dijous, 25 de març de 2010

Provant, provant...

Us deixe un poema d'aventures que fa poquet que he escrit a vore qué us pareix. Ja sabeu que les vostres opinions (i com més àcides, millor) em fan molt de bé. Ací va:


BALADA DE JOHNNY EL DUES PECES

Als catorze anys, d’una maçada

li boleiaren les incisives superiors:

el Dues Peces just pel que perdé.

I allò semblava un portal fosc, l’entrada menys recomanable.


El Dues Peces però, la noblesa del suburbi:

el de la paraula ferma i silencis com abraçades.

Cadena al coll, segell i esclava.

Els tatoos justos. El del nom de la mare, al bragó.

I a cada talonada dels botins del Dues Peces

va desplegant-se, catifa de pètals, l’Èpica.


Les fàbriques, els magatzems, les benzineres

dels nous polígons metropolitans.

De nits. A cara descoberta. Bah, les càmeres.

«En seixanta segons, tots fora!»

Les sirenes de la patrulla, afòniques,

perdudes per la malla de carrers industrials,

sis-cents segons més tard.


I els anys de glòria. Sens dubte. «Que córrega el bourbon!»

La vella història: els bons i els roïns.

Les persecucions, els esgarips de les rodes, a fons

els motors i sis-mil revolucions per minut!

Carreteres, motels. Les dones. Totes.

La vida al marge com un riure de roselles.


En la clínica d’una amant li empeltaren les incisives

que hi mancaven. Perdé el portal i conservà el malnom.

Cada volta passava menys pel barri.

Un notable prestigi, un respecte difús

estenent-s’hi, sempre creixent.

El barri té la seua lògica.


La nit de la nevada gran sobre la capital,

la policia, alertada per un veí xinés,

recull el cos de Johnny d’un container.

Net i polit, el cos glaçat, sempre elegant.

Un tret al cor, un puny de sang, clavell.

L’assassí li birlà també les dues peces.

11 comentaris:

Andreu ha dit...

Que còrrega el bourbon!...". M'agrada aquesta èpica que t'has marcat.No puc ser àcid perquè tu ja ho has sigut prou.
Una abraçada

refelet ha dit...

Massa sobtat el final. Diria que li falta una estrofa. Perquè aquesta va per al concert, no?

Tracatxoto que diu?

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies Andreu. Gràcies Refelet. Sí, podria anar per al concert, un ritme rockabilly li pot anar bé, no?
Però no sé, no sé... hi ha poemes que no m'acaben de fer el pes. Este n'és un i per això l'havia exposat públicament: per vore si vostés m'ajudaven. Li falta alguna cosa i encara no sé vore qué és.
De fet, este poema ve d'un somni. Vaja, el somni es podria resumir en l'últim vers. La resta del poema és afegit. Potser és que tota l'èpica està ja en l'últim vers. Potser és que li sobra la resta del poema. Potser... Ho he de trobar, 'caguendéu!

refelet ha dit...

Jo crec que és molt narratiu i s'acosta a la cançó. De fet vosté li ha posat "balada". De manera queeee...jo li posaria un ritme més lent.

Tadeus ha dit...

M'he llegit el poema per segona vegada i m'ha semblat una mica menys roín, tot i que el vers "El barri té la seua lògica" és el pitjor vers que he llegit mai. Al final de cada estrofa, o de moltes de les estrofes, hi ha un vers que trenca la gràcia d'allò que ve davant. També és veritat que els somnis són així. L'altre dia vaig somiar amb una xica molt guapa i al despertar no hi era. Fa un any vaig somiar que no sabia qui era la dóna amb qui dormia i al despertar hi era, i la coneixia. Mai se m'ha passat pel cap convertir un somni en poema, o potser sí. Però no un poema-narració. El concepte es perd, es perd la forma, es dilueixen les imatges i també la pròpia poesia o la promesa de poesia, que hi és.

el pidolaire entretingut ha dit...

Ostres Alietes no m'esperava això de tu; ens regales els poemes que... i els altres te'ls guardes per als llibres?
No sigues tan recelós i fes més obra al blog que si no condenaràs l'ànima al subsòl dels editors.

boxoing

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies, Tadeus, per la reflexió. Estic entre enviar a fer la mà el poema o guardar-me'l en la recàmera del cervell i que es vaja coent. Sé que l'error té a veure amb alguna cosa de la forma com està escrit i fins i tot plantejat, però encara no he sabut endevinar-ho del tot. Potser és una qüestió de síntesi, és a dir que sobren moltes i moltes paraules.
Pel que fa als somnis, jo em fie molt d'ells; vull dir que sovint escric en somnis, m'alce i m'ho apunte en un paper: imatges, versos, coses... No importa l'hora. A l'endemà reprenc a partir del que ha quedat al paper.

Home, Pidolaire, en este cas demane ajuda. No tot s'ha de mostrar. Molta cosa escrita es cou en secret o, si més no, en privat.

Boxoing?

Alietes el del Corralot ha dit...

Ah, Pidolaire, per cert, qué hi ha més honest que compartir els dubtes, les inseguretats i les febleses?

EROs Ramatxoto ha dit...

Estic amb el senyor Ra-Falete que esta balada em sona més a cançó de grup Pop-rock dels vuitanta que a poema. ¿Potser és la lletra de la primera cançó del grup “Alietes, Ra-Felete i el tio de les maraquetes”?

També compartisc l’opinió del senyor Tadeus, abans ano-menat Cal·linca: el poema és fluix. El principal problema que li trobe a este poema és que el senyor Del Corralot no té clar quin són els sentiments, emocions, sensacions... que vol expressar en els seus versos, més enllà de retratar la previsible i curta vida d’un personatge del que, sota diferents noms, s’ha escrit més de mil vegades. Què aporta de nou la lectura d’este poema? Res o poca cosa. Així que si jo fóra el seu autor, el reescriuria de dalt a baix, o millor encara, de baix a dalt. Tres consells, d’u que només llig poesia regalada, per fer d’este poema un poema dret i fet:

1- Aclarisca què vol expressar que ens arribe als lectors i vertebre el poema en este sentit.

2- Reescriga’l de baix a dalt. Canvi l'ordre. Comence pel final i acabe pel principi.

3- A mi un tal Johnny, el dues peces no m’atrau massa, però si fóra Joanet, dens de conill o el dues pales (encara no m’explique com pot haver preferit utilitzar peces en compte de pales), seria altra cosa.

També aprofite per a comentar-li que no només de somnis viu el poeta. Utilitze personatges i vides que té davant els seus morros. Per exemple: per a quant una oda a Tomatito? Sàpia que, per molts premis que guanye, per a mi, vosté mai serà un poeta mentre no li dedique un poema al senyor Tomatito (o ja ho ha fet?).

De totes maneres, no em faça massa cas que m'acabe d'alçar de dormir i a mi açò de la poesia...

Alietes el del Corralot ha dit...

Sr. Ramatxoto, té tota la raó del món.

El Dues Peces és un joc: una cosa és ser "una peça" però ser "dues peces" ja deu ser l'hòstia. Eixe joc no me'l dóna "el Dues Pales".

Esta nit he somiat que canviava l'ordre del poema i que el començava per l'últim vers. Veges tu per a on!
Però estic per enviar-lo a pastar fang senceret. Si el Dues Peces vol alguna cosa, ja vindrà a dir-m'ho.

Tomatito? Hummm...

el pidolaire entretingut ha dit...

Home, Alietes a veure si la seuapersonal i vertadera vida és la somiada, i l'altra, la de l'estat de vigília és tan sols un apèndix; així, entre nosaltres -no ho diga a ningú- també dorm amb un paperet i un llapis a la tauleta de nit. Qui sap el que se'ns pot dir a través dels somnis?
<des que visc sota l'ull del pont he arribat a pair que un blog també és una obra literària, almenys si n'hi ha gràcia, voluntat i recerca de la bellesa.
Probablement, d'ací a 30 o 40 anys, en parlaran amb una mica de perspectiva, ja veurà vosté, ja veurà o li ho llegiran. Temps al temps.
I pel que diu de l'honestedat, també és de ser honests parlar de les fortaleses, de les seguretats que hom pot tenir -encara que vaja contra tot el món- i de les petites veritats; sobretot ara que quasi tot és una gran mentida. Demane-li opinió als seus anumalons del Zoo; em donarà la raó.

el boixing és la paraula màgica per poder enganyar al comentariperquè es publique i que no pense que sóc una màquina.

mafer