Una martellada al cap va ser prou per al primer zelador. El segon en va necessitar dues. El tercer, tres. I així progressivament fins als dènou que van eixir al pas. Era necessària tanta violència? Li havia pres gust? Com fóra, així havia aconseguit eixir d’este maleït microrelat: a martellades!
3 comentaris:
Capità, des que em va seduir amb un dels seus anteriors microrelats (no sabria dir quin) ja no veig la diferència entre els que són bons i roïns.
Tampoc sé si m'agrada o no que incloga altres microrelats en els seus propis microrelats, que parafrasege o que copie idees d'altres. Supose que depén de la gràcia amb qué cada microrelat estiga fet perqué ara recorde que el que em va fascinar era un reciclatge dels de Tadeus Calinca i Marxi.
De tota manera, per al meu gust, les seues històries han millorat molt: ja ha deixat enrere aquella merda de la falta d'inspiració. O no?
La qüestió és que este microrelat està escrit igual que Nietzsche va escriure Ecce Homo, a martellades! I supose que això també és, si més no, un empelt.
Salut.
Sr. Del Corralot, no estic d'acord amb vosté que les meues històries hagen han millorat molt, però sí és possible que vosté siga dels pocs afortunats que hagen millorat la manera de llegir-les.
En quant al tema de la inspiració, anirà comprovant que una sèrie com la de "El maleït microrelat" aprofundeix de tal manera en la inspiració que el soprepassa, enfrontant-se amb un concepte molt més elevat i complexe com és el de l'espiració.
La inspiració sempre serà més elevada que l'espiració.
I de l'espiració a l'expiració no hi ha massa distància. Aguante fins al XXX!
Publica un comentari a l'entrada