dimecres, 9 de setembre de 2009

Recensions pul·lulans (I): El dia que sempre era Setembre

Un mes com este de l’any passat vaig encetar la sèrie Entrevistes d’ultratomba, gràcies a un curset de mèdium que vaig fer durant l’Agost. Enguany he fet un altre curset d'estiu, esta vegada a distància, sobre recensions. Vull dedicar esta sèrie a comentar alguns llibres que al meu entendre tenen una qualitat excepcional, malgrat que cap d’ells haja aconseguit el reconeixement o la consideració que mereixen. No vos estranye, per tant, que en esta secció es parle de llibres segurament desconeguts, inclús entre els més erudits penjollaires.

Comence la sèrie amb el llibre El dia que sempre era Setembre (Την ημέρα που έγινε ποτέ Σεπτέμβριο), un bon exemple de la nova novel·la satírico-romàntica grega. El seu autor és Dionisos Papallona, un heterodox escriptor lesbià, açò últim no per qüestions sexuals sinó per ser natural de la illa de Lesbos.

Abans de comentar res d’este llibre, es fa necessari donar a conèixer el seu polèmic i extravagant autor. El primer que cal assenyalar és que Papallona no es considera un escriptor sinó un humorista, més concretament, un contador d’acudits. Ve a ser una espècie de Gila però en versió grega, substituït les converses telefòniques per converses en xats i fòrums eròtics davant d’un ordinador, gesticulant i exagerant les accions més que Xavi Castillo (qui, per cert, actua el proper dissabte al Gran Teatre de Xàtiva) i sent més provocador que Sacha Baron Cohen. Tot siga dit, Papallona tampoc és massa popular com còmic. Jo el vaig conèixer, per casualitat, una nit que va actuar a l’hotel d'Atenes on estàvem hostatjats, ara fa deu anys, la que encara no era la meua dona i jo. El seu nom ens va cridar l’atenció, i com eixa nit estàvem cansats i no teníem ganes de fer res, ens vam quedar a vore com seria i què faria un home anomenat Papallona. L’espectacle va ser impressionat. Menuda va armar! Abans de pujar a l’escenari ja havia entropessat i vessat una copa de vi en el trage d’una dona. Només iniciar el xou es va ficar a discutir en el primer que es va riure. Continuament es succeien situacions inesperades. El ritme era trepidant. A un altre espectador el va pujar a l’escenari, li va embenar els ulls i es va despullar davant d’ell fent-li acariciar i olorar diferents parts del seu cos, imagineu-vos quines. Quan l'espectador es va adonar del que Papallona li estava fent, quasi el mata de les punyades i puntellons que li va arrear. Als cinc minuts, de la trentena d'espectadors quedàvem la meitat. Als que abandonaven la sala, Papallona els bonegava i amenaçava, inclús els perseguia per fora de l’hotel amb els pantalons acatxats… Als vint minuts van aparéixer tres policies que se’l van endur, donant fi a l’espectacle. En la vida hem vist la meua dona i jo una cosa igual.

Coincidències de la vida, un parell de dies després vam tornar a vore al tal Papallona, esta vegada en una sala del Museu Arqueològic Nacional. Ens vam ficar un poc nerviosos. El primer que vam pensar va ser: “ara vorem quina munta ací”. Vam decidir mantindre una distància prudencial de seguretat, però Papallona ens va vore, ens va saludar... i va vindre a parlar amb nosaltres. Més ens va sorprendre encara que ho fera en català. Ens va dir que, al adonar-se de la guia turística que portàvem i reconéixer-nos del xou que va muntar feia dos nits, es va decidir a xarrar amb nosaltres. Quan ens va dir que era lesbià, vam pensar “ja comença”, però no, es va portar bé. Ens va preguntar què ens havia semblat el seu xou i, després de donar-li el nostre paréixer, ens va assegurar que els espectadors que es van quedar fins a la seua detenció eren, en realitat, els únics que hi havien en la sala i que la resta, inclús els policies, eren tots amics seus que l’acompanyaven i col·laboraven en les seues espectacles... Ves tu a saber si açò era cert o no. Després va ficar la directa i va començar a contar-nos coses: que havia sigut estudiant d’Erasmus a Barcelona; que allí va conèixer a Pepe Rubianes i a Andreu Buenafuente, i que es feren molt amics seus; que va guanyar un concurs de monologuistes muts; que una vegada el van tirar d’una església per simular l’aparició de la Verge en roba sadomasoquista... i mil barbaritats més. En la mitja hora que compartírem no va parar de contar-nos anècdotes i històries que li havien passat a Barcelona. Era com si ens coneguera de tota la vida i fera anys que no ens vera. Nosaltres només escoltàvem. Entre les coses que ens va contar també va fer referència a un llibre que havia escrit que es deia El dia que sempre era Setembre i que l’acabaven de traduir al català. Com li va semblar que no ens ho creiem, quan ens vam acomiadar, va traure un exemplar de la motxilla que duia i ens el va regalar... Mai em perdonaré que se m’oblidara este llibre en l’habitació de l'hotel on vaig vore actuar a Dionisos Papallona, perquè no el vaig poder llegir i mai l’he trobat en cap llibreria ni catàleg.

20 comentaris:

Calinca ha dit...

Quina sort haver conegut el gran Papallona en persona, i quina llàstima haver perdut el seu llibre! Això de nàixer a Lesbos deu ser una creu molt gran, tota la vida suportant acudits fàcils. I els propis lesbis ja se n'estan fartant:

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=505134&idseccio_PK=1021&h=

Capità Superflipo ha dit...

Sr. Santíssim Pare, hi ha un aspecte del seu post que no em quadra i que m’agradaria que m’aclarira. El llibre, "El dia que sempre era Setembre", diu que el va oblidar i que no el troba en cap llibreria ni catàleg, però… ens ha ficat la seua portada! A mi em sembla que o vosté té el llibre o este està disponible en algun catàleg.

D.ª Reencarnación Palomino ha dit...

Que no li sorprenga Capità. Crec que el Santíssim Pare ens ha pres el pèl. Jo tinc el llibre “El dia que sempre era Setembre” i no el catalogaria com “un bon exemple de la nova novel·la satírico-romàntica grega”, per dos raons principals:
1) La seua temàtica no té res a vore en el subgènere satírico-romàntic.
2) El seu autor no és grec i tampoc és Dionisos Papallona.

Διονύσιος Παπαλλονα ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Διονύσιος Παπαλλονα ha dit...

Per al·lusions:

Hola, sóc Dionisos Papallona. Encara que mon pare era grec, jo no ho sóc (i menys lesbià). Vaig nàixer a Alfarrasí. Tampoc he escrit cap llibre i no tinc gràcia contant acudits. Fa deu anys que porte vivint a Barcelona on em guanye la vida com stripper i home de companyia. A mi també m’agradaria que el Santíssim Pare aclarira esta història i per què m’ha involucrat a mi en la mateixa.

Alietes el del Corralot ha dit...

Així es parla, Papallona!

Per cert, volia felicitar-lo enormement pel seu número amb la cacatua i el hàmster. Li'l vaig vore fa uns mesos, en el local "el Cangrejo" del carrer Montserrat.

el funambuliste ha dit...

¿anirem a veure a Dioni quan estem a Barcelona? jo vull anarrrrrrr!!!!

el funambuliste ha dit...

per cert Santíssim... molt bona entrada, quin personatge!... i el Dionisos també...

Alietes el del Corralot ha dit...

És una gran proposta, Funambuliste!
Puc guiar una bona visita pels locals més canalles del Xino de Barcelona: El London, La Concha, El Cangrejo i final de festa en la discoteca els Enfants, tots en el mateix carrer! Segur que el Papallona s'hi apunta!

Calinca ha dit...

Sr Papallona, a mi no m'enganya: és evident que ha inventat tota esta història per a colar-se com a autor del Penjoll, cosa que al mateix temps em sembla fatal i bé...

refelet ha dit...

Doña Reencarnación! sap que una tal Rosario Palomino ha tingut problemes per parlar en català? no serà família seua?

http://www.elpunt.cat/noticia/article/24-puntdivers/4-divers/79897-una-dona-que-feia-el-dni-al-seu-fill-es-detinguda-perque-parlava-pel-mobil-en-catala.html

Calinca ha dit...

M'he llegit l'article sobre la tal Palomino. Arribe a les seues conclusions: 1- L'article està sumament mal escrit (supose que al Punt tindran de millors periodistes; 2- La notícia se sembla més a un culebrón que a una notícia; 3- dins de la confusió global, ja no em queda clar res, sobretot quan un dels policies decideix contestar en gallec; 4- se'ns presenta a la Palomino directament com a víctima; jo, en el temps que corren, no em crec res de ningú, a no ser que ho veja molt clar.

Ara bé, la nostra Dª Reencarni harà de dir alguna cosa.

Anònim ha dit...

Dionisios Palomino quin personatge, que el Santissim Pare ens pille confessats!

D.ª Reencarnación Palomino ha dit...

Els Palomino som una família amb molta solera i repartida per tot el món. Pot ser Rosario siga família meua, però no ho puc assegurar. Ara mateix, l'única família directa que em queda en vida és el meu germà Deogracias.

Santíssim Pare ha dit...

Açò és un complot jueu-maçònic. Aclarim coses:

Sr. Superflipo: en el meu post original no hi havia cap portada del llibre. Algú la va afegir després. L’he intentada llevar vàries vegades, però al moment torna a aparéixer. Està clar que hi ha alguna mà negra entre els administradors d'El Penjoll.

Dª. Reencarnación: si té el llibre i diu que ni temàtica ni autor es corresponen… diga’ns: qui és l’autor? Tadeus Cal·linca?... I el llibre és l’obra de teatre que està escrivint, no?... Vinga, no fota!

Sr. Papallona: Després de tant de temps i m’eix per ací… El primer que faré serà tutejar-te. Per què t’he involucrat en esta història? Vols que conte tots els detalls?

Anònim ha dit...

Açò és una esquizofrènia en estat pur...

Διονύσιος Παπαλλονα ha dit...

Conta el que vulgues Santíssim Pare, està clar que parles d’un altre Dionisos Papallona.

Alietes el del Corralot, crec que també em confons en un altre: jo mai he fet cap espectacle amb una caca teua i una Amstel.

Calinca, jo no he inventat cap història i no vull ser autor de res. A mi m’ha clavat ací, sense vindre a conte, Imagine’s que s’alça un dia i es troba sent el personatge d’un post d’un blog, li faria gràcia?

Ai! Xàtiva ha dit...

Sent dir-li, Sr. Papallona, que ha quedat retratat com un cara cul.

Sor Neguera ha dit...

Una pregunta, Sr. Papallona: com puc contractar els seus servicis?

Calinca ha dit...

¿Personatges convertint-se en autors? Ja només falta que es facen autors Andreo i Rimero... El Penjoll ja no és el que era. Per cert, ¿què era?...