Tenia la figa com una magrana oberta. Només feia que dir-li: Entra, entra, entra! Un soroll de sucs bullint. Ell primer s’hi amorrà, encés de ganes. Alguna cosa des d’allà dins li arrancà la llengua de soca-rel. Sort que no m’hi he ficat del tot! pensà anant-se’n amb la boca tota de sang.
6 comentaris:
"Tenia la figa com una magrana oberta" és un començament preciós, a l'altura del de Scaramouche de Sabatini, o del de Moby Dick, o del de Cien años de soledad.
Gran Alietes, gran!
en ca li passa poc ...
Alietes és molt bo però dona! és un altre estil diria jo...
i la llengua es va quedar dins o va ser engolida pel òrgan magranil?
Gràcies, Comtessa.
Gràcies, Anònim.
Peguie, vosté mateixa. Qué creu que faria tal òrgan magranil?
Tal vegada faig un post sobre la vida independent i autònoma de la llengua.
Avant! Serà un honor ser-li font d'inspiració.
Publica un comentari a l'entrada