divendres, 2 d’octubre de 2009

Homenatge al Baró

L’escriptor gallec Manuel Rivas comptava, en una columna, una anècdota protagonitzada per Cioran: un cambrer —els cambrers, segons Rivas, tenen un olfacte especial per a detectar genis, boigs i pufistas —del castellà pufo: engaño, estafa, petardo; dar el pufo— li va aconsellar al filòsof d’origen romanès el títol d’una de les seues obres. Llegint el text de Rivas, em vingué al cap l’homenatge que se li ret, aquests dies, a Fernando Nieto, gran aficionat a les barres i les terrasses dels bars. Fernando no estava emparentat amb Cioran; emparentava més bé amb Nietzsche. Ja se sap, per allò de la moral dels senyors i dels esclaus que explica Ximo al seu blog. Per als senyors, el binomi “bo-dolent” equival a “noble-menyspreable”. Els senyors menyspreen com a dolent tot allò que és fruit de la subordinació: el temor, la debilitat. Aprecien com a bo, en canvi, tot allò que és superior, enèrgic i dominant. Què pensarien de Fernando Nieto els cambrers del San Remo? Que era un senyor? Que era un pufista? No sabria dir.

Nieto venia d’una família de petits industrials, propietaris d’una destil·leria de licors, però es guanyava la vida als instituts, fent com que donava classes d’anglès a grups d’adolescents rebels. Nietzsche afirmava —ignore si el nostre protagonista ho sabia— que la moral d’un senyor naix de la fe en sí mateix, de l’orgull propi. Com Fernando Nieto tenia molta fe en si mateix, decidí de transformar-se en senyor: amb uns bigotis, un monocle, un panamà, un broquet, un bastó i una col·lecció de mocadors, jaquetes i gavardines, es fabricà una segona pell d’intel·lectual i aristòcrata. I a partir de llavors, esdevingué el “Baró”, personatge que —salvant les distàncies, realment astronòmiques— recordava vagament figures de la bohèmia madrilenya noucentista com Valle Inclán o Gómez de la Serna. Gràcies al Baró i a gent de la seua mateixa estirp —com el reverend Núñez, per exemple—, la nostra ciutat, d’orígens senyorívols anats a menys, ha servat espècimens d’un trípede que pul·lulava per moltes petites ciutats provincianes: el saberut local que, passejant amunt i avall pel carrer major —per l’Albereda, en el nostre cas— o assegut en una terrassa de bar, va vessant a torrentades la seua sapiència i el seu art incommensurables.

Del Baró, s’ha comarejat a tort i dret. S’ha dit, posem per cas, que havia dilapidat la seua part de l’herència familiar. Jo només vull fer-me ressò, però, dels fets certs, de les gestes inefables protagonitzades pel nostre heroi i del seu menyspreu per les normes i les convencions socials. Com que desdenyava la virtut burgesa de l’estalvi i era persona molt esplèndida, s’especialitzà a fondre el seu salari entre l’u i el quinze de cada mes —del setze al trenta, s’havia de dedicar, en justa correspondència, a donar estocades als amics—. Recordant les seues peripècies a les aules, em ve a la memòria La conxorxa dels necis, l’obra pòstuma del malaurat escriptor nord-americà John Kennedy Toole. És evident que Nieto no s’assemblava físicament al protagonista de la novel·la, Ignatius J. Reilly, un ser gras, inadaptat i anacrònic, nostàlgic de la moral i la forma de vida medievals. Ara bé, entre els dos personatges, hi ha paral·lelismes indubtables.

Ignatius Reilly, que omple centenars de quaderns Grand Chief amb l’esperança d’ordenar-los i crear algun dia la seua obra mestra, és introduït, contra la seua voluntat, en aqueixa nova forma d’esclavitud que és per a ell, un intel·lectual i un senyor, el treball assalariat. En una de les seues efímeres ocupacions laborals, donar classes a la universitat, un grup d’alumnes li exigeix que lliure puntuats els exàmens endarrerits. Ignatius, ben ofès, llança per la finestra, sense haver-los corregit, tots els exercicis i els exàmens acumulats a les seues prestatgeries. Per la seua banda, el Baró tenia la pruïja d’arribar sempre tard a classe, d’oblidar les seues obligacions docents —la de corregir les activitats, per exemple— i d’ignorar olímpicament les bretolades dels alumnes bròfecs, perquè el compliment del deure i els postulats de la pedagogia moderna són coses, ja se sap, pròpies de la moral decadent dels esclaus —de nou, Nietzsche—.

Nieto fou un veritable rodamón. Com era totalment refractari a preparar —per ser indigne d’un senyor— el temari d’oposicions, arrossegà interinitat i fama per instituts de totes les Comarques Centrals. Al xiquet que empipava massa, el Baró li donava dos o tres euros i l’enviava a la cantina. Altres vegades, deixava sols els alumnes i marxava a la sala de professors a llegir el diari. «He dejado conectado el piloto automático», bromejava amb els col·legues. Això sí, a l’últim trimestre, notable general! —sense importar gens ni mica que els companys de departament tardaren a reparar els desperfectes tot el curs següent, perquè la solidaritat també és pròpia d’esclaus—. Entre les frases més celebrades del Baró, destaca aquesta, dita en una classe de Secundària Obligatòria de l’institut de Castelló de la Ribera: «¡Delegado! ¡Vaya y dígale al profesor de guardia que me traiga un café!».

Dedicat en cos i ànima a perfeccionar el seu personatge, el Baró conreà, amb escàs èxit de públic —i de crítica—, diferents gèneres literaris, tant en vers com en prosa —escriví molt, per exemple, sobre l’art de la tauromàquia—. També descobrí, un bon dia, que tenia aptituds per a la pintura. Sense pensar-s’ho dues vegades, començà a empastifar llenços, que firmava amb el pseudònim Max la Diva —en honor a l’anís La Diva, que venia el seu oncle avi—, a exhibir-los en afamats locals, com ara una botiga de marcs del carrer Peris o la Bodeguilla, i a regalar-los als amics. Batejà la seua manera de pintar com la polla roide. Ens trobem, en definitiva, davant d’un geni patafísic, orgullós i polifacètic, que sempre reivindicà la seua condició de primadonna. Llàstima no haver-lo reclutat per a El Penjoll! Encara que... segons les meues notícies, no tenia ni puta idea d’informàtica. Algun defecte s’havia de trobar en aquest cavalleret!

11 comentaris:

Cul de sac ha dit...

I amb totes estes destacables "virtuts artístiques" és normal que l'ajuntament li oferisca un sentit homenatge. Un altre mes amb què malbaratar els diners de tots per al lluïment del grup d'amics i caparres de rigor. Xátiva capital cultural, se'n recorden?

P.D. De vegades, El baró, tènia que rendir els seus comptes laborals en aules amb alumnes que no eren ni de bon tros rebels ni molestos i, ací, les seues "actituds" continuaven sent les mateixes que tan bé ens descriu Aquil.les. Jo vaig ser alumne seu durant un any en un curs d'horari nocturn a l'institut de formació professional, i li assegure que pocs alumnes allí erem irrespectuosos o desganats (potser per la mitjana d'edat d'eixe torn) però el senyor Nieto mantenia tots els seus atributs. Sens dubte em feia mes gràcia Ignatius J. Really.

Alietes el del Corralot ha dit...

A mi sempre m'havia semblat un autèntic subnormal.

Per cert, no estic gens d'acord amb la lectura que fa de la moral de senyors i esclaus de Nietzsche. Tampoc amb la que fa Ximo Corts al seu bloc. Em fa l'efecte que vostés s'han situat en el lloc equivocat per fer la lectura.
Al cap i a la fi, encara que el Barón pretenguera practicar la moral del senyor és evidentment que era un borrego més.

Capità Superflipo ha dit...

El personatge a qui es fa referència no el coneixia i no em seduïx massa, però el text elaborat pel Sr. Sisternes m'ha captivat, em sembla molt ben escrit. Un homenatge que, pels comentaris precedents, no sé si és mereixedor este geni i figura...

Anònim ha dit...

És evident que el Baró era un petimetre, un esnob i un malfeiner. I jo crec que el text ho posa de manifest amb fina ironia. Si ens fixem bé, veurem que el suposat homenatge és, en realitat, una pura burla. Primer, Aquil·les deixa caure que el Baró era un pufista. Tot seguit, diu que aquest individu feia com que donava classe i que s’havia fabricat una disfressa d’intel·lectual i aristòcrata. L’anomena trípede. Esmenta la seua tendència a donar estocades als amics i coneguts. I què dir del paral·lelisme que estableix entre Nieto i Ignatius J. Reilly, el personatge del malaurat John Kennedy Toole? Són particularment àcides les descripcions de la pretesa activitat docent de l’individu —que, en certa mesura, han estat corroborades per Cul de Sac— i les seues “peculiars” incursions a la creació literària i plàstica. Aquil·les acaba el seu relat biogràfic titllant el Baró de primadonna i cavalleret. Ha fet, per tant, el retrat d’un antiheroi. En vista de tot açò, jo trauria diverses conclusions:

1. El títol d’aquesta biografia, Homenatge al Baró, té prou mala llet. I la frase final, «Llàstima no haver-lo reclutat per a El Penjoll!», sembla, evidentment, una conya marinera.

2. És possible que les al·lusions a Nietzsche seguisquen la mateixa línia irònica del conjunt del relat. Que el Baró es cregués un senyor no vol dir que veritablement ho fos.

3. Caldria portar al jutjat de guàrdia la Regidoria de Cultura; la seua titular ha tingut la santa barra —o la figa, com vulgueu— de col·locar als balcons de l’Ajuntament i a l’entrada de la Casa de Cultura unes enormes pancartes amb l’efígie d’aquest individu.

4. Paral·lelament, són menystinguts altres persones de major vàlua o esdeveniments com el centenari de l’expulsió dels moriscos, per posar un exemple.

4. Al pas que anem, serà impossible —malgrat les Lleis de Murphy— que la ciutat caiga més baix en matèria de programació cultural.

Ximo ha dit...

Senyor Alietes, tinc en alta estima les seues opinions. Diu vostè que no està gens d'acord amb la lectura que faig de la moral dels senyors i els esclaus de Nietzsche. Diga el perquè, perfa. Així discutirem una miqueta.

Alietes el del Corralot ha dit...

Estimat Ximo, no tinc a mà "La genealogia de la moral", i ara se'm fa difícil elaborar una argumentació sobre el cas. Però així d'entrada crec que és difícil jutjar les aportacions de Nietzsche sense tenir molt present la reivindicacció del jo, o de l'individu, o de l'ésser singular (diguem-li com vulguem) que reivindica tot el moviment romàntic. Pensem, per exemple en el Faust de Goethe, o en els versos del comte Arnau de Maragall: "Seràs home sobre home/ perquè en tens la voluntat." Pensem també en el concepte de Superhome com a artista, creador de la pròpia vida (concepte que després prendrà també l'existencialisme), xiquet que constantment juga, nova màscara de Dionís.
El "senyor" no és un "amo" en el sentit esclavista que pot tindre el terme (sentit que volia atorgar-li el nazisme). El "esclau", però, sempre és un "esclau".
Podem començar, si vol, a partir d'ací.

Ximo ha dit...

Alietes, Nietzsche sempre caminà per la vora del precipici. La seua visió de la moral, sobretot de la moral cristiana —recordem la seua cèlebre frase: «Déu ha mort»— es prestà, des de primera hora, a tota mena de males interpretacions. Crec, però, que estem més d’acord del que sembla. Maragall, en efecte, considerava moral —en sentit positiu— tot allò que impliqués regeneració, energia vital... Considerava moralment bo tot allò que tendís a exaltar la vida. Menyspreava, en canvi, la mediocritat, el conservadorisme, la manca de refinament... És aquesta la concepció nietzscheana de moral que jo reivindique, hereva —com vostè posa de relleu— del romanticisme. Rebutge totalment la identificació perversa d’amo i senyor —o de superhome i individu de raça ària— feta pels nazis. Però clar, el meu post es referia —en dir que sembla tornar la moral dels senyors, dels amos— als personatges de la dreta reaccionària i a algunes de les seues declaracions públiques. Possiblement, no em vaig saber explicar bé.

Superagent Pardo ha dit...

Interesantíssim intercanvi d’opinions a partir del retrat del Baró. Ací va altra anècdota. Un amic meu em contà que ell i Nieto van fer amistat amb unes joves, durant un viatge, i les van convidar a seure en una terrassa. El Baró cridà el cambrer.

¿Tiene Moët & Chandon Brut Imperial?
Sí señor.
¿Cuánto cuesta la botella?
Dos mil pesetas.
Tráiganos tres.

Clar, les xiques es quedaven impressionades. Però a partir de llavors, el meu amic havia de córrer amb totes les despeses. El Baró en estat pur!

Voldria, a més, apuntar-li una informació suplementària al senyor Siternes. Segons he sentit dir, sembla que el muntatge dedicat a Nieto en la Casa de Cultura ha estat promogut per aquella persona, militant del PP, que va comprar El Palasiet fa un temps i després el va revendre a l'Ajuntament, guanyant una pasta en l'operació (poc després, l'empresa Llanera en volgué guanyar encara més amb el PAI homònim). Les voltes que pega el món! Aquella persona tenia, crec, un negoci de mobles i regals. Ara viu de la renda. Potser estiga ociosa, o agraïda a la prodigalitat de Nieto.

Anònim ha dit...

Curiosas las reflexiones sobre Nieto. Lo que mas llama la atención de las criticas e insultos que profieren los amargados Alietes y Cul de sac, claramente provocadas por una rabiosa envidia y un anhelo de protagonismo que ellos nunca alcanzarán, y que el personaje del bastón consiguió solamnte con la mitad de verborrea barata de la que estos blogistas utilizan, es saber si, llegado el momento de homenajear a colegas de profesión de Nieto, en este caso de asignaturas como Latín, o Lengua Castellana (aunque se imparta esta exclusivamente en catalán) reprimiran sus criticas a las malas artes empleadas como docentes, que por cierto, coincido contigo plenamente, son deplorables, a estos que sin ser citados, a todos nos vienen a la cabeza. Es verdad, esa profesión se presta a la vagueria y al fraude. Afortunadamente una minoria emplea las horas lectivas en satisfacer sus hobbys, en unos casos leyendo en la sala de profesores, en otras dando rienda suelta a sus aires de grandeza, emulando a Bertolt Brecht, otros dandole al copia y pega a la hora de publicar libros de historia... Lo dicho, vremos si las criticas son las mismas cuando se militaba en el PP o en UPV. Me alegro de verte por aqui, Ximo.

Cul de sac ha dit...

Ací ningú ha parlat de partits polítics o de matèries educatives per les que ser reprovat. Tan sols s'ha criticat, i amb raó, la seua nul·la implicació en el camp de la docència i la seua roiníssima aplicació de la mateixa. Això si, s'ha fet decorant-ho amb l'anecdotari en egolatria que posseïa el senyor Nieto. D'egolatria i d'ínfim nivell en lo creatiu. Tampoc he vist que ningú parle de comparacions respecte a les obres d'uns o altres i, almenys per la meua part, no tinc cap afany de protagonisme ni, per sort, ho necessite. Em conforme disfrutant del que faig i de les meues aficions i tot açò amb el màxim dels respectes, no com altres. El que no faré mai és desistir del dret a la crítica, però almenys ho vaig a continuar fent des d'una perspectiva mínimament elegant. Per cert, crec que també hauria d'informar-se millor respecte del protagonisme que vosté diu que mai aconseguirem. Alguns, amb una edat molt menor que el difunt Baró, ja l'han aconseguit i amb moltíssims mes mèrits afegits (i li assegure que en este cas no parle de mi).

Aquil·les Sisternes ha dit...

«Largo me lo fiáis», deia el famós personatge. Si, arribat el moment, encara existeix El Penjoll, no descartes, senyor anònim, que també em sume als hipotètics homenatges que els siguen retuts al professor de llatí —reconvertit en historiador de còpia i enganxa, supose— i al de castellà —que, segons sembla, dóna les classes en català i emula Bertolt Brecht—. I ho faré sense considerar les seues militàncies ideològiques (per cert, ignorava que el Baró milités al PP, com sembla desprendre’s de les teues admonicions).

Quant a les observacions sobre Cul de Sac i Alietes el del Corralot, he de dir-te que són absolutament erràtiques. Cul de Sac no té cap afany de notorietat; la seua dedicació a l’escriptura és totalment amateur i desinteressada (les garrofes se les guanya tot els dies a la seua empresa privada). Alietes, encara molt jove, ja ha assolit, en canvi, un grau acceptable de reconeixement als seus mèrits (ha obtingut diferents guardons literaris).

Finalment, he de dir-te que no em convenç un pèl la teua tàctica del ventilador. Insinuar que tots els professors practiquen la mandra i el frau —«Nieto era un de tants», véns a dir— és del tot inadmissible, per inexacte. Conec molts professors i professores que són fidels complidors dels seus deures. I per això precisament, destacava de manera ostensible la malfaeneria del Baró. I si Cul de Sac en va patir les conseqüències, tindrà dret a denunciar-ho, dic jo...