En un post del passat 21 de setembre, vaig fer referència a un relat que em van rebutjar a La Lluna en un Cove. El Superagent Pardo m’animava a publicar-lo a El Penjoll per a jutjar-lo. Em vaig comprometre que en breu ho faria i ací està el text en qüestió:
EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU... EN UN CARRER QUALSEVOL
A Tadeus Calinca, dramaturg polonés establit al País Valencià
En el carrer U de Setembre de Sorio, com en qualsevol altre carrer, passen coses, moltes coses. Només cal prestar-les atenció i observar-les pacientment per adonar-se d’elles. Sent així, ¿per què vaig a parlar del que passa en este carrer i no en un altre qualsevol? (com per exemple el carrer Santíssim Crist de l’Agonia, per dir-ne algun altre que em ve ara mateix a la memòria). Perquè, quan u escriu, conta allò que vol, i pot parlar també d’allò que passa en el carrer que li vinga en gana... I perquè, quan u escriu, recorre a la seua experiència, als seus sentiments, sensacions, coneixements, vivències... i a la seua imaginació.
En el carrer U de Setembre de Sorio passen coses, algunes d’elles són iguals o molt semblants a les d’altres carrers i, unes altres, diferents, com també en tenen la resta de carrers. Pel dia passen les coses iguals o semblants, i per les nits, concretament les d’estiu, és quan passen les diferents. ¿I per què passen estes coses? Perquè el carrer U de Setembre, en les nits d’estiu, deixa de ser un carrer per a convertir-se en un país amb un faune per monarca que, segons diuen, es passeja nu pel seu palau, des d’on pot divisar tot allò que passa en el seu regne.
D’este rei faune, també diuen, que no governa; que només li agrada observar el que fan totes les criatures que habiten els seus dominis. I diuen també que no va heretar el nobiliari títol de rei, sinó que este li va ser atorgat després d’haver sigut abduït i, posteriorment, seduït per una parella de verdes alienígenes amb tricornis... una nit d’estiu... Mai se sap com pot acabar una nit d’estiu... ¿Com una parella d’alienígenes pot acabar amb uns tricornis per gorra?... Com fóra, va ser esta experiència, la de l’abducció i posterior seducció –i no la dels tricornis– la que li va canviar la vida... o això diuen, perquè ell no s’en recorda de res de tot açò... o això diuen que diu.
El rei faune té una majordoma, la senyora Pilar, que vist com un home: sempre de trage gris marengo, brusa negra combinada amb llacet rosa i, de calçat, unes coquetes espardenyes de careta. La senyora Pilar té, aproximadament, uns seixanta quatre anys, tres mesos i un dia. Duu una llarga i sedosa melena que és disputa l’espai capil·lar amb una galopant calvície que, cada any que passa, li guanya terreny. Té uns ulls blaus ixents, tant que alguna vegada les ulleres de pasta italiana que utilitza han impedit que algun se li desorbitara. Davall el seu nas xato i damunt dels seus carnosos llavis, trobem un poderós bigot d’estil mexicà que realça les faccions caucàsiques de la senyora Pilar i la resta d’atributs físics que són ben fàcils d’endevinar, perquè ningun respon al patró de la típica majordoma caucàsica... Si és que, en realitat, la senyora Pilar no és la majordoma del rei faune, sinó la veïna. Una veïna molt servicial, això sí.
El rei faune també té un espia en el seu regne. És un gat blanc de cua negra de nom clau Ford, Richard Ford. No és un gat caucàsic. Tampoc porta tricorni. És un gat dislèxic. Malgrat açò, Richard s’expressa amb un anglés americà perfecte, tal vegada perquè es va criar al Mississippi, als Estats Humits, en el si d’una família nombrosa d’emigrants sorionencs que, en jubilar-se el patriarca del negoci de trilers que allí tenien i tornar-se’n tots els membres a la terra natal, es van establir, casualment i per sort per a este relat, en el carrer U de Setembre. Concretament, fa tres anys que viuen en front del palau del rei faune. El mateix temps en què Richard és l’espia oficial del regne., però, curiosament, un any menys del temps en què el rei faune porta vivint en este carrer, i del fenòmen de la seua abducció i seducció per part de la parella de verdes alienígenes amb tricorni... ¿Haurà tingut alguna cosa a vore Richard Ford en la trama de l’abducció-seducció del rei faune? ¿Ens podem fiar d’un gat blanc de cua negra que s’expressa amb un anglés americà perfecte i que va ser qui em va contar esta història? I, per damunt de tot, malgrat no tindre res a vore en el canvi de vida del rei faune: ¿Com una parella de verdes alienígenes pot acabar amb uns tricornis per gorra? Més encara: ¿No és una errada haver dit “Estats Humits”?
To be continued...
El text que vaig enviar acaba ací, però vaig dir als de La Lluna en un Cove que, si el publicaven, els enviaria la segona part on es conclou El somni d'una nit d'estiu... en un carrer qualsevol.
El text que vaig enviar acaba ací, però vaig dir als de La Lluna en un Cove que, si el publicaven, els enviaria la segona part on es conclou El somni d'una nit d'estiu... en un carrer qualsevol.
7 comentaris:
Umm... Un poble que es transforma en una pedania —Sorió, però no el Carrascalet—, una avinguda que passa a ser carrer i després país o reialme, un faune, alienígenes amb tricorni, emigrants algemesinencs als Estats Humits retornats a Sorió, un gat blanc de cua negra, la decrèpita i patètica lletgesa de la veïna del costat, abduccions... Per cert, no em queda clar si el faune és un ésser fantàstic amb figura humana, banyes i potes de cabra (en aqueix cas, hauria d’habitar en un bosc i conviure amb qualsevol sàtir) o un home madur, faldiller i lasciu (és a dir, un madur eixit que observa les veïnes per la finestra). El detall és important; per a saber si el relat pertany al gènere del realisme fantàstic o és directament fantàstic. No sé què dir-li, senyora Palomino. De moment, no ha passat vostè de la situació inicial i de la descripció del microespai en què, segons sembla, s’esdevindrà la història. Potser, els de La lluna en un cove es van quedar igual de desconcertats que jo. Prove de comunicar-se amb ells per correu electrònic.
Estic amb el Superagent: està bé la presentació de l'escena i dels personatges, però, qué més?
Ja que El Penjoll ha publicat la primera part (no com els desagrits de La Lluna en un Cove), podria publicar-hi la segona. Anime's.
Hi ha històries amb final feliç, amb final trist i sense final. Esta crec que serà d'estes últimes. No hi haurà una segona part.
No entenc el final del comentari del Superagent Pardo: per què he de comunicar-me amb els de La Lluna en un Cove?
Per demanar una segona oportunitat. Però en vista de la seua observació —traslluirà un estat d’ànim decaigut?—, deixe-ho còrrer...
Superagent Pardo, al seu poble si truca la porta d´una casa i no l´obrin, sabent que son dins i a més el coneixen, que fa? Torna a pasar al poquet, i després crida per teléfon i si no quan els veu pel carrer els crida desde l´altra acera quan ha vist que segons avans sospitosament l´havien creuat apresurats? Serà que per això es Superagent?
Però estos de la Lluna-en-un-cove en qui han empatat?
Al poble de Pardo no sé, però al meu, el cobrador del frac és capaç de pasar mil vegades per una casa, fins que li obrin la porta.
Jo vaig estar una vegada enamorat d'una xicona i no és que feia això, feia moltes més coses. Ara, comprenc que doña Reencarnación Palomino no estiga enamorada de Lluís M. Pérez, de La Lluna en un cove.
Senyora Palomino, pel mateix preu, elegisca un més jovenet ("preu per preu, sabatetes grosses", diu el refrany).
Publica un comentari a l'entrada