—L’amo diu que m’apujarà el sou.
—Enhorabona.
—Però que m’he d’abaixar els pantalons i ell amb la seua polla bàrbara em donarà pel sac.
—Un sacrifici.
—Tu qué faries?
—Ja voràs com només cou al principi. Ho fa d’allò més bé. I sempre més estarà pendent de tu.
—Au... Adéu!
5 comentaris:
Algun dia, i no ho dic per vosté si no aprofitant l'ocasió i el tema del post, estaria bé que s'escriguera sobre jefes que no són amos, que no donen pel cul i la resta de tòpics semblants. Tal vegada siga cert que molts (la majoria?) demostren estes i altres qualitats, però no m'imagine només a eixe tipus de "jefe" en esta vida. Potser existix un altre tipus, una persona que defén el seu negoci, sense humiliar els seus treballadors, sense trepitjar i deixant-se la prepotència olvidada en un racó. No estaria mal escriure sobre això, o sobre funcionaris que no són ganduls i acomodats, si no treballadors normals i corrents que complixen amb el seu treball sense mes. Amb l'edat els tòpics extrems van perdent interés per a mi, encara que alguns siguen certs.
Està parlant d'assimilats al sistema?
Potser sí que el treball és una manera feliç d'autorealitzar-se. Però jo no ho crec.
Li faig notar que el microrelat no parla del "jefe", parla de l'amo.
He viscut quatre anys en un barri d'immigrants de tots els racons del món. Les plantes baixes on viuen (que no són vivendes sinó baixos comercials) estan fetes una puta merda però tenen uns televisors de plasma de noséquantes polsades. Supose que a la seua manera posseir una tele així equival a ser feliç. Impossible saber de qué treballen ni en quines condicions però potser sí que són més feliços ara que abans. Segurament.
No entenc el terme "assimilats al sistema". A mi el sistema no em pareix del tot mal. Una altra cosa és la gestió del sistema i l'optimització del mateix per al be comú. Tampoc dic que el treball siga una forma d'autorealització, sinó mes bé que és la quota a pagar en eixe sistema (per quasi tots) per a obtindre i aprofitar-se d'altres coses. La major o menor dependència cap a que coses ja és qüestió de cada u. La precarietat social d'una gran part de la immigració és, en gran manera, culpa de la gent que no creu en el sistema, o millor dit, que s'aprofita del mateix fent trampes. Al seu torn, l'immigrant que entra al joc en eixes trampes per necessitat, provoca que el mateix sistema siga mes injust, no sols per a ell, sinó també per a una altra gent que de rebot es veu afectada. Jo tan sols afirmava que els tòpics "jefe-amo cabró, usurer" o "funcionari gandul, aprofitat" estan molt utilitzats en la narrativa actual, i m'agradaria que s'escriguera sobre altres exemples contraposats als anteriors. Li assegure, per experiència pròpia, que existixen i no són una utopia.
Vosté parla des de la "lògica" interna del sistema socioeconòmic actual. I clar, des d'esta lògica imperant totes les peces funcionen perfectament. És clar que el sistema capitalista és un sistema collonut, esfèric, quasi perfecte. Reconéixer açò és justament assimilar-se al sistema. Ni més ni menys que el que fem tots.
De tota manera amb els microrelats Bàrbars només volia posar el dit en les obvietats estúpides del sistema, que de tan òbvies deixen de semblar-nos estúpides.
Si els tòpics funcionen és per alguna cosa.
Esta conversa m'està agradant molt, senyor Cul-de-sac.
Vaja per davant que a mi també m'està agradant esta conversa. Una pena no tindre el temps necessari perquè siga mes fluida, és part del preu a pagar per estar en este sistema del què parlem. Amb la perspectiva de la inclusió dels tòpics o obvietats estúpides del sistema en una sèrie, "Bàrbars" , és mes comprensible el seu anàlisi. També és cert que estos tòpics, que de tant repetir-se arriben a deixar de sorprendre'ns, són molt mes literaris i se'ls pot traure molt mes profit que a situacions mes raonables o a actituds mes correctes, moralment parlant. Però potser seria interessant escriure sobre històries en què els protagonistes tinguen comportaments plausibles i no vergonyosos. Potser el nivell d'imaginació necessari perquè estes històries foren interessants, seria major, o siga un repte complicat d'assumir. Finalment cal recordar que el sistema és un reflex de les actituds de la gent, no ens l'han inoculat absolutament contra la nostra voluntat, si no que mes bé som nosaltres els que amb les nostres actuacions donem forma a la credibilitat o no del mateix sistema. Un exemple clar és que el sistema crea dependències en les persones, necessàries estes dependències, per a la mateixa supervivència del sistema. Però el nivell de dependència o la dependència cap a que coses les trien les persones, no se'ns imposa. Ara amb la crisi es parla molt dels bancs i les seues actituds immorals, però es parla poc de les dependències insalvables que han adquirit moltes famílies per pura i simple avarícia.
Publica un comentari a l'entrada