dilluns, 2 de novembre de 2009

Sobre l’assassinat del Capità Superflipo (II)

L’inspector Feliu Oyono em demana si el puc ajudar aportant llum al luctuós desficaci de la mort de Superflipo i els altres quatre personatges: Santíssim Pare, donya Reencarnación Palomino, Dionisos Papallona i Sor Neguera. Si el puc ajudar, diu! Oh, déus. Em sent obligat per la nota que es trobà en el florí de Superflipo. Millor dit, la nota que Superflipo ocultà en el seu recte abans de sotmetre’s a mai no sabrem quines aberracions.


Anem a la nota. Amb absoluta fredor davant del que li puga succeir (“com per exemple, morir-me”, diu el molt cínic), el Capità s’adreça a la meua persona i em demana una interpretació del poema de Roïs de Corella, Balada de la garsa i l’esmerla. Qué diu el poema? És, abans que res un poema de desamor, en qué l’esmerla reclama l’atenció de la garsa fins el punt que li diu que si mor per ella, llavors la garsa acabarà comprenent com és d’elevat l’amor que l’esmerla sent. Oh, déus, m’he sentir interlocutat? És Superflipo l’esmerla? Sóc jo la garsa? Sense dubte! Estava Superflipo enamorat de mi? Les pistes em porten a afirmar-ho categòricament. S’havia sentit Superflipo rebutjat per mi donada la meua indiferència, com l’esmerla per la garsa? Però si ell mai no m’havia... Oh, déus, no puc seguir, no puc seguir amb esta tortura... Ara, no. Calma... Un poc de calma...


Acabe de recordar algun comentari impertinent seu interposant-se en animades converses que jo estava mantenint, per exemple amb la Comtessa o amb Heidi. Gelós, el Capità? Sí, certament, sí! Però, llavors, qué podia haver fet jo? Si ell mai no va ser directe ni franc amb mi. Com havia de saber jo que ell...? I qué va motivar el seu silenci, la reserva dels seus sentiments cap a mi? La vergonya, crec jo. La vergonya, sens dubte; eixe corc silenciós que ens fa acotar el cap.

I, clar, davant la situació frustrant d’un amor no correspost, d’una martellada al cor de la seua autoestima, el Capità va tirar al dret, va organitzar un assassinat massiu en un xalet de Bixquert i es va endur per davant la seua pròpia vida i quatre vides més. Com tot assassí en sèrie, amb esta acció funesta no feia més que reivindicar la potencialitat del seu ego emocionalment rebaixat i menystingut. Però amb l'afegit que el molt cabró deixa sobre la meua consciència el pes de la seua decisió!


Qué n’opinen vostés? Reclame pietosament la seua ajuda.

Inspector Feliu Oyono, està vosté per ací?

Sé que açò no acaba així.

3 comentaris:

Lo Pol ha dit...

Amb tanta metaliteratura crec que m'he perdut. En tot cas, senyor Alietes, el símil de la garsa és inequívoc, com la resta d'al·lusions a la seua consciència. No s'ha de ser Feliu Oyono per veure clar el cas. Jo no em deixaria impressionar. Els crims passionals tenen molt d'irracional.

Per cert: jo també he rebut correus de Feliu Oyono. No sé què opinarà Xavier Aliaga de tot açò.

Alietes el del Corralot ha dit...

És un cas ben interessant. I això ho dic malgrat la meua aflicció personal (imagine's com em trobe: l'Orphidal no m'abandona des de fa dies).
Per si algú més s'ha perdut, l'assumpte està així: Feliu Oyono (un personatge de la novel·la Els neons de Sodoma) es posa en contacte amb mi perqué l'ajude a aclarir l'estranya mort d'altres cinc personatges d'El Penjoll, a través d'una nota-poema trobada dins el cos d'un d'ells, el nostre Capità Superflipo, cofundador de la nova etapa cibernètica d'El Penjoll.

Ara, vosté també rep correus d'Oyono. De quina manera ha quedat vosté implicat en el cas?
I té raó: qué deu opinar Xavier Aliaga, l'escriptor d'Els neons de Sodoma, sobre tot este embolic? Estarà ell darrere dels correus que rebem de part de l'inspector Oyono?

Lo Pol ha dit...

Jo no ho descartaria. El personal ja no sap què fer-ne per promocionar-se