divendres, 11 de setembre de 2009

NOTÍCIA DE JULI VALLMITJANA

El Teatre Nacional de Catalunya posa en escena El casament d'en Terregada, obra d'un autor barceloní de començaments del XX pràcticament desconegut per lectors i públic. Es tracta de Juli Vallmitjana, una rara avis, la creu. Avançada la temporada també posa en escena L’auca del senyor Esteve, el best-seller de Santiago Rusiñol, contemporani de Vallmitjana, la cara.


Retrat de Juli Vallmitjana

Són dos autors de la burgesia emergent i pròspera de principis del XX, però mentre Rusiñol retrata la burgesia triomfant, Vallmitjana gira la mirada cap a la realitat oculta del barri Xino: putes, ‘camareres’ (putes de saló), xulos i pirents, hòmens de la vida, lladres, quinquis, gitanos,... el seu modus vivendi i operandi: «Voldria parlar-te primer de les meves tenebroses excursions pels carrers de ciutat vella, on s’hi veu la manifestació de la vida, on hi ha la representació més genuïna de l’estat moral d’un país.»


D’estes excursions pel Xino, Vallmitjana extrau l’essència del seu personatge masculí més famós, en Terregada, i al voltant d’ell recrea tot un món. Això ho narra en diferents peces teatrals i en la novel·la Sota Montjuïc. Una altra novel·la seua és La Xava: auge i caiguda d’una dona de la vida. Així es dirigix al lector: «Parlaré sobre tu, del primer a l’últim mot, però no ho sabràs: aquest llenguatge sols l’entenen els qui senten, els qui sofreixen pels altres, com a cosa pròpia.»


Les novel·les són escenificacions de paisatges humans de l’època i dels barris miserables del voltant del port de Barcelona, com quadres de Canals i Nonell (la colla del Safrà). El seu teatre és viu i alegre, contrastat, ràpid, feroç, brut, juganer, pura delícia. El llenguatge pren molt de l’argot dels baixos fons i del caló dels gitanos catalans. Paraules del Terregada: «Maleït siga qui... Tres ralassos en gueren adinyat d’aquella pellota, però era una gata prenyada. Els hi cau tot el pèl. No en donen casi re. Tan bé l’havia ensilat... Al bell mig del garó, ni mau ha fet que ja era mulé. És desgràcia. Oh, lo que m’ha fet més fàstic era aquella purona que abroncava; si no m’atantxo, el balondro m’atanya. Mala marcota, per un gat perdre un home!»


Vallmitjana va ser molt representat durant els anys 20 i els 30 als teatres del Paral·lel, i fins al Romea, just als teatres dels barris que retratava. Després va ser arraconat pels burgesos benpensants catalans que es van apropiar l’art i la cultura com a senya identitària. I així fins hui dia.

Han hagut de passar uns 80 anys per recuperar-lo i dignificar-lo com a autor. Rusiñol i Vallmitjana, cara i creu del modernisme.

4 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

Interessant entrada, Alietes. Pense que l'època a la qual escriuen Rusiñol i Vallmitjana està pleneta d'autors interessants i molt desconeguts. Per posar un exemple de fóra de les nostres terres: ara mateix hi ha un rellançament de Stefan Zweig (aquest seria més semblant, en certs aspectes, a Rusiñol que a Vallmitjana) que va ser un autor famós en lèpoca i que després va restar oblidat.
Gràcies per la ressenya

Alietes el del Corralot ha dit...

A manar.

Per cert, el Vallmitjana, que era un cul inquiet, dirigia una revista satíricocrítica que es deia "L'esquella de la torratxa", on participaven a muntó de firmes de l'època: recollia articles d'opinió, de creació, caricatures, humor gràfic,... una espècie de Penjoll dels baixos fons de Barcelona.

Participava de les tertúlies del 4 Gats i era amigatxo del Picasso canalla de l'època de les Senyoretes d'Avinyó (que no es referix a la ciutat francesa, sinó al carrer del barri gòtic de Barcelona que trenca des del de Ferran i on hi havia diversos bordells).

Capità Superflipo ha dit...

I a mi que la careta de Vallmitjana em recorda a algú...

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

A Ximen de la Moreria?