Homenatge al Baró

L’escriptor gallec Manuel Rivas comptava, en una columna, una anècdota protagonitzada per Cioran: un cambrer —els cambrers, segons Rivas, tenen un olfacte especial per a detectar genis, boigs i pufistas —del castellà pufo: engaño, estafa, petardo; dar el pufo— li va aconsellar al filòsof d’origen romanès el títol d’una de les seues obres. Llegint el text de Rivas, em vingué al cap l’homenatge que se li ret, aquests dies, a Fernando Nieto, gran aficionat a les barres i les terrasses dels bars. Fernando no estava emparentat amb Cioran; emparentava més bé amb Nietzsche. Ja se sap, per allò de la moral dels senyors i dels esclaus que explica Ximo al seu blog. Per als senyors, el binomi “bo-dolent” equival a “noble-menyspreable”. Els senyors menyspreen com a dolent tot allò que és fruit de la subordinació: el temor, la debilitat. Aprecien com a bo, en canvi, tot allò que és superior, enèrgic i dominant. Què pensarien de Fernando Nieto els cambrers del San Remo? Que era un senyor? Que era un pufista? No sabria dir.

Nieto venia d’una família de petits industrials, propietaris d’una destil·leria de licors, però es guanyava la vida als instituts, fent com que donava classes d’anglès a grups d’adolescents rebels. Nietzsche afirmava —ignore si el nostre protagonista ho sabia— que la moral d’un senyor naix de la fe en sí mateix, de l’orgull propi. Com Fernando Nieto tenia molta fe en si mateix, decidí de transformar-se en senyor: amb uns bigotis, un monocle, un panamà, un broquet, un bastó i una col·lecció de mocadors, jaquetes i gavardines, es fabricà una segona pell d’intel·lectual i aristòcrata. I a partir de llavors, esdevingué el “Baró”, personatge que —salvant les distàncies, realment astronòmiques— recordava vagament figures de la bohèmia madrilenya noucentista com Valle Inclán o Gómez de la Serna. Gràcies al Baró i a gent de la seua mateixa estirp —com el reverend Núñez, per exemple—, la nostra ciutat, d’orígens senyorívols anats a menys, ha servat espècimens d’un trípede que pul·lulava per moltes petites ciutats provincianes: el saberut local que, passejant amunt i avall pel carrer major —per l’Albereda, en el nostre cas— o assegut en una terrassa de bar, va vessant a torrentades la seua sapiència i el seu art incommensurables.

Del Baró, s’ha comarejat a tort i dret. S’ha dit, posem per cas, que havia dilapidat la seua part de l’herència familiar. Jo només vull fer-me ressò, però, dels fets certs, de les gestes inefables protagonitzades pel nostre heroi i del seu menyspreu per les normes i les convencions socials. Com que desdenyava la virtut burgesa de l’estalvi i era persona molt esplèndida, s’especialitzà a fondre el seu salari entre l’u i el quinze de cada mes —del setze al trenta, s’havia de dedicar, en justa correspondència, a donar estocades als amics—. Recordant les seues peripècies a les aules, em ve a la memòria La conxorxa dels necis, l’obra pòstuma del malaurat escriptor nord-americà John Kennedy Toole. És evident que Nieto no s’assemblava físicament al protagonista de la novel·la, Ignatius J. Reilly, un ser gras, inadaptat i anacrònic, nostàlgic de la moral i la forma de vida medievals. Ara bé, entre els dos personatges, hi ha paral·lelismes indubtables.

Ignatius Reilly, que omple centenars de quaderns Grand Chief amb l’esperança d’ordenar-los i crear algun dia la seua obra mestra, és introduït, contra la seua voluntat, en aqueixa nova forma d’esclavitud que és per a ell, un intel·lectual i un senyor, el treball assalariat. En una de les seues efímeres ocupacions laborals, donar classes a la universitat, un grup d’alumnes li exigeix que lliure puntuats els exàmens endarrerits. Ignatius, ben ofès, llança per la finestra, sense haver-los corregit, tots els exercicis i els exàmens acumulats a les seues prestatgeries. Per la seua banda, el Baró tenia la pruïja d’arribar sempre tard a classe, d’oblidar les seues obligacions docents —la de corregir les activitats, per exemple— i d’ignorar olímpicament les bretolades dels alumnes bròfecs, perquè el compliment del deure i els postulats de la pedagogia moderna són coses, ja se sap, pròpies de la moral decadent dels esclaus —de nou, Nietzsche—.

Nieto fou un veritable rodamón. Com era totalment refractari a preparar —per ser indigne d’un senyor— el temari d’oposicions, arrossegà interinitat i fama per instituts de totes les Comarques Centrals. Al xiquet que empipava massa, el Baró li donava dos o tres euros i l’enviava a la cantina. Altres vegades, deixava sols els alumnes i marxava a la sala de professors a llegir el diari. «He dejado conectado el piloto automático», bromejava amb els col·legues. Això sí, a l’últim trimestre, notable general! —sense importar gens ni mica que els companys de departament tardaren a reparar els desperfectes tot el curs següent, perquè la solidaritat també és pròpia d’esclaus—. Entre les frases més celebrades del Baró, destaca aquesta, dita en una classe de Secundària Obligatòria de l’institut de Castelló de la Ribera: «¡Delegado! ¡Vaya y dígale al profesor de guardia que me traiga un café!».

Dedicat en cos i ànima a perfeccionar el seu personatge, el Baró conreà, amb escàs èxit de públic —i de crítica—, diferents gèneres literaris, tant en vers com en prosa —escriví molt, per exemple, sobre l’art de la tauromàquia—. També descobrí, un bon dia, que tenia aptituds per a la pintura. Sense pensar-s’ho dues vegades, començà a empastifar llenços, que firmava amb el pseudònim Max la Diva —en honor a l’anís La Diva, que venia el seu oncle avi—, a exhibir-los en afamats locals, com ara una botiga de marcs del carrer Peris o la Bodeguilla, i a regalar-los als amics. Batejà la seua manera de pintar com la polla roide. Ens trobem, en definitiva, davant d’un geni patafísic, orgullós i polifacètic, que sempre reivindicà la seua condició de primadonna. Llàstima no haver-lo reclutat per a El Penjoll! Encara que... segons les meues notícies, no tenia ni puta idea d’informàtica. Algun defecte s’havia de trobar en aquest cavalleret!