dimarts, 3 de febrer del 2009

La Lluna en un Cove 1, gener de 2009


La Lluna en un Cove és una publicació mensual en paper de relats breus de ficció en la nostra llengua. Es tracta d'un magazín literari, enquadernat en rústega, que conté una miscel·lània d'històries sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos: fantasia, ciència-ficció, terror, drama..., però també: humor, aventures, viatges, i un llarg etcètera. Són obres generalment breus o d'extensió mitjana, però en qualsevol cas inèdites, i escrites per autors actuals d'arreu dels Països Catalans. És, per tant, una original proposta literària, adreçada a tots els públics.Compta amb una sèrie de col·laboradors més o menys habituals, alhora que dóna l'oportunitat de publicar també a tots aquells autors que ens vulguen fer arribar els seus treballs, els quals són revisats i acuradament seleccionats per l'editor.

A continuació vos donem la informació completa del número 1



Resums argumentals:

Presentació. Unes paraules de l'editor. Lluís M. Pérez - «L'expressió la lluna en un cove apareix en diverses frases fetes i expressions de la nostra llengua [...]»

El núvol. Marc Aureli Espinós - ¿Creieu que és possible escalar un núvol? Sí, heu llegit correctament: escalar un núvol. Tres intrèpids escaladors, en cordada, s'aventuren a fer-ho: amb els seus equipaments complets d'alpinisme, amb grampons, cordes, mosquetons i pitons, van pujant, lentament, per l'enorme cúmul blanc, cotonós, del qual surten protuberàncies ventrudes per tots els costats. ¡Quina gosadia! ¡Escalar un núvol! ¡I quina dificultat! «Perquè, per més lentament que evolucionés el cúmul, qualsevol pla d'escalada que es pogués adoptar sobre ell havia de ser necessàriament revisat al cap de pocs minuts, de tal manera que, en realitat, els plans eren una il·lusió sense consistència; només existia la improvisació constant».

No hi ha més remei que assumir les conseqüències. Jaume Barrull - Una família en una situació crítica, com moltes altres. Però aquesta ha arribat a un punt realment preocupant. No poden continuar així, i ho saben. Després de moltes discussions, el matrimoni ha pres finalment una decisió. Hauran de tirar pel dret. Ell té un pla. Caldrà actuar de pressa, i després... Després hauran d'assumir les conseqüències.

El meu país. Marta Nin - Iekatierina és una ucraïnesa que viu a Barcelona. Llicenciada en matemàtiques, aquí es veu obligada a fer les feines que ningú no vol fer. El seu dia a dia és realment dificultós, i, a més a més, està tan lluny del seu país... Un dia, passejant el gos d'una de les senyores per a les quals treballa, coneix l'August. En paraules d'ella: «De seguida vaig veure que era un senyor. No com aquells que es pensen que perquè véns de l'Est fas de puta».

¿Per què publicar en paper? Joan Vicent Olmo - Aquest és un text de no-ficció, un article d'opinió, en el qual l'autor reflexiona sobre el paper del paper a l'hora de vehicular el fet literari. «Sembla que actualment les noves tecnologies telemàtiques, les xarxes d'informació entre ordinadors personals tenen molt més bona premsa que, paradoxalment, els mitjans de comunicació impressos». L'article és una defensa del sistema tradicional, que l'autor considera més efectiu que no pas l'altre. La conclusió a la qual arriba aquest jove autor és que el paper és la plataforma ideal per a la literatura, tal com aquesta és entesa per ell.

La llibreta. Carme Boladeres - Una tarda, en una cafeteria. Un noi solitari, amb una llibreta misteriosa a les mans. ¿Per què tinc la sensació que l'he vist abans, aquest noi? ¿I per què mira cap a mi una i una altra vegada?

Animals de companyia. Liudòvic Mikhaïl - No ens hem de deixar enganyar pel títol d'aquest relat; no es tracta, ni de bon tros, d'una història alegre i simpàtica, encara que en algun moment ho pugui semblar. Té, a més a més, un final impactant.

Instruccions per a introduir un elefant dins d'una ampolla. Juli Vert - ¿Qui no ha volgut introduir alguna vegada un elefant dins d'una ampolla? Aquestes són unes instruccions senzillíssimes per a poder fer-ho. Al final, el lector descobrirà que l'operació és molt més fàcil del que pot semblar d'entrada. Només cal seguir, al peu de la lletra, un a un, els passos proposats per l'autor. Un magnífic relat d'humor. Un exercici d'intel·ligència a través de l'absurd.

El secret de Marfà. Antonio Mora - Marfà és un antic poble del Vallès Oriental, que formava municipi independent a mitjan segle XIX. Un seguit d'esdeveniments va ocasionar que Marfà perdès la seva independència, per a passar a ser annexat al terme de Castellcir. L'autor ens narra, en una versió lliure, aquests esdeveniments, que transcorren paral·lelament a l'amor de la Mariona i el Pasqual, un amor que acabarà en tragèdia.

Vil·la Diodati. Emili Gil - Vil·la Diodati és una antiga finca situada a la vora del llac Lemans (Suïssa). El 16 de juny de 1816 es van reunir allí una sèrie de personatges molt particulars i significatius dins del món de l'art i de la creació. Alguns especialistes afirmen que va ser justament en aquella reunió que es van engendrar el que posteriorment es van materialitzar com dos dels personatges de ficció més importants de la literatura de terror. Però, ¿què va passar exactament a Vil·la Diodati aquella llunyana nit de tempesta? ¿Quins horrors s'hi van desencadenar, en aquell tenebrós escenari?

Coses estranyíssimes i inversemblants. Juglans Regia - Amb aquest relat descobrirem que les obvietats no ho són tant, que les coses més quotidianes, les que formen part del nostre dia a dia, o les que s'inclouen en els paisatges dins dels quals ens movem, són en realitat coses meravelloses, prodigioses..., coses que, potser, si fossin explicades a un personatge d'un altre planeta resultarien estranyíssimes i inversemblants. És un relat d'humor, però no només això.

Esperem que vos resulte interessant. Salutacions cordials de La Lluna en un Cove!

30 comentaris:

Tadeus ha dit...

¿Què és un "cove"?

El Penjoll ha dit...

Moltes gràcies a La lluna en un cove per acceptar la invitació per presentar la seua revista al Penjoll.

Un detall només:anem a canviar-vos les etiquetes que haveu posat per "recencions de llibres". Si no vos sembla bé ja direu.

No dubteu en fer-nos arribar qualsevol novetat sobre la revista. Gràcies.

Anònim ha dit...

cove
m

1 (recipient gros i portàtil) cesto; cesta f. Porta'm el cove de la roba bruta, tráeme el cesto de la ropa sucia.
2 (el que cap dins un cove) cesta f.
3 a coves (en gran abundància) a espuertas; a capazos; a carretadas.
4 fer-ne una (o fer-la) com un cove (fer un disbarat) hacer una buena.
5 tenir-ho al cove fig fam tener en el bote.
6 qui fa un cove fa un cistell quien hace un cesto hace ciento [si le dan mimbres y tiempo].

Tadeus ha dit...

Gràcies per l'aclariment. Així, un "cove" és una cistella.

2n dubte: ¿què són els "Països Catalans"?

Anònim ha dit...

Una convenció com qualsevol altra. L'expressió fa referència als territoris on es parla la llengua catalana. Que per què s'ha de dir catalana? Jo què sé... En realitat, les millors obres literàries d'aquesta llengua es van escriure a València durant els segles XIV i XV. Podríem, per tant, dir Pasïsos Valencians i llengua valenciana (a prendre pel sac la romanística internacional!). I ja que fa vostè aquesta pregunta, jo en faré altres: Per què se li ha de dir anglès a la llengua que utilitzava John Updike? No podríem dir-li llengua nord-americana? I no podríem parlar de països nord-americanòfons, en comptes de països anglòfons? Xe tu, o ja posats, per què no fem servir l'expressió andalusoamericans, en comptes d'hispanoamericans?

Alietes el del Corralot ha dit...

Xe, Calinca, li passe que li faça perea buscar en un diccionari la paraula "cove", però no em fota que no sabia qué són els Països Catalans!

Tadeus ha dit...

Sí, Sr Alietes, conec les diferents acepcions del terme "Països Catalans", tot i que jo no l'utilitze mai, ja que em pareix absurd.

De tota manera, encara que utilitzem "Països Catalans" en la seua versió mínima, com a "territoris on es parla la 'llengua catalana'", crec que els senyors de "La Lluna en un cove" s'han equivocat en el mapa. Si cliquen en l'enllaç que diu "Països Catalans" apareix un mapa on s'inclouen el Racó d'Ademús, la comarca d'Utiel-Requena i altres zones 'castellano-parlants". Potser el mapa que mostren no és 'stricto sensu' dels territoris del 'domini lingüístic', però vaja, crec que hi ha certa incoherència en tot açò.

Per cert, l'Anònim menciona John Updike, escriptor nord-americà. Parla de la unitat de l'anglès, etc. Bé, jo mai he sentit expressions del tipus "països anglesos" o "països castellans" o "espanyols" per a referir-se als respectius 'dominis' lingüístics. Veges tu! Quina cosa més curiosa!

Anònim ha dit...

Doncs jo he sentit moltes vegades l'expressió "hispanidad" i, en alguna ocasió, fins i tot l'he vista concretada en un mapa on (ves per on!) s'incloïa Brasil, Portugal i les Guaianes. I no sols això, m'incloïen a mi que, bé que siga valencià, en realitat em sent més bé sicilià... Veges tu, quines coses!

Tadeus ha dit...

Sr Anònim, ¿coneix vosté l'epressió castellana 'salirse por peteneras'? És el que vosté ha fet en el seu últim comentari.

Anònim ha dit...

L'anònim s'ha burlat de tu, com tu t'has burlat de la gent de la lluna en un cove.

Tadeus ha dit...

Veig que els comentaris del Penjoll són cada vegada d'una major pobresa intelectual, especialment amb tant d'anònim o seudo-anònim. Per sort, sembla que les entrades són en general millors. ¿Serà això el final del Penjoll tal com solia ser? ¿Anem cap a la correcció política? Déu meu! Els meus dies com a autor del Penjoll estan comptats!

Anònim ha dit...

Té vostè raó. Com que l’expressió “Països Catalans” és totalment absurda, anem a assajar altres fórmules, intentant, això sí, elevar el to.

En general, els valencians tenim una expressió verbal molt rica i creativa. Alguns llibres d’història, posem per cas, parlen de l’antiga Corona Catalanoaragonesavalencianobalear (s’ha de prendre aire abans de pronunciar l’enunciat d’una tirada). Seguint aquesta inclinació innata, podríem fer experiments “ad infinitum”. Podríem dir, per exemple, catalanofonia (com els francesos diuen francofonia) o valencianofonia (perquè no s’ofenguen alguns dels nostres conciutadans). Tenim altra denominació, països llemosins, amb què recuperaríem una vella polèmica. També podríem dir països catalanòfons (o comunitat valencianòfona; que cadascú trie allò que més li abellisca). Altra forma elegant de no ficar-se en embolics, pel que fa al nom de la llengua, seria dir sempre “la nostra llengua”, sense més (així no molestaríem ningú). En aqueix cas, el nostre domini lingüístic s’hauria de dir lanostrallenguafonia o nostrallenguafonia. Descarte fórmules com “països lanostrallenguàfons” per impronunciables. A més, s’ha de tenir precaució amb totes les expressions que incloguen el mot “països”; podrien ferir susceptibilitats. I voldria acabar aquest intent d’apaivagar els ànims sociolingüístics amb la següent pregunta: quan deixarem d’embolicar la troca amb aquestes qüestions?

Tadeus ha dit...

Sr Sisternes, sembla evident que el terme "Països Catalans" és bàsicament un concepte ideològic o polític. Com a terme que fa referència a una 'comunitat lingüistica' és ben absurd.

Diu vosté els egüent: "quan deixarem d’embolicar la troca amb aquestes qüestions?" - Jo li torne la pregunta: ¿quan deixarem de donar per suposat que qualsevol persona que escriu en valencià/català mitjanament normatiu ha d'estar d'acord, sense rexistar, amb nocions tan carregades ideològicament com és la de "Països Catalans"?

Capità Superflipo ha dit...

Cal·linca, el que no té clar les coses és vosté quan fa la “innocent” pregunta: ¿què són els "Països Catalans"?. Vosté és qui solta l'ham a vore qui pica. I vosté és qui s'en eix per "peteneras” traient el tema dels Països Catalans. Si vol tractar este tema amb la seriositat que reclama faça una entrada, expose les seues idees i la resta segur que alguna cosa li direm. Mentre tant li dic jo què són els Països Catalans: un territori on es fumen "cal·linquenyos”. Una definició en sentit ampli, però tan ideològica com qualsevol altra. Per cert, sap vosté què passa quan una ideologia es fa (o la fan) hegemònica?

I ja està bé de fer el xiquet amenaçant-nos dient que els seus dies com autor estan comptats. Què vol tornar als altars?

Tadeus ha dit...

Sr Superflipo, m'alegre que haja vingut vosté a posar una mica de 'cordura' en tot açò.

Li recorde, per altra banda, que les meues preguntes estaven relacionades amb coses que he llegit en l'entrada.

I la idea d'anar-me'n del Penjoll com a mínim per un altre anyet em ronda pel cap des de fa dies. A banda del fet evident que, amb el meu comentari d'abans feia una mica de broma.

Anònim ha dit...

Pero que collons feu a les 2 del matí discutint de política?

Anònim ha dit...

Senyor Calinca, vaig a desvetllar-li un secret: l’anònim que se sent sicilià i jo som la mateixa persona. En certa mesura, l’un i l’altre també preteníem fer broma. Dic en certa mesura, perquè en el fons toquem temes ben seriosos. Efectivament, els processos de normativització i normalització de les llengües mai no són aliens a la política. Crec que va ser Nebrija, referint-se al castellà, qui va dir que “lengua e imperio han de ir juntos”. Sense la universalització de l’ensenyament obligatori, l’ús dels estàndards i els processos de codificació i normalització lingüística, difícilment podríem parlar, posem per cas, de l’italià com una llengua única. Amb les infinites divisions lingüístiques, ha passat el mateix que amb les múltiples fronteres; han anat desapareixent a poc a poc dels intercanvis formals. Tot això, vostè i jo ho sabem. Però que hem de fer? Posar-li portes al camp? Caminem cap a la globalització i la supressió de les barreres. Propugna vostè que valencians i catalans anem contracorrent dels altres dominis lingüístics? Vol que tornem al provincialisme o al “terruño”, com diuen els castellans? Jo també trobe qüestionable, des del punt de vista polític, el concepte de “Països Catalans”. Però des del punt de vista lingüístic, hem d’arribar a un acord i deixar d’embolicar la troca. Em consta que vostè és filòleg. Si acceptem (encara que siga de forma convencional) que tan alemany és allò que parla un berlinès com un vienès, o que tan anglesa és la llengua d’un londinenc com la d’un bostonià, o que tan espanyol és allò que parla un cubà com un salmantí, quin problema hi ha en acceptar que la llengua que es parla a la Seu d'Urgell i Xàtiva és la mateixa? Qüestió distinta serà decidir si ens apanya o no la denominació donada per la romanística internacional. Sempre ens queda el recurs —i ací introduïa la nota humorística— de dir-li comunitat valencianòfona. Finalment, voldria fer-li aquesta consideració: em sabria greu que vostè deixés de ser autor: El Penjoll perdria l’element que, molt sovint, introdueix la nota discordant. Sense polèmica, el blog seria força avorrit. No es faça mala sang i accepte les bromes (igual que altres acceptem les seues).

Capità Superflipo ha dit...

Sr. Sisternes:

Li pregue que es planteje ser autor d'El Penjoll. Sols ha sol·licitar-ho enviant un e-mail a: elpenjoll@gmail.com

Anònim ha dit...

Em fa vostè un gran honor. M'ho pensaré.

Anònim ha dit...

És fantàstic el nivell exhibit des d'aquestes pàgines. Sóc un català que he trobat la vostra pàgina per casualitat i, després de fullejar-la, la considero molt bona. Us felicito i, alhora, felicitar també al molt bon escriptor Toni Cucarella pel premi que li heu donat.
D'altra banda, sols volia fer una pregunta al senyor Calinca: creieu que puc escriure en dialecte oriental? Sé que no poseu en dubte la unitat lingüística i que l'única cosa que li fa pudor són certes denominacions que podrien semblar absurdes. Potser té raó, però en el moment polític i actual que estem vivint, qualsevol reforçament de la identitat comuna entre valencians i catalans em sembla fantàstica. Jo sols tinc una teoria sobre la qüestió lingüística que exposo breument ara mateix: "si les llengües creen polèmiques i es tendeix a eliminar aquelles que fan nosa, opto perquè parlem tots en anglès. Això implicaria també la desaparició del castellà, del francès, etc. D'aquesta manera podríem viatjar pel món amb un enteniment total i ens estalviaríem molts diners amb traductors i històries semblants."

Segona part de la teoria: "Si els castellans, francesos, etc., no estan disposats a renunciar a la seva llengua, jo tampoc ho faig a la meva."

Conclusió: "A mi que no em diguin provincià o separatista, que ells facin el primer pas."

Tadeus ha dit...

Respecte les opinions que estan expressant-se en estos comentaris, però en compartisc poques.

El Sr Timbaler escriu el següent: "qualsevol reforçament de la identitat comuna entre valencians i catalans em sembla fantàstica". No puc estar més en desacord.

No m'estranya que amb estos pressupostos ideològics hi haja qui propugne coses tan 'fantàstiques' i absurdes com allò dels "Països Catalans".

A mi, personalment, cada vegada m'agrada més la definicó de llengua dels valencians que va fer l'Acadèmia de la Llengua Valenciana, tot i que en un primer moment, ja fa anys, me'n vaig riure.

Capità Superflipo ha dit...

Ja que vol jugar... juguem!

1) Per què està en desacord en la identitat comuna entre valencians i catalans?

2) Per què és fantàstic i absurd l'expressió "Països Catalans"?

3) Per què li agrada més la definició de llengua dels valencians que va fer l'AVL?

4) Per què no fa un post i ens explica tot açò i més?

Tadeus ha dit...

Sr Superflipo, vosté fa preguntes interessants però que van més enllà del present debat, que girava entorn del terme "Països Catalans". Necessitaríem molt de temps i molta 'tinta' per tractar tant de tema. De tota manera, li conteste breument les seues preguntes:

1) Jo em puc identificar amb moltes persones però no sé per què ha d'haver una especial identitat comuna entre valencians i catalans.

2) Sobre el terme "Països Catalans" ja hem parlat bastant.

3) M'agrada la definició de l'AVL perquè és més complexa i real que la simple identificació del tipus 'valencià = català'.

4) Lamente dir-li que ja no sóc autor del Penjoll, entre altres coses perquè no vull dedicar-li tant de temps a estes coses, i això de publicar en blogs és una mica adictiu. Però vostés em cauen molt bé, d'això no hi ha dubte.

refelet ha dit...

Sr CataL·Linca:

Se m'acaba d'acudir que podríem crear el grup d'enllaços Països Catal·linquians i englobar aquí a tota la gent que parla la llengua Catal·linquiana.

Dit això, considere que és vosté un maleducat. Els amics de La lluna en un cove han vingut ací a informar-nos sobre el seu projecte i vosté se n'ha eixit amb peteneres. I ha embolicat a la gent amb una inversió intolerable.

Si bé és cert que Països Catalans és una expressió recent de no més d'un segle i poc d'existència, també ho és que fa referència a uns fets culturals històrics i actuals innegables. Cosa que no es pot dir d'Espanya.

Si cal qüestionar alguna concepte és aquest: Què és "Espanya"? Però per a fer-ho cal tindre collons o ovaris intel·letuals i arriscar-se a rebre tot tipus de crítiques i ser desqualificat com a "radical". Vosté juga a cavall guanyador. I quan algú com Superflipo el pressiona una mica, fa com els xiquets malcriats: ja no juge!

Sr.Catal·linca: La seua actitud és senzillament vergonyosa. Encara que no és el meu cas, els amics del Penjoll tenen i han tingut cap a vosté un tracte sempre de preferència. No només com a autor, sinó com a amic. A vosté se li aguanta tot tipus de declaracions rocambolesques i excèntriques, però quasi sempre provocadores i reaccionaries. I vosté en canvi ho paga amb intervencions desafortunades, donant la benvinguda als nous autors com un bròfec i amb la cançoneta cada dos per tres de "igual me'n vaig" o "no sé si aniré".

Sr. Catal·linca, a mi personalment, em té igual, però tinga clar que vosté és un desagraït amb la resta de companys i amics que han comptat amb vosté SEMPRE per al Penjoll i moltes altres coses.

Ara, si vol, ja se'n pot anar!

Tadeus ha dit...

No s'enfurisme, Sr refelet, que no hi ha per a tant! Segur que demà ho veu d'una altra manera. Si rellig els comentaris d'esta entrada vorà com nno sóc tan dolent com sembla. En fi, demane disculpes als de la Lluna en el cove per si s'han sentit ofesos o incòmodes per tot açò. De tota manera, el comentari sobre els defectes del sue mapa és, en el fons, constructiu.

A partir d'ara intentaré ser més 'correcte', és a dir, participaré menys. Sobretot després de llegir els qualificatius que em dedica, que no són molt agradables. En fi, té el seu dret a expressar el que pensa. Per cert, ¿quantes vegades he 'amenaçat' amb deixar d'escriure en el Penjoll en el present any? ¿Una? No exagerem. Abans de dir la frase de "els meus dies com a autor del Penjoll estan comptats", que era mig en broma, ja havia pres la decisió d'anar-me'n. Sabia que l'últim capítol d'Erotikon era l'acomiadament. I, com deia, no ho faig per capritxo o per fer la mà, sinó perquè no vull que ser autor del Penjoll em faça passar més hores davant de l'ordinador de les que ja passe, que ja està bé.

Per a mi, escriure no és un hobby, ni un passatemps, ni una excusa per anar de guai i fer amics. ¿Què hi farem?

Anònim ha dit...

Uf! cóm està el pati...
Estimat Calinca, anem cap al bon temps i li recomane fer les rutes a peu que té pendents.
Salut.

Tadeus ha dit...

Té vosté tota la raó, Sr Drac.

Alietes el del Corralot ha dit...

Com es veu, les qüestions identitàries segueixen tocant-nos el voraviu: llengua, pàtria i déu són tres temes que ens poden encendre la sang. I quan la sang s'encén la diversió desapareix.
Si el senyor Calinca té les seues reserves sobre el concepte "Països Catalans", crec que fa molt bé d'explicitar-les. Però no és qüestió d'explicar-li res, ni molt menys, d'intentar convéncer-lo. Els Països Catalans pertanyen ara per ara a l'esfera de les creences (potser de les il·lusions), i ja se sap que sobre creences (i menys sobre il·lusions) no es pot postul·lar veritat. Les creences són moltes vegades opinions i moltes altres només pura doctrina. Jo crec que Calinca està en contra de les creences enteses com a doctrinàries: recorden la polèmica amb Toni Cucarella? No era més que una polèmica entre doctrinaris: l'un il·luminat pels rajos d'una justícia que ell creu històrica i de ple dret i l'altre il·luminat per un realisme conservador i estaticista. Les dos portures em sembles igual de patètiques: l'una per excés i l'altra per defecte.

Refelet, no s'ho prenga així, home. Sembla mentida!

Calinca, per una banda em sap mal que deixe de ser autor (m'ha estimulat les neurones amb els posts de l'Erotikon), però per una altra... qué vol que li diga? Faça vosté el que crega, que ja és prou majoret.

Ja sap que jo l'estime molt.

Tadeus ha dit...

Sr Alietes, jo també me l'estime molt, a vosté.

Té raó quan sugereix que en polèmiques com aquesta, o com la de Cucarella (link: http://elpenjoll.blogspot.com/2008/07/manifest-contra-el-cinisme-dels-botxins.html), la 'raó' està més o menys en el terme mitjà. Diu de mi que en aquella polèmica em vaig mostrar amb un 'realisme conservador i estaticista'. No sé, potser té raó. De tota manera, voldria puntualitzar que en matèria lingüística els meus esforços van encaminats a aplicar noves maneres d'entendre les llengües i la seua història, ja que crec que la lingüística històrica (per exemple la indoeuropea) està ancorada en postures certament antiquades.

El Palleter ha dit...

Voleu que fem un trio i vos pose la botifarra en el cove?