diumenge, 5 de juliol de 2009

Una UTE peculiar

Fa pocs anys, un alcalde de la Canal volgué construir un centre educatiu al seu poble. Fent valer les influències, la militància política i la facilitat d’accés als despatxos més elevats, aconseguí el seu objectiu: finalment, la gaseta oficial publicà la creació de la nova escola. L’edil, els seus consellers i tota la gent d’orde del llogaret estaven ben contents. Ja no haurien d’enviar els seus fillets a la capital de la comarca.

Però l’escola acabada de crear només tenia existència virtual. Mancava de coses tan elementals com un edifici i un pati. El rector del poble (persona pietosa i vinculada al camí recatecumenal) oferí al consell municipal uns baixos de la parròquia. Els avantatges d’aquest oferiment eren múltiples: participant al naixement del col·legi, la parròquia podria reclamar la seua contribució als 3.000 milions d’euros que, segons la conferència episcopal, li estalviava l’Església a l’Estat; a més, assegurava una presència ben estreta a l’educació dels infants d’aquell racó de la Canal.

L’observació no és fútil; dies després d’arribar els pupitres i les pissarres, les autoritats de la província nomenaren director (potser per ignorància o despistament) un professor laic, nacionalista i de tendències esquerranes. L’alcalde i els regidors estaven alarmats. «No patiu. Jo vigilaré els mestres. Com que estan a ca meua, no em poden prohibir l’entrada a les escoles», els tranquil·litzà el rector. Solucionat, doncs, el problema d’infrastructura (ni que fos interinament), l’alcalde es dedicà a buscar un solar on edificar el nou centre educatiu.

Aviat, posà la vista en uns bancals que hi havia als afores de la vila. Segons el pla general d’ordenació urbana, eren terrenys edificables. En un tres i no res, el ple de la corporació local aprovà (sense atendre les al·legacions veïnals i amb el vot en contra de l’oposició) un pla parcial que estipulava els volums d’edificabilitat, la reserva de sòl per a vials i equipaments, els mecanismes de compensació entre propietaris i les indemnitzacions a particulars en cas d’expropiació. Els mestres i els xiquets estaven ben contents. Aviat, tindrien un col·legi nou.

Tanmateix, passaren els dies, els mesos i els anys, i el solar de les noves escoles romania ple de brossa, esbarzers i argelaga. Ni una màquina, ni un fonament, ni una rajola... Les aules dels baixos parroquials i les visites del prevere recatecumenal s’eternitzaven i les noves escoles no arribaven. Corria la remor que els propietaris dels bancals s’oposaven al pla parcial. Un dia, el director entrà al casino a prendre cafè. En un racó del saló, hi havia un vell sindicalista conegut seu. De seguida sortí a conversa el tema del solar.

—L’assumpte no va endavant perquè l’alcalde ha rebut amenaces —xiuxiuejà nerviós el sindicalista.
—Amenaces? —preguntà estranyat el director—. Vols dir que encara es fan servir les amenaces, en plena democràcia?
—I tant?
—I qui l’ha amenaçat, si es pot saber?
—Una UTE —féu el sindicalista, amb posat murri.
—Una UTE? —s’estranyà de nou el director—. S’ha creat una unió temporal d’empreses per a construir les noves escoles?
—No, home, no! Em referisc a la unió temporal d’emprenyats amb l’alcalde per culpa del pla especial de la zona de bancals. Una nit, el van agarrar de banda, li van mostrar un garrot ben gruixut i unes navalles d’Albacete, i li van dir: «Els aprofitaments i les indemnitzacions per expropiació que contempla el pla ens semblen baixíssims. Si segueixes endavant amb ell, atén-te a les conseqüències! Estàs jugant amb el pa dels nostres fills».
—El grupet d’emprenyats estaria format per gent de dretes? —interrogà el docent.
—De dretes? Els diners i els bancals tenen tants colors com l’arc de Sant Martí! Entre els amos dels bancals hi ha gent de dretes, d’esquerres, de centre i de la figa mandanga.
—I com acabarà la cosa?
—L’alcalde es va atemorir i porta temps estudiant unes modificacions al pla especial.

El director sortí espaterrat al carrer. Véu el capellà recatecumenal, que semblava caminar cap al temple parroquial. «Vaja vostè amb Déu», saludà el mossén amb un somriure d’orella a orella.