Vaig a llegir a Faulkner

¿Recorden una película anomenada Amanece, que no es poco? A mi em pareix meravellosa. Va ser estrenada en 1989, però jo no la vaig vore en aquella època, sinó molts anys després, quan una persona que va passar fugaçment per la meua vida me la va recomanar (guarde d'ella alguns bons moments i, com veuen, alguna bona recomanació). Amanece, que no es poco és una peli bastant inenarrable, encara que se la pot catalogar fàcilment dins de la tradició de l'humor surrealista. El seu director és José Luis Cuerda, i en el repartiment apareixen molts dels actors i actrius més coneguts dels anys 80 a Espanya. La película ens mostra la vida en un poblet peculiar, on ocorren situacions d'allò més pintoresques. Els diàlegs, en ocasions, són memorables. Ací tenen una mostra, amb el gran Luis Ciges:

http://www.youtube.com/watch?v=xOrHXuBQLDM&feature=relatedyoutube.com/watch?v=xOrHXuBQLDM&feature=related

Podríem dir que la película ha mantingut en certa manera la seua popularitat, una mica com a obra de cult, com es pot vore en este article d'El País que en commemora el vint aniversari. En el moment de l'estrena, però, la crítica no va ser unànime a l'hora de cantar les lloances d'esta peculiar creació cinematogràfica (miren per exemple la crítica que li va fer Ángel Fernánez Santos també al País). A mi, personalment, Amanece, que no es poco em sembla una genialitat. Com deia, té detalls antològics. Per exemple aquest: els habitants del poble són tots admiradors de l'escriptor nordamericà William Faulkner, al qui tenen com a veritable ídol. Això crea una situació curiosa amb un foraster que arriba al poble. Miren per exemple el següent fragement de la peli:

http://www.youtube.com/watch?v=_-HsaMb8bhw

Hui m'ha vingut al cap Faulkner, i la película de Cuerda, mentre mirava entre els prestatges d'una llibreria de València. L'altre dia, en el blog de Xavier Aliaga (Sota la Creueta), vam estar parlant de literatura (esta és l'entrada). La conversa anava sobre Vargas Llosa, que mai m'ha agradat com a escriptor. En canvi, els altres comentaristes, entre ells el propi Aliaga, van expressar comentaris de lloança respecte de Vargas Llosa i em van recomanar vivament la lectura de les seues noveles. Jo, que solc fer cas del que em recomanen, me n'he anat este matí a la llibreria a vore què trobava, i el cert és que els títols de Vargas Llosa no m'acabaven de seduir (o, com diuen al meu poble, "d'omplir"). Els fullejava, buscava algun detall inspirador, llegia els textos introdutoris, les mini-biografies. En un moment donat, m'he trobat amb una frase del tipus "l'obra de Vargas Llosa està influida per la del gran novelista nordamericà William Faulkner", una frase que, mutatis mutandis, és fàcil trobar-se en contextos literaris, ja que són molts els que es consideren hereus de Faulkner. I llavors recorde que mai he llegit res d'este autor, potser un parell de pàgines que no em van enganxar del tot, fa ja molts anys, i em dic, ¿no serà millor proposar-se llegir a Faulkner, i després ja vorem què fem amb vargas Llosa? I ahí és on m'he enrecordat de la película. La novela de Faulkner que m'he comprat és The Sound and the Fury i vull començar-la a llegir esta nit mateix, sota les estrelles.