dimecres, 10 de juny de 2009

PESSIGADES SONORES (III)

LA OLOR

És sorprenent com viatgem de ràpid al passat per l'autopista de les olors. Dins l'actual moda de retrobament o flashback als noranta, i la recuperació dels discos de vinil amb la cicatriu del fetitxisme més marcada que mai en la cara, o en la doble cara, el senzill acte de traure un disc del seu embolcall acartonat recupera, d'ipso facto, alguns orígens.

Aquells trens escandalosos, sense fil musical però escandalosos. Massissos, robustos, amb les carns blindades i la pell de pintura metal·litzada alçada per esquinçalls oxidats, com pigues rovellades abraçant als austers cendrers i flirtejant amb la "tornilleria" de rosca dels cartells d'advertència òrfens d'icones. El trajecte era com un joc de tetris entre el meu cos i els esmolats angles rectes dels reposabraços i albellons de calor de la part inferior dels seients. I amb l'arribada a València la basarda i l'excitació cauteritzaven les ferides provocades per les durícies d'acer del rodalies. L'escenari, llavors majestuós, de la cúpula metàl·lica a l'estació del Nord amb el sobrefons de la plaça de bous, dissipaba els últims records de la banda sonora del viatge, aquella composició coral interpretada pels viatgers, les seues vicissituds i equipatges. A l'itinerari urbà, memoritzat pas a pas, m'acompanyaven una adolescència sense massa coratge i l'absolut respecte davant de tot i tots. La seqüència, la de sempre. Primera parada Harmony, segona Discos Amsterdam i si la butxaca i la urgència ho permitien allargava l'excursió fins a Oldies. Ara pense que els efluvis de la puberal excitació, havien de ser tan inodors com perceptibles a mes de deu metres de distància. La tria sempre dificultosa davant de tant i tant per descobrir, es complicava sobre manera amb la ingrata companyia del neguit. En la tornada a l'estació als dubtes en l'elecció s'adjuntaven, de regal, les presses habituals. Un passeig fugaç esquivant al temps i els obstacles, tan sols ralentitzat per la sobrecàrrega de la fascinació davant de tanta i tan diversa gent. La recambra cerebral plena d'instantànies filtrades per l'absorta retina, i en un parpalleig em veia novament a les entranyes del tren.
L'aventura mensual arribava a la seua fi, i en aquell seient plastificat d'un apagat roig caoba, el meu món es reduïa a aquelles vistoses tapes de cartó, a aquells vinils negres i brillants, a aquelles olors que hui, de nou, em connecten amb uns ritmes tan aspres i crus com fascinants. Nirvana, Pavement, The Pixies, Surfin Bichos, The Cure, Yo la Tengo... L'escena del record amb la tramoia de la meua vista perduda en el disseny gamberro d'aquells discos, i el meu nas hipotecant la pituïtària i els seus tributs amb venciment en un futur que ja és hui. Pròxima parada...


7 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

El meu primer vinil: "A santa compaña" de Golpes Bajos, el meu grup preferit de l'adolescència. L'últim CD que he comprat (un gran error!): "Primo Tempo" de Lemuripop, l'últim projecte de German Coppini. El temps és un redolí?

Els de Pavement s'han cruspit al Capità pollastret!

Cul de sac ha dit...

No sé si el temps és un redolí.Tal volta siga una espiral i cada vegada que passem prop de l'última circumferència completa (podrien ser cicles vitals?), veiem de prop allò que ens agradava anteriorment, encara que ara deambulem per camins, angles o gustos diferents. Em complau recordar el que m'agradava fa vint anys, sense oblidar que és probablement molt diferent dels meus gustos actuals, però tan sols amb el component nostàlgic ja paga la pena mirar arrere. I si, els Pavement eren uns carnívors empedreïts (física i musicalment parlant)

Comtessa d´Angeville ha dit...

Jo diria que d'açò ja vaig opinar en altre lloc...

Lo Pol ha dit...

Un post molt bonic. Els meus primers records de discos són en cassette. Si no recorde malament, una recopilació de The Beatles, que va generar un impacte que m'acompanyat fins ara, i un altra d'El Dúo Dinámico, una querència disculpable als 8 anys. Quan el vinil va entrar en casa, ja quasi era massa tard perquè ens acabave de vendre la burra del compacte. Però conserve un bon grapat de vinils, alguns molt estimables dels B-52's, Wire, The Who, Living Colour o REM, entre d'altres.

El final de l'objecte disc (o aparent final) és una llàstima. Un post moderadament nostàlgic, bonic i ben escrit.

Cul de sac ha dit...

Si comtessa, si, este és part del compromís que mantinc amb un bloc especial com és el Penjoll i del que encara em sent orgullós i part implicada. LoPol jo si que vaig caure completament i durant prou anys en les xarxes del vinil, tant com per a completar els meus estants i buidar les meues butxaques amb una derrama mes que considerable. Abans de caure abjecte en el cd vaig tindre temps per a dessagnar-me musicalment amb un bon grapat de vinils i el fetitxisme d'eixe objecte, de la seua estètica underground, encara hui no ho ha superat res. Gràcies per les seues lloançes i recorde que Steven Malkmus i els seus sequaços van indagar en sons dificilmente comparables fins llavors, però que han marcat a molts grups d'actual ascendència distorsionista.

Vicent ha dit...

Pixies i Pavement en una mateixa època? Si no recorde malament, quan Pavement (1992 ó 1993, crec) van treure el seu primer disc, els Pixies ja s'havien desfet.

Cul de sac ha dit...

...i The Cure ja portaven mes d'una dècada en actiu, i Surfin Bichos estaven a punt d'acabar la seua carrera (amb el parèntesi commemoratiu de fa dos anys), i Yo La Tengo duien també un quinquenni batallant mentres Kurt Cobain estava covant el mal que en poc de temps el portaria al purgatori musical. Vicente, només em referia a una època en què la compra d'uns vinils, del descobriment de l'objecte fetitxe, em van conduir a uns sons que van obrir en mi alguna cosa més que les portes de la curiositat. Estem en el 2009 i m'acabe de comprar els vinils homònims de Dinosaur Jr (1985) i Hindu Love Gods (1990) sense necessitat de traslladar-me a eixa època ni de buscar cap tipus de coetaneitat. Si no em falla la memòria, també en l'any 92 o 93 vaig adquirir un dels discos que marcarien la meua futura volença cap al rock d'arrel. Era el Bayou Country de la Creedence Cleanwater Revival publicat per primera vegada en 1969.