divendres, 5 de setembre de 2008

Entrevistes d'ultratomba (I): LAUREN POSTIGO


Encete una altra sèrie a El Penjoll que entra de ple en una nova dimensió: el Més Enllà. La sèrie es dedica a entrevistes a persones mortes però que encara poden dir-nos coses interessants. La dificultat de fer estes entrevistes està en contactar i poder comunicar-se amb l’entrevistat. El repte és gran. Per a poder realitzar-les, he tingut que dedicar tot el mes d’Agost a fer un curs de 744 hores d’iniciació als poders psíquics, que em permetera exercir de mèdium.


Hui vos presente l’entrevista que em va concedir Lauren Postigo el passat 2 de Setembre. Com sabeu Lauren era (i continua sent) un crític musical, especialment erudit en la copla andalusa. Va nàixer a Nerva (Huelva) al 1928 i va morir d’un atac cardíac al Desembre del 2006. La fama li va vindre al dirigir i presentar el programa Cantares (1978) a la TVE que s’emetia des del també famós Corral de la Pacheca.



Santíssim Pare: Hola, Lauren. En primer lloc, donar-li el condol per la seua mort i fer-li una pregunta obligada per a un representant de l’Esglèsia Pastafari com jo: Déu existix?

Lauren: Gràcies. La veritat és que la mort no és per a tant. És un punt i seguit en l’existència de les persones. Responent a la seua pregunta: Déu existix, però sols per a les persones que creuen en ell, per a la resta no existix. Ara, preferiria que no entràrem en els detalls religiosos i que centràrem l’entrevista en la vessant musical.

S.P: Clar... Situe'ns, diga’ns: a què es dedica des de que va morir?

Lauren: Principalment, em dedique a cuidar-me. És important després de mort cuidar la salut. De dimarts a divendres faig footing, els dissabtes toca partidet de futbet i els diumenges pel matí em dedique a fer llargues caminades per la natura o jugue al frontó. Els dilluns, descanse. El menjar el vigile poc, per això em senta bé. Seguisc a l'extrem el dit: “menja molt, caga fort i no tingues por a la mort”. La resta del temps m’entretinc completant la meua col·lecció de vinils de música regional mexicana, que és la que realment m’apassiona. En vida, mai em deixaren fer un programa dedicat a este tipus de música perquè, en aquell moment, em contractaven per tal de fomentar la cançó espanyola, però al morir-me Joaquín Luqui, un altre amant de este tipus de música, em va proposar fer junts un programa per a que la gent d’ací menejara l’esquelet i així va nàixer “Xafaranxo en el ranxo”, que és el programa musical més seguit d'este món (l’altre món per a vostès, els vius).

S.P: I dins de la música regional mexicana, què ens recomanaria?

Lauren: Quasi tota és d’una qualitat excel·lent, però ficat a recomanar m’agraden Los Tigres del Norte. Crega'm si li dic que els seus narcocorridos enganxen.

S.P: Narcocorridos?

Lauren: El narcorrido és un subgènere de la música nortenya. És una versió recent del corrido mexicà que tracta d’exaltar o commemorar personatges o esdeveniments relacionats amb el narcotràfic. I en açò, Los Tigres del Norte són els reis.

S.P: Vostè creu que este tipus de música pot agradar a la gent d’El Penjoll i a crítics musicals de la talla de Cul de Sac, Refelet, Superflipo, Lo Pol o el mateix Calinca?

Lauren: Ai! Vostè prove ficar-los “Jefe de jefes” i a vorer què diuen.

S.P: Doncs vaig a fer-ho, però abans, i per anar acomiadant-nos (perquè estic perdent cobertura), m’agradaria que ens traguera d’un dubte: va ser vostè l’autor de la cançó “La Ramona”?

Lauren: No sols això sinó que li vaig produir tot el disc a Fernando Esteso, però no ho vaja pregonant als quatre vents.

S.P: Moltes gràcies per la seua disponibilitat per a l’entrevista... si vol afegir alguna cosa, ara és el moment.

Lauren: Gràcies a vostè per contactar amb mi, malgrat les dificultats que suposava l’haver sigut incinerat. Com m’ho permet, aprofite per a saludar a Dª. Reencarnación Palomino Castellano i també per a dir-vos als d’El Penjoll que esteu pel bon camí, el de la salvació, i que ací seguim de molt a prop el vostre bloc. Ànim que la vida són quatre dies.




7 comentaris:

Anònim ha dit...

Capità Superfiplo se t'ha vist el plumer...

Capità Superflipo ha dit...

Sempre és millor que se veja el plomall que la ploma, però estàs enganyat: a mi no m'agraden Los Tigres del Norte. Jo sóc més dels Dresden Dolls quan versionen temes de Luís Aguilé. Així que "si els teus ulls t'enganyen... arranca-te'ls" o ves a l'ocultista.

Josep Oltra Tomba ha dit...

Per un moment em pensava que l'entrevista me l'havien feta a mi.

Anònim ha dit...

Temen raó els del "Manifiesto por la lengua común" per a estar alarmats. Que Lauren Postigo parle valencià i seguisca habitualment les vicisituds de El Penjoll és veritablement miraculós. A veure si va a ser de veres que existeixen els prodigis...

Anònim ha dit...

Bona entrada Sr. Santíssim Pare. Una suplica: podria ficar “Contrabando y traición” de l'àlbum “La reina del Sur" que va inspirar a Pérez-Reverte en el seu llibre del mateix títol.

Santíssim Pare ha dit...

Fet. Bon gust musical el de Lauren. Disfrutem de la poesia en estat pur (i del coneixement de les dones) de "Contrabando y traición":

"Un hembra si quiere un hombre
por el puede dar la vida
pero hay que tener cuidado
si esa hembra se siente herida,
la traición y el contrabando
son cosas incompartidas."

Cul de sac ha dit...

Esta sèrie promet, ja té vosté al seu primer fan que espera amb ansietat la segona entrega. Los Tigres del Norte són un grup divertidissim en directe (he tingut la sort de vore-los un parell de vegades), encara que pel seu aspecte i les seues lletres no ho semble. El sub-gènere narco-corrido és un fenòmen a estudiar.