En la recerca de l'aprenentatge musical, en la inèrcia de treball per acumular dades sobre la història de la música contemporània, sobre els grups i autors que la componen, el llambrígol del coneixement cava els seus túnels a cegues, descrivint espirals entre els solcats de la informació musical. Gira entorn del seu centre, allunyant-se d'ell en corbes que transcorren entre el present mes actual i el passat imprescindible de la música moderna. Però mai torna a passar per eixe centre, pel punt d'origen. Heus ací que he decidit donar un gir imprevist i trencar les normes bàsiques de les matemàtiques musicals, per a fer retornar al meu cuc particular de la recerca a l'espai origen de les meues inquietuds, a la Xàtiva musical. I al fer-ho ací, en el Penjoll, no podria començar d'una altra manera, amb un altre grup que no fóra Big Score. Aquell grup que va trencar motles al pop-rock nacional dels noranta i va tindre repercussió mes allà de la localitat i l'autonomia.
Però no va ser el primer a tindre difusió fora de Xàtiva o la província (deixant de banda, evidentment, a Bruno Lomas). La Intocablues Band, amb el seu so primigeni en la nostra llengua i amb la suficient quota de participació local com per a considerar-la socarrada, va esmicolar els mes genuïns sons del blues tradicional per al delit dels allí presents. Hui en dia alguns dels seus membres continuen demostrant una qualitat musical irrenunciable dins dels àmbits del jazz o el latin jazz (és el cas de Jesús i Felip Santandreu).
Uns anys després als Big Score, i en molts casos com a conseqüència clara de la seua repercussió, van aparéixer una sèrie de grups en ramificació encara que amb diferents idearis estilístics. Cap d'ells va aconseguir les cotes de popularitat dels Score i alguns continuen apareixent esporàdicament en concerts a nivell local o resemblant. Va ser el cas de Brains Collapse, Jan Brady, Mi Hermana Pequeña, Panadero Desconocido, Samples, The Jadme, Los Lentejas, X-Periment, La Familia Colirio, Satiba, Maltrago i algun altre que de segur em deixe en el marge de l'oblit.
Una altra conseqüència clara del final de Big Score va ser l'aparició del grup que, per al meu gust, mes qualitat ha aportat al vademècum musical xativí; Eurotrash Girl. Amb la vocalista local Judit Casado al front, este grup està a punt d'editar el seu tercer Lp amb una aurèola de respecte guanyat entre la crítica nacional i amb alguna que altra col·laboració en l'estranger. El pròxim mes de gener, sense anar mes lluny, acompanyaran a l'assaonat grup americà Cracker en la seua gira per Espanya.
I hui en dia què? Se podria parlar d'un moment de bonança i regeneració. És difícil comptar en una altra època una quantitat de grups coetaniament actius com en l'actualitat. Grups formats tan sols fa un parell d'anys com és el cas de Flaco Favor (una altra aportació de vocalista local femenina), Viento Recio o Oopstell (amb algun component local en la seua plantilla), junt amb altres com El Mundo de Wayne que ja han adquirit un estatus de consolidació mes que destacable. Així mateix Shap, el projecte del xativí Pau Chafer junt amb la vocalista Shara Rope i el reconegut bateria Ángel Celada, il·lumina de qualitat pop-soul amb matisos de jazz clàssic el panorama local. Tendriem que afegir a este llistat d'actualitat als incansables i genuïns A Mansalva així com altres projectes en potència com són els dels minimalistes i elegants Farmerbirdie i Sporting (amb el també local, resident a Madrid, Jorge Martí al davant). El llistat podria continuar amb Radar, un nou compendi de sonoritats rock amb reminiscències als noranta i que divendres pròxim, dia 4, telonejaran a València al grup escocés Attic Lights, i finalitzar amb l'última aparició del panorama local, el debut del qual no va mes lluny de dissabte passat, uns jovenets amb desimboltura i desvergonyiment anomenats Siren.
Però m'agradaria finalitzar el repàs del hui musical xativí amb You Not Me, un grup que ha aconseguit en les seues dos úniques actuacions redreçar la meua atenció, de nou, cap al rock local. Una debilitat que no puc obviar i m'agradaria mostrar en la seua millor versió, el directe.
Amb el mareig de tanta espiral i quantitat (qui ho anava a dir) quasi he perdut el punt de vista inicial, la referència orige. Allò que a mitjan dels anys huitanta em va deixar bocabadat amb tan sols quinze anys i que va introduir el paràsit de la inquietud musical als meus budells. Aquell concert al col·legi Claret amb Elektrodomestikss, un grup del què intente recordar un marcat caràcter punk molt sui generis a l'època i que em va impactar fins a empal·lidir. El mateix va ocórrer poc després amb les actuacions dels Incompatibles i el seu estilisme mod enllaçat a unes lletres delirants. Algunes d'elles encara romanen inalterables en el meu cap: "Petete es el imbécil de la televisión" o "No puedo suportar el metálico destello de tu oreja lubricada" formaran part per sempre del engendre musical en què hui m'he convertit.
P.D. En este repàs per la memòria musical recent de Xàtiva, per la meua memòria, no han sigut mencionats ni Raimon ni Feliu Ventura pel marcat caràcter d'unipersonalitat als seus projectes. Així mateix m'agradaria convidar a tot el que vullga a ampliar este llistat i poder així contrastar grups d'una altra època, coneixements amagats o possibles buits memorístics.
18 comentaris:
Mes amis, cal entendre que no vous intéressent pas les meves contributions? Ou est-ce que vous ne mireu pas le courrier électronique?
Cheri Alain, li pregue acepte les nostres disculpes... ja està programada, a la nit tindrà vosté publicada la seua esportiva contribució...
Un bon post, necessari per posar-nos al dia sobre com estan les coses en el pop xativí. I també la mirada retrospectiva. I els vídeos, sí senyor.
Normal que pose en el mateix sac Raimon, Feliu (i el Botifarra, que se l'ha deixat, tot i ser l'últim boom de la cançó que ha eixit de Xàtiva).
En efecte Alietes, el Botifarra entraria al mateix sac que Feliu i Raimon pel mateix motiu, el concepte individual (o quasi) del seu projecte. Hui, ací, tan sols s'han referenciat grups, però la qualitat del Gimeno, el Pelejero així con la repercussió del Ventura, és indiscutible.
Home, senyor Cul de Sac, s’ha oblidat vostè d’Oscura Visión, que van enregistrar almenys dos discos: un senzill de vinil amb dos temes (Salir del laberinto i Locura) i un CD titulat Titanes. El grup estava format per gent de Xàtiva i Canals: Luis Corts (guitarra), Kike Sanchis (guitarra), Augusto Torres (baix), Francis Martí (veu) i Vicente Martí (bateria). Les guitarres sonaven molt bé i la veu de Francis era molt potent. El problema és que seguien l’estela d’Héroes del silencio i ja se sap... Qui pega primer pega dues vegades...
I Mike Canon no és un referent musical a Xàtiva?
Genial post Cul de Sac!
Correcte Escrivà, un oblit sense cap excusa i no per desconeixença del grup. Per estes coses de l'alzheimer musical (com dic al darrer comentari del post, "buits memorístics") i per intentar ampliar el llistat amb altres grups locals desconeguts, s'ha generat esta entrada. Estaria be que amb la col.laboració del món penjoller poguérem descobrir altres projectes no esmentats fins ara.
Comtessa, Mike Cannon ha sigut exclòs del llistat, No per l'unipersonalitat del seu projecte (com els cantautors o autocantants abans citats), si no per que és un Déu de la música. Com vosté comprendrà no seria just equiparar els seus tributs als d'uns simples i escamosos humans. Sa deïtat mereix un capítol individual del Penjoll per ell soles (tot arribarà)
Jo pensava que Oscura Visión eren de Canals! El cas és que tenien cançons molt apanyades però sí, molt en la línia d'Heroes del Silencio. Bon apunt.
Comtessa: Mike Canon juga en una altra lliga, musical no sé, però sí que és un referent.
Aquest article no té gens de rigor científic! és evident que n'hi ha moltes absències. I no em referisc a Terradelfoc (http://17dejunyde1707.blogspot.com/), sinó, per exemple, a Shemà, el grup de Josep Manel Vidal: http://www.myspace.com/josepmanel
No seria d'estranyar que falte també el grup del Capità Superflipo!
El grup de Superflipo no estaria format per aquells cinc que ara són cadàvers? A vore si al final el que estaven fent era assajar en aquell xalet de Bixquert!
Així és refelet, no té gens de rigor científic i hi han moltes absències. De moment vosté ja ha aclarit UNA (i damunt no és un grup que es puga considerar de Xàtiva). Anem progresant.
Com veig que no s'ha entés, aclarisc que anava de broma.
De tota manera si que és cert que falten grups, com per exemple Local Blues,Cool The Goot and Frenadolls i Salmagundi Llaç Band, tres grups prou emparentats per la gent que hi tocava. Local Blues arribà a gravar una maqueta en català.
També cal mencionar a Rotovàtor Blues, on tocaven Paco Fum i Rafa Beltran.
D'un altre pal, però també caldria esmentar a la Colla de dolçainers Socarrà. Tot això sense entrar en la música clàssica.
Felip i Jesús Santandreu són de Carcaixent, però un que toca amb Felip ara a Enclave Latin Jazz és Pau Ortolà, que sí és de Xàtiva, i que també tocava en Local Blues. Actualment també actua sol, però en qualsevol cas, és un músic amb un gran nivell, com ho prova el fet d'haver fet una gira amb Jeff Jerolamon recentment.
Més llunyà en el temps estaria Jazz Coca. Hi hagué també altres grups als anys 70 que he oblidat el nom. Per exemple, al carrer Sants, en una vella casona, assatjava un grup de Paco Fum, com és dia? Parabellum potser? Per la mateixa època Àngels Ortolà, tia de Pau, tenia també un altre grup que no recorde el nom. Paco Fum i Pere Onrubia, fundador de L'Almodi, que tocava el saxo, tenien un grup que va fer de teloner de Gabinete Caligari, Alietes segur que recorda el nom. També n'hi havia un grup neonazi per l'ardiaca que eren seguidors de Glutamato Ye-ye. Un dia ja contaré la història.
Més recentment, n'hi ha molts. Ara mateix recorde Viento Recio, tinc entés que integrat per gent de l'Església Protestant de Xàtiva.
Però a mi, uns que m'agradaven eren La Taronja Metàl·lika que van actuar a l'homenatge a Pep Martínez, junt amb Feliu Ventura i Botifarra, entre d'altres. Per desgràcia es va desfer. I és que fer música en català és molt difícil. Si ja costa que tire avant un projecte personal, més costa que tire avant un projecte grupal, per això, segurament, la música en català va estar abocada durant molt de temps als cantautors. Per això, segurament també, ací a Xàtiva només els projectes personals han tirat avant.
En definitiva, molts grups que vosté menciona són molt bons, toquen molt bé i fan coses interessants, però allò que distingix aquestos de Raimon, Feliu Ventura i Botifarra, és la constància i el compromís amb la llengua i la cultura pròpies que aquestos tres han demostrat. 50 anys en el cas de Raimon, 35 en el cas de Botifarra i 15 en el cas de Feliu. I això, a mi, personalment, em mereix un gran respecte i admiració.
Ah, i encara se m'ha oblidat mencionar Al Tall amb Manolo Miralles, que és socarrat.
A mi el que em sorprén de l'escena musical de Xàtiva i, en general, de la Comunitat Valenciana, és l'escassa i pobríssima aportació a la música pop que ha nascut en estes terres. No cal oblidar que tenim per ací una quantitat enorme de persones amb coneixements musicals, cosa que podria donar molt de sí, i de fet ho fa en altres àmbits, com ara la música clàssica, però el pop valencià (i l'espanyol) fa riure. La Comunitat Valenciana té uns cinc milions d'habitants, una xifra semblant a la d'Escòcia i un poc inferior a la d'Irlanda. Si comparem la producció en matèria de pop-rock entre uns llocs i altres, ens podem dur les mans al cap. En fi, em costa trobar un grup no ja xativí sinó valencià que valga la pena. Ací no hi ha cultura del pop, cosa que no és en sí bona ni dolenta, sinó un simple fet constatable.
De tota manera, m'agrada la tasca recopilatòria de Cul de Sac. Crec que buscant i rebuscant es poden trobar petites joies en el lloc més impensat.
Jo crec que en aquesta mena de comentaris hi ha un cert reduccionisme. A mi, no em sorprèn gens la pobresa de l’aportació valenciana a la música pop. Primerament, dir que hi ha una enorme quantitat de musics valencians indueix a l’equívoc; ací hi ha molt de músic de banda (cosa absolutament respectable), però MÚSICS (així, amb majúscules), ben pocs. Les aportacions valencianes a la música culta, bé que en els últims temps hagen augmentat, són, en general, escassíssimes.
Segon, el pop-rock és, en tots els seus vessants (creació, producció, distribució...), un fenòmen eminentment anglosaxó. A França o a Itàlia, també és relativament escassa la producció de música pop. Damunt, a les nostres terres, el fenomen arribà amb molt de retard (hem de recordar el fre que suposà la dictadura franquista per a tota mena d'activitat creativa). Ja en democràcia, sorgiren la movida i les experiències, ben fructíferes, de mesclar pop amb expressions més arrelades a la nostra tradició, com ara el flamenc.
Tercer, durant molt de temps, el grups i cantants que no vivien a Madrid ho tenien molt agre. Els agents més importants (productores, discogràfiques, emissores temàtiques, etc) estaven a la capital de l’Estat. La gent de províncies tenia, per tant, molt difícil reeixir. Per això és veritablement miraculós que, malgrat el que s’acaba de dir, haja sorgit un grapat de músics pop estimables. En definitiva, crec que al seu comentari s’hauria de matisar molt, senyor Calinca.
De totes maneres, com vostè mateix diu, «la cosa que no és en sí ni bona ni dolenta».
Doncs sí, cal matisar. És evident que no falta gent amb talent per a fer pop-rock en les nostres terres. Ara bé, ¿cap a on va eixe talent? La història es repeteix sempre igual: un grup de joves comença a fer coses, però no troba els canals adequats per anar creixent, o per a professionalitzar-se. Falta públic per al pop, cultura pop, indústria del pop. Comparem una mica amb el que passa a Gran Bretanya. Pose per exemple el circuit de concerts a les universitats: hi ha centenars i centenars de concerts, on tota mena de grups tenen la seua oportunitat, i poden anar progressant. Jo vaig vore als Blur en la Universitat de Sheffield en 1993, quan començaven a fer-se famosos. ¿Què passa a Espanya? Tenim per exemple els Euro Trash Girl, grup de gran talent. Graven un primer disc prometedor, fan alguns concerts, però la cosa s'estanca una mica. No despeguen. Són pràcticament uns desconeguts. ¿Per què? Els resulta impossible viure del que fan, no poden dedicar-li més hores al seu projecte, no poden evolucionar, incorporar nous músics al projecte, créixer. La història es repeteix una i altra vegada. És un cercle viciós, un laberint sense sortida. Per moltes voltes que li peguem, l'aportació a la música pop-rock feta des d'Espanya és ínfima, quasi ridícula, si la comparem amb el que passa al món anglo-saxó. Vivim en un món sumament globalitzat. La gent escolta música pop-rock provinent dels EEUU o de Gran Bretanya. ¿Per què molestar-se en escoltar productes de menor qualitat? És una llàstima, però és així.
Hi ha poques coses mes a afegir al que vostés comenten, Escrivà i Tadeus. Es podria resumir el fet diguent que un jove a Espanya difícilment es pot plantejar viure de la música pop o rock, amb la qual cosa es limita en extrem la dedicació i millora. A més, no hi ha circuits dels què viure i les gires estan reservades a uns pocs privilegiats i als grups extrangers que en la majoria dels casos si viuen de la música. Així i tot, com també indiquen vostés, es poden trobar alguns joies amagades rebuscant en l'embolic musical independent nacional.
Este article tan sols pretenia servir de recopilatori o recordatori de la realitat pop-rock local. Ni ha incidit en ambients jazz, ni en cantautors, ni en música tradicional valenciana. A més no sé perquè refelet s'encabota a analitzar i comparar únicament sota el prisma de la implicació dels grups amb la llengua i la cultura pròpia, quan ací d'això no s'està parlant. Tan sols he parlat de música local pop o rock, sense entrar en valoracions i sense connectar la temàtica a res relacionat amb les reivindicacions culturals. Jo també admire el treball que han realitzat i realitzen Raimón, Botifarra i Al Tall (si vosté els vol denominar locals per la participació de Miralles) i, encara que el seu projecte musical no m'agrade tant, també respecte el que fa Feliu Ventura. Però, ací i hui, no s'estava parlant d'este tipus de música com ja he dit tant en el post com en diversos comentaris.
També és veritat, refelet, que no he pillat la broma del seu primer comentari, però és que vosté fa una broma i trau un ull. Si tenia tants arguments guardats no sé per que no els ha exposat en el seu primer comentari. Potser eixa és la millor forma què vosté considera de fer crítica constructiva en un projecte COMÚ. Al final les seues aportacions han pogut enriquir el post, que era del que es tractava i jo sol·licitava, però matisaré algunes coses.
Hem pogut augmentar el llistat amb els grups de blues que menciona, tots ells relacionats a gent com Jose Bañuls i Gaspar, i que a mi se m'havien passat: Cool de goot and the Frenadols, Local Blues i Salmagundi Jazz Band (encara que estos exercisquen últimament com a orquestra, un altre apartat al qual hui no es feia referència). També podem afegir a Rotovàtor Blues, Parabellum i La Taronja Metàl.lika. Els diversos projectes de Pau Ortolà així com Jazz Coca, amb Adolfo García, Juanra i altres insignes xativins, són projectes exclusivament Jazz i, com ja he reiterat, tampoc es parlava d'açò ací. La Colla de Dolçainers no crec que es puga tampoc considerar un grup de pop o rock (a pesar de l'estridència de les dolçaines). De la referència a la música clàssica no hi ha res a dir, (que em repetisc mes que la botifarra amb ceba). El grup de Pere Onrubia eren, si no m'equivoque, Els Incompatibles (ja mencionats). El grup neonazi de l'Ardiaca podria ser, si tampoc m'equivoque, Elektrodomestikss (ja mencionat). Sobre Viento Recio (ja mencionat) tan sols puc dir; "ja mencionat".
I per a acabar li diré que els seus evidents intents de relacionar cada post del Penjoll amb la reivindicació per la causa valenciana, no és que m'avorrisquen, com ja li ha comentat mes d'una vegada algú per ací, és que em cansen, em cansen molt, i molt, i molt...
Publica un comentari a l'entrada