dissabte, 13 de març de 2010

Músiques al vent: Gran Remigi Palmero


Entre les cintes de 091, Surfin Bichos, Javier Ruibal i The Pixies, Pablo, el meu company de pis, que era de Còrdova, escoltava una cinta en català: Què escoltes Pablo? -Remigi Palmero, no lo conoces? pero si éste es de aquí, éste es de los tuyos. Era Emparín, una gravació acústica de principis dels 90 que no va eixir en disc. Remigi Palmero s'acompanyava sols per la guitarra i el baix de Carme Gandia en algunes cançons. En una d'elles, A l'encontre em pense, li feia els cors la seua filla. Alguns anys després, buscava en el dial Ràdio Klara quan em va sorprendre la retransmissió en directe d'una actuació d'un grup de rock en català. Per aquella època els socialistes s'oloraven la derrota electoral que els trauria de la Generalitat i a la desesperada havien començat a fer el que no havien fet mai. Així que, per a sorpresa de tots van organitzar una actuació amb Al Tall i altres noms representatius de la música en català entre els que estava Remigi Palmero, que era el grup que sonava. Amb Carme Gandia al baix i Vicent Cortina a la bateria, Palmero feia tota la resta, amb una so rocker que mai més he pogut escoltar-li. Em va donar temps de punxar el record del radiocassette que tenia preparat sempre amb una cinta tdk verge i enregistrar la versió plena d'improvisació, però més rockera i contundet de "Olor a Garrofa" que he escoltat mai. Un tema que a partir d'aleshores no em vaig poder llevar del cap mai. Va ser la darrera que tocaren i mentre escoltava eixe so, genuïnament valencià, que em fascinava del xiquet d'Alginet, em va vindre al cap que jo havia estat a eixe concert unes setmanes abans, però que en arribar més tard, sols vaig vore Al Tall. Un any o dos després, algú em va deixar una cinta on estava enregistrada per una cara "Humitat relatitva", primer disc de l'any 79 de Remigi Palmero, i per l'altra "Cambrers" (1980), de Juli Bustamante, que junt amb Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda, que ja coneixia gràcies al morisc Ben Itoh Al Russafí, constituïen els tres pilars del Rock Meditarrani. Juli Bustamante, cantava de pena, però les seues cançons tenien un atractiu estrany i parlaven de les coses quotidianes. Però el que era realment increïble era Humitat relativa, l'únic dels tres que no s'ha reeditat, i on estava l'Olor a garrofa original i Ràdio Alger, un tema de Bustamante i Palmero, que, per cert, parlava dels moriscos. El que em va deixar la cinta, em deia que Palmero i Bustamante es van avançar a Radio Futura al mesclar el rock amb les arrels musicals pròpies i que per l'època van rebre crítiques molt favorables. Altre any o dos després em vaig assabentar que Palmero havia gravat, no feia molt , un altre disc en format cd: Línia de foc. Després de preguntar per diversos llocs, entre ells l'FNAC, vaig trobar el cd a Oldies (aquest tio no soltava ni xufa en valencià, però era l'únic que tenia totes aquestes coses). Palmero havia gravat totes les pistes del disc excepte la bateria que l'havia gravat un amic. Lluny quedava l'època d'Humitat relativa on diversos músics havien col·laborat en l'enregistrament. Per aquella època, el disc era del 1995 o 96, al País Valencià no li interessava a ningú la música en català. A ningú. De fet, Bustamante, després d'un segon disc en català, el 1991, va decidir que no tornaria a gravar en català i Pep Laguarda no ho va tornar a fer mai més en cap idioma. Palmero, tot sol, va gravar un disc amb temes amb molta pegada i elaborats solos, com La síndrome de l'astronauta, una reflexió sobre el futur de la Terra, tot i ser conscient que no podia portar-los al directe. Crec que es tractava de dir: ací estic, encara que ningú em recolze! Encara em va caure a les mans alguna tema solt més de Remigi Palmero: L'habitació desmuntable, gràcies a algú que s'havia molestat en gravar el meritori programa sobre música en català que feia a Canal 9 ràdio Fermí Larrondo (què ha sigut d'aquest home?).

Jo em preguntava si alguna vegada podria vore actuar a Palmero. No sabia que, en realitat, Palmero ja havia actuat a Xàtiva, diverses vegades, a l'època de la transició, a aplecs i a la Fira. Ignorava també que va formar part dels Cinc Xics, uns dels primers grups valencians que va gravar cançons en català a finals dels seixanta, principis dels setanta. Un dia, per fi, em vaig assabentar que actuava, junt a Bustamante, per commemorar els 25 anys de Cambrers al pub Matisse de València, i allí que vaig anar. Gran desil·lusió, Bustamante, només cantà una cançó en català, Cambrers, i Palmero cap, ni en català ni en cap altre idioma. Sols acompanya al seu amic a la guitarra. Pareixia que Palmero, fart que ningú li fera cas, havia decidit abandonar la música com a autor.

Però fa dos anys, amb la puixança de la música en català al País Valencià, es va decidir a tornar. Ell. Tot sol. Sense baix ni bateria ni cap instrument més. Ell tot sol amb la seua guitarra. Amb un disc acústic. Va obrir un mai és peix i allà que es va abocar. I la setmana passada, per fi, el van convidar al pub Cap i cúa de Xàtiva a actuar (gràcies!). De manera que quan les meues circumstàncies personals m'ho van permetre, allí que em vaig acostar. No està Canal 9, i hi ha poca gent, molt poca gent, però si que estan els penjollaires, amb Funan, Ben Itoh Al Russafí, Ximen de la Moreria, Peguie i l'Amo del Penjoll entre d'altres. Palmero està prim i rovellat, però fibrós i es conserva bé per a l'edat que té, no debades és professor d'Ioga. S'acompanya amb una telecaster amb molta reverb a l'amplificador i colpeja les cordes greus de la guitarra com si foren les d'un baix. En lloc de solos, sovint fa sonar notes d'harmònics i ecos del reverb. Les lletres parlen de coses com cavalls, pous i andanes, pollastres que fan kikiriki, de manera que a vegades dubtes si llançar-li una tomaca o seguir escoltant, fins que el que pareixia un trellat esdevé una cançó plena de sentit i comprens que Palmero t'està transmentent una experiència mística. Entre cançó i cançó té temps de reclamar un món millor. Al final del concert, repetix el que ja sembla una constant: al igual que Hugo Mas la setmana anterior i Toni de l'Hostal en el seu moment, Remigi Palmero dedica uns intants a recodar a Ovidi Montllor i a Vicent Andrés Estellés, i, tot seguit, entona M'aclame a tu, el poema d'Estellés musicat per Ovidi i dedicat a Xàtiva, els pocs poquíssims que estem allí li dediquem un llarg llarg aplaudiment.

Remigi Palmero (1950) és la connexió necessària entre la Nova Cançó, a la que pertanyien Raimon i Ovidi, i el rock reivindicatiu i amb arrels d'Obrint Pas o La Gossa Sorda. No sols temporalment, sinó conceptualment. El seu cognom, no sé si real o inventat, li ve que ni pintat. La seua és la solitut de les palmeres i també dels palmers en mig del paisatge valencià. Les palmeres ocupen sols espais puntuals i estan aillades, sovint, unes d'altres. Però no podríem imaginar-nos eixe paisatge sense la seua presència. Amb homenatges o sense, per molts anys Palmero!

La bonica foto de la palmera li l'he d'agrair a Sol Pérez.


6 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

Ja era hora ReFalete, des d’octubre que no es dignava a fer una entrada a El Penjoll. Art de paraula.

Gran Remigi Palmero i vosté per contar-nos-ho tan bé. Jo no vaig poder assistir al concert, però aprofite per donar l'enhorabona i ànims als del Cap i Cua per este tipus d'iniciatives. També sou grans!

Alietes el del Corralot ha dit...

Refelet, s'ha marcat vosté un post de gran categoria, per la documentació i per l'emoció que hi ha entre línies.
El vaig vore als Innocents, acompanyant a la guitarra Òscar Briz. I fa poc en un concert al 33, acompanyat per una xicona al baix. Devia ser Carme Gandia.

Visca Palmero!

TdlH ha dit...

Chapeau, Refelet, i gràcies!

refelet ha dit...

Gràcies a vostés pels comentaris. Ahir, poc després que Rama diguera la seua vaig afegir alguna paraula que faltava, alguna coma i vaig perfilar algun detall.

En fi, esperem que Remigi no tarde 30 anys més en actuar a Xàtiva i que el puguem vore més a sovint.

EROs Ramatxoto ha dit...

Sr. ReFalete:

A vore si el sé llegir entre línies: està suggernt que Remigi Palmero siga l'artista convidat en l'entrega dels 2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals del PV que organitza El Penjoll?

refelet ha dit...

Últimament, sempre que parle amb vosté, acabem montant una actuació.