Metges

A una banda de la taula, tu: preocupat, malaltós, amb por a la mort. Des que has entrat en la consulta el teu estat ha empitjorat. Pensaves que la mitja hora que has aguantat l’equilibri entre avis solitaris, hipocondríacs i mares que li torquen els mocs al fill t’havia immunitzat. Et preguntes si les cues són un test previ perquè aquells que no estan prou fotuts abandonen, se’n tornen a casa i no arriben al metge. Però necessiten el justificant pel treball, resisteixes i a la fi, una xica amb bata blanca –que no saps si és ATS o recepcionista- t’atén amb mala cara perquè fa cinc minuts que l’esperen al bar.

T’ha enviat a la porta 9. Un grup d’humans, una col·lecció de cares d’emocions desinflades, espera també. Esperes fins que la misteriosa porta 9 s’obri i li dónes al facultatiu el paper que t’han donat en recepció. Et preguntes si no seria més discret que el passares per sota la porta. I et diu que entres davant les mostres de decepció dels teus companys d’espera.

Les consultes dels metges semblen el programa de futbol de qualsevol televisió local privada per la quantitat de publicitat que t’arriba des dels llocs més insospitats. Des dels bolígrafs al calendari, passant per l’estoreta del ratolí, tot té imprés el nom d’algun medicament. Et preguntes si la bata i la roba interior del facultatiu també porta patrocini.

Si els metges d’ací no són tan guapos com en les sèries americanes és perquè entren en la Seguretat Social. I es nota: des dels ordinadors antiquats que manegen -amb poca traça-, a la impressora d’agulles que pensaves extingides. Introdueix els teus símptomes en la base de dades informàtica; fa que t’aixeques el jersei –de la visita del metge no s’ix mai més sa, però si més desinhibit-; i et recepta dos medicaments dels que anuncia en la consulta.

El diagnòstic és clar: un congrés d’una setmana, tot pagat, a les Illes Canàries.