A la corona d'Aragó, els mudèjars, protegits per la corona, constituïen des del segle XII una comunitat a part de la cristiana. Els pactes concertats al llarg d’aquell segle estipularen la persistència de la població musulmana a les seues terres d’origen. Els grans nuclis de població mudèjar, dedicada eminentment a l'agricultura, romangueren sobretot a la regió de l'Ebre (Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià...), conservant els béns immobles. Un segle més tard, quan tingué lloc la reconquesta valenciana, calgué permetre la permanència dels mudèjars al territori conquerit (el 1270 eren 100.000, enfront de 30.000 cristians). A les àrees urbanes, —amb poques excepcions, com ara València o Xàtiva, on foren traslladats extramurs—, els mudèjars visqueren barrejats amb la població cristiana fins a mitjan segle XIV (a les zones rurals, la desproporció numèrica a favor dels mudèjars subsistiria dos segles, sobretot a les comarques interiors).
La continuada afluència de repobladors cristians féu acabar, però, la superioritat demogràfica mudèjar i accentuà l'hostilitat cristiana cap a una població impossible d'assimilar (perquè, malgrat la successiva renovació dels privilegis atorgats a les aljames, no minvava el seu caràcter endogàmic, reforçat per l’elevat índex de natalitat). En aquest sentit, cal assenyalar que la pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. Per això, la pacífica convivència d'ambdues comunitats era absolutament fictícia (sobre els mudèjars requeia l’obligació de portar un distintiu al vestit, la prohibició d'exercir determinats oficis, etc). Ferran el Catòlic va respectar l'estatus dels mudèjars de la Corona d'Aragó. En unes corts celebrades a Montsó el 1510, els foren ratificats als musulmans tots els privilegis de què gaudien des del segle XIII. Bé que la inquisició pretengué d'estendre al Regne de València l'edicte del 1502 d’expulsió dels moriscs de Granada, el rei jurà el 1518 que no ho faria; va excloure els territoris catalanoaragonesos del decret de conversió o emigració forçosa.
Però, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el segle XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf inicial dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Els revoltats obligaren els musulmans de les comarques centrals a batejar-se sota greus amenaces. Posteriorment, la monarquia i l'església donaren validesa als baptismes forçats i, a més, ordenaren el bateig de la resta dels musulmans valencians el 1525. A les zones rurals, els moriscs eren introduïts a les sèquies i batejats massivament amb graneres. En considerar batejada i, per tant, morisca tota la població musulmana peninsular, els mudèjars deixaren d'existir. Això no obstant, els moriscs conservaren llur vella estructura jeràrquica a les moreries i als llocs de moriscs agrupats en demarcacions o filloles.
Però, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el segle XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf inicial dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Els revoltats obligaren els musulmans de les comarques centrals a batejar-se sota greus amenaces. Posteriorment, la monarquia i l'església donaren validesa als baptismes forçats i, a més, ordenaren el bateig de la resta dels musulmans valencians el 1525. A les zones rurals, els moriscs eren introduïts a les sèquies i batejats massivament amb graneres. En considerar batejada i, per tant, morisca tota la població musulmana peninsular, els mudèjars deixaren d'existir. Això no obstant, els moriscs conservaren llur vella estructura jeràrquica a les moreries i als llocs de moriscs agrupats en demarcacions o filloles.
En privat, també van conservar la religió, els costums jurídics, la indumentària i la llengua, l'algaravia. Quant a la seua forma de vida, també molt diversa, depenia de si havien restat inclosos en terres de reialenc o de senyoria; era més gran el nombre dels sotmesos a senyoria, així com també més dur el seu estatus (eren vassalls i repetidament els fou prohibit d'emigrar). Vivien fonamentalment a les àrees rurals més pobres, dedicats a l'agricultura i a l'artesania, o reclosos dins uns barris especials de les zones urbanes —els ravals o moreries—; les terres riques i els centres urbans eren majoritàriament cristians. Els moriscs conservaren l'islam (malgrat els baptismes forçosos), la llengua àrab (bé que una pragmàtica del 1567 en prohibia l'ús) i els costums jurídics musulmans; aquestes eren les causes més importants de la impossibilitat d'assimilar-se, alhora que l'expressió de llur manca de voluntat de fer-ho.
3 comentaris:
Escrivà, felicitats per estos articles. Els trobe d'un gran valor històric, allunyats de les visions romàntiques que parlen de cultures diferents que cohabiten en harmonia. Sempre hi ha entre diferents la voluntat d'imposar el domini del poder. Mana qui ostenta el poder (i el poder té moltíssimes cares: exèrcit, església, corona, senyoriu...). I deixem-nos de galindaines! Pobre Rousseau!
Com que han passat 400 anys, no podem sentir-nos ni culpables ni innocents d’allò que van fer els nostres avantpassats —els nostres recontrabesavis, podríem dir—. La història antiga està plena de fets com aquests. Els votants blancs d’Obama tampoc no han de sentir-se innocents ni culpables de l’hipotètic esclavisme practicat pels seus avantpassats del segle XIX. Quan passen anys i desapareixen els protagonistes —els botxins, les víctimes o les persones directament vinculades amb uns i altres—, les atrocitats (les persecucions romanes als cristians o les matances d’hugonots francesos) esdevenen episodis de la història. N’hem de traure conclusions ètiques o polítiques, però cap complex de culpabilitat. Està clar que els nostres avantpassats del poble pla no podien veure els moriscs ni en pintura. Tinc curiositat per saber com estaria el patí, a hores d’ara, si les comunitats morisques continuaren vivint entre nosaltres —o millor: si, en vista dels seus índexs de natalitat, uns poquets “cristians” visquérem entre elles—. Veient el racisme ambiental, ens podem fer una idea... Però clar, com no és el cas —fa quatre-cents anys que els moriscs marxaren—, hi ha molts progres que destil·len bonhomia pels quatre costats, en evocar aquells dissortats esdeveniments.
Molt interessants els articles i també molt bones fotos!
Publica un comentari a l'entrada