diumenge, 4 d’octubre de 2009

Arqueòleg

Fa temps que no penjolle un poema. A vore este qué vos pareix.


s’obri el container forçant un badall
de desgana: grinyolen dins els molls.
la bafarada, el riure dels detritus.
mig engolit per la bocassa, l’home
del ganxo furga i remena en la brossa,
i un núvol de rantelles el saluda.
no defalleix. somnia en diamants,
tresors ocults en les escorrialles.
i troba en la negror del mut sarcòfag
una nina òrfena, parpella torta,
bonica com un pastisset, que el mira
poruga, i ell la cull d’aquell bressol
infecte i la carrega al carretó
d’articles de sagrada procedència
amb dolça i cerimoniosa cura.

4 comentaris:

Cul de sac ha dit...

S'ha inspirat vosté en una d'eixes imatges urbanes de decadència social ? Xe collons, pâ que ens entenguem, que si este poema té el seu origen en un d'eixos furga fems amb carro que busquen el seu tresor nit a nit en el buffet lliure dels contenidors?

Detritus, de què em sona?

Alietes el del Corralot ha dit...

Evidentment, Cul-de-sac. És, just, una fotografia d'un senyor que ronda per on visc i que es dedica a esta nova ocupació, nascuda, com no pot ser d'una altra manera, de la societat de l'opulència.

Detritus, de qué li sona?

escrivà de cort ha dit...

Trobe que el poema és molt bonic. M’han cridat particularment l’atenció quatre detalls:

El contrast entre la parsimònia de l’indigent i la velocitat dels versos decasíl·labs (alguns, poc canònics; no tenen cesura), una velocitat que imprimeix la proliferació d’encavalcaments (fins a cinc, he comptat).

També m’ha agradat el contrast entre la repugnància que provoca la bafarada, els detritus, la brossa, les escorrialles... i el detall tendre de la nina.

Esplendorosa l’abundància de figures retòriques, sobretot les comparacions i les metàfores, pures i impures (el riure dels detritus, la negror del mut sarcòfag, bonica com un pastisset, bressol infecte...).

I, per damunt de tot, aqueix detall que trasllueix la possible voluntat de transcendir tanta immundícia (somnia en diamants, tresors ocults en les escorrialles).

Crec que no es pot dir més en quinze versos. M’ha agradat molt el poema, sí senyor.

Alietes el del Corralot ha dit...

Gràcies per la seua anàlisi tan acurada, Escrivà. Hi ha coses que vosté ha pescat i que a mi se m'escapen.
El que sí que hi ha fet (amb més o menys consciència) és la dislocació dels decasíl·labs, tot intentant, això sí, mantenir un accent a la quarta o a la sisena i moure'm dins del joc rítmic dels iambes (més evident en la segona part del poema).
Oh, qué diria d'açò el nostre Andreu Galan?
Encara hi ha pedres dins la foguera? I llunes al cove?