SLEATER-KINNEY - THE WOODS (2005)
Quan publiquen The Woods, en l'any 2005, Sleater-Kinney (Olympia, USA) eren un grup de culte, unes supervivents del moviment de renovació feminista del rock (les anomenades riot girrrrls) que, als anys 90 va trencar amb la dinàmica masclista del gènere, sobretot en el seu vessant heavy i de rock d'estadi. Tot i els seus sis àlbums publicats fins eixe any, entre d'ells el conegut i recomanable Dig me out (1995), a aquesta inusual formació de dues guitarres i bateria (prescindint per tant del baix a la secció rítmica, opció més emprada al blues) li mancava un treball d'impacte per acostar-se al nivell de coneixement popular d'altres institucions del rock alternatiu nordamericà. I la manera de fer-ho va ser posar-se a les ordres d'un productor aparentment incompatible amb el seu estil, Dave Fridman, conegut per definir el so psicodèlic de Flaming Lips i Mercury Rev. Una operació justificada per les components com un intent de recuperar el vessant més arriscat del rock i contraposar-lo a l'estil domesticat de radiofórmula i fins i tot de l'escena indie.
The Woods, editat per Sub Pop, va ser un èxit d'escala (si no ho conegueu no es traumatitzeu, vaja), i va servir per donar a conèixer la banda entre la jovenalla alternativa i per xafar els grans festivals europeus.
Fins ací la petita història. El que trobareu a The Woods és l'essència de la banda, el seu so cru i primari habitual barrejat amb la veu identificable de Corin Tucker i les harmonies vocals. La novetat és una saturació brutal, un so apegalós, com de fang sec adherit a la gola, que se't tira a la cara des dels primers segons (l'espectacular The Fox) i es manté al llarg de grabació (la fabulosa Entertain) amb molts pocs pics. Però com no sols de saturació pot viure el rock també hi trobareu aparents treves (Wilderness) i temes redons (Rollercoaster, la nostra preferida).
Un gran encert que no va impedir que, uns mesos després, la banda anunciara la separació indefinida. Gràcies que ens deixaren The Woods.
5 comentaris:
Lo Pol amic, sap vosté que l'aprecie molt, però este grup no és menjar del meu gust. No m'ha agradat mai, ni tan sols l'últim disc amb el que tant va al.lucinar alguna prensa espacialitzada. De fet les magnífiques crítiques de -The Woods- van fer que invertira algun euret en la seva compra (per a la meua gran decepció). Sé, de bon troç, que en algun llistat va apareixer com a millor disc del 2005, però ni tan sols la relativa bona imatge que em van deixar en directe (al Primavera Sound d'aquell any), va paliar la meua decepció. Em sembla un grup massa fosc, rígit i condensat. Lo cru del seu so,absolutament cert, per a mí no és destacable, si no tal vegada tot el contrari. Ho sent molt amic, aquesta vegada no coincidim, però amb allò dels gustos ja es sap. Per cert, també dubte molt del caracter riot grrrls de estes tres xicotes. Li recomane molt el llibre "Teen Spirit. De viaje por el pop independiente" on, en el capítol titulat "Mujeres al borde de un ataque de nervios. Riot grrrls y alrededores", l'amic Eduardo Guillot fa un magnífic recorregut sobre el fenòmen i alguns dels seus grups capdavanters. Au cacau i una forta abraçada.
Estimat Cul de Sac: aquesta secció està pensada per al debat i per a l'intercanvi i en sóc conscient que aquest és un grup controvertit. En tot cas, accepte el matís sobre el tema riot grrrl. Al llibre que em recomana, Eduardo Guillot les considera una herència del moviment (cronològicament és així), no com a tal moviment. Per cert: en el futur hi haurà més pol·lèmiques (com ha de ser)
Au! Salut i molta música
Mai havia sentit això de les "riot girls". ¿Ens podrien ilustrar amb algun exemple?
Estic encantat de que al penjoll es produixca un intercanvi d'opinions i gustos musicals del caire de l'actual. Amic Lo Pol, a mí no m'agrada la crítica lacerant, si no més be exposar els gustos particulars, justificar-los i matisar-los, com és el cas. Efectivament este grup és una herència, o millor, una ramificació del fenomen riot grrrls, del qual, amic Calinca, pot trobar molta i bona informació al llibra abans esmentat, o a la xarxa universal com imagine què ja haurà fe. Una bona síntesi pot ser nodrir-se amb les actuacions del grup Bikini Kill, auténtic gurú del moviment en tots els seus conceptes.
PROSTATA (que la vellea no perdona): Benvingudes totes les futures pol.lèmiques d'este tipus i benparits els polèmics perpetus. Salut.
no conec aquest grupet... així que esperaré a escoltar-les a veure que em semblen... i és que quan les xiques fan rock no em deixen mai indiferent, o m'agraden molt, o no les puc soportar...
Publica un comentari a l'entrada