dijous, 11 de juny de 2009

Jo no volia ser mestre

Ni tan sols era una opció. Com que els caps de setmana me’ls passava mirant cinema amb una golafreria suïcida, vivia enfosquit amb la idea de dedicar-me a la ficció. I així ho vaig fer saber als meus pares quan arribà el moment d’encetar la drecera del futur. “Jo no he treballat com un burro per tindre un fill volantiner!”. I la meua mare, amb més dolcesa i sentit comú mirava de tancar la gàbia de pardals que li semblava era el meu cap fent-me veure que el futur cal lligar-lo ben lligat, assegurar-se’l. I en un exercici de pragmatisme que no em vaig trobar amb cor de trencar, vaig decidir que estudiaria magisteri. Vaig fer l’examen d’ingrés amb més traça que convicció. “Desarrolle el tema de la revolución industrial!”. I mentre anava empedreint de paraules el full de l’exercici la meua ment lliscava per les escenes d’aquella “Qué verde era mi valle!”, mirant de viure a contracorrent dels esdeveniments, com si allò fos realment possible. Una setmana després arreplegava la papereta amb l’aprovat que m’obria les portes a la formació docent. Mirava sense emoció aquell “apte” que donava fe d’unes capacitats que jo no sabia ni que podia tenir. De veritat aquell joc d’il·lusionisme ordinari resolia el meu futur professional? El fil dels meus dubtes s’hi trencà al passar a prop de la porta del saló d’actes, atapeït de gent que aplaudia amb entusiasme l’aparició en escena d’un vell professor de l’escola de magisteri que rebia, en aquell moment, el comiat i el reconeixement dels seus alumnes. Parlava amb una serenor i una seguretat per mi insòlites en aquell moment farcit d’incerteses. I per això vaig entrar i vaig seure, anònimament, entre aquella gent agraïda. El vell professor digué que, al principi, ell volia ser director de cinema, però que tot un seguit de circumstàncies que tenien que veure més amb la lògica que amb les il·lusions, el van fer decidir pel magisteri. Aquella vesprada celebrava la seua jubilació. I no se n’havia penedit ni un sol instant d’haver triat el camí d’una altre tipus de creació: el d’una societat més sencera i lliure. Va dir més coses i jo vaig assistir, embadalit i quasi sense saber-ho, a la meua primera classe universitària. Aquell home era el pedagog Gonzalo Anaya i va ser durant molt de temps el referent de la meua docència un pèl cinematogràfica. Hui fa un any de la seua mort, però encara és viu per als qui pensem que una altra escola és possible.

7 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Magnífic i edificant post, Ko-jons!
Gràcies.

el funambuliste ha dit...

molt emotiu... magnífic...

Lo Pol ha dit...

M'afegisc a les felicitacions. Gràcies

ko-jons ha dit...

A vosaltres, companys

Joanjo Garcia Terol ha dit...

Xe, ens faràs plorar, collons.

Capità Superflipo ha dit...

Gran post. Enhorabona!

Allà per l’any 1996 vaig tindre la sort de cursar 3 crèdits de doctorat amb el professor Gonzalo Anaya que van tractar sobre “educació i democràcia”. En aquell moment tenia 81 anys, el seu discurs era lúcid, actual i fruit d’una experiència i una humanitat envejable. Permeteu-me que rescate un fragment dels apunts que vaig prendre d’este curs. Són idees bàsiques, però sempre actuals i que mai hem d’oblidar:

“En una societat democràtica, l’educació pressuposa sempre alguna finalitat distinta a la mera socialització. Tal finalitat consistix en conrear la capacitat dels futurs ciutadans per pensar per ells mateix, per deliberar, jutjar i triar davant la base de les seues pròpies reflexions.

El camp d’esta educació és la llibertat com condició imprescindible per al lliure desenvolupament de la personalitat; sols en llibertat i des de la llibertat s’aprén a ser lliures. L’educació de persones lliures, en quant no pot tindre altre fi, repudia tota coacció. Si fos coactiva, l’educació deixaria de ser tal. L’especificitat de l’educació en la Modernitat consistiria en haver suprimit la coacció. Però la democràcia no sols atén a la llibertat, també ha d’atendre a la igualtat...”

Rellegir de quant en quant estes paraules ens situa en la finalitat i el sentit que té l’educació en les societats democràtiques. Per emprar paraules de Ko Jons, són idees vives per als qui pensem que una altra escola és possible.

Gràcies Gonzalo i gràcies Ko-Jons per ser persones compromeses amb una societat més democràtica, haver triat ser mestres i deixar petjada en el vostre alumnat (segur que vosté també Sr. Ko-Jons).

Alietes el del Corralot ha dit...

Però açò qué es? Mire, Ko-jons, el que ha aconseguit: Un comentari del Capità Superflipo transcendental i seriós!
Deu haver coses encara "sagrades", fins i tot per a Superflipo. I eixes coses es deuen escriure amb majúscula.

El Penjoll no deixa de sorprendre'm.

Per a quan un post de Cal·linca?