Ahir pel matí vaig eixir a córrer per la muntanya amb l’insigne Tarsan de les Mones, políglota cultural versat tant en l’art de la conversa com en la conversa de l’art, i vam acabar fent un correllengua que no és altra cosa que xarrar mentre es corre o, sent més precisos, córrer mentre es xarra. Entre els varis temes que vam tractat, amb la profusió que va donar el poc més d’una hora que vam invertir en pujar pel portet i anar per la solana fins a la penya San Dídac i tornar al col·legi la Bola per la senda de dalt de Novetlè, vull fer ressò d’un en concret. Com que sé que a l’amic Tarsan li agraden més les belles arts que les males arts, vaig aprofitar per a plantejar-li un dels meus dogmes de fe i li vaig soltar la següent lubricació o elucubració, com preferiu:
“Els artistes [referint-me als plàstics, no als escènics però tampoc als cirurgians] importants haurien de rebre el mateix tractament que els esportistes d’elit. M’explique: a un esportista d’alt nivell sols se li reconeix la valia de la seua obra i la seua habilitat quan ho demostra en moments determinats per als que s’ha preparat i en els que es troba en plena forma, al màxim de les seues capacitats. De vegades, inclús estant en plena forma, falla i els entrenadors, directius, aficionats, mitjans de comunicació, altres esportistes i ell mateixa reconeixen que no està donant el nivell. Però un artista, a partir de que els gurus i els grups d’experts influents l’assenyalen i l’identifiquen com a bo, la seua obra és revalora de tal manera que la que abans no era considerada com bona ara ho és i la que encara no ha fet també ho serà. I així crec que molts dels artistes de nivell, com per exemple Dalí, ens han acabat prenent el pèl amb obres que valen molts diners però que, al meu entendre, no valen res. I quan dic res em referisc al no-res absolut.”
Deixant de banda les seues habilitats conversadores, Tarsan va tancar el tema diguent-me: “Dalí era un fatxa. Jo pense el mateix”. Però, clar, a mi m’haguera agradat que m’haguera fotut canya al més pur estil Cal·linca i com m’he quedat amb ganes de ser fustigat, vos ho faig saber, innocent de mi, a vostès els penjollaires.
“Els artistes [referint-me als plàstics, no als escènics però tampoc als cirurgians] importants haurien de rebre el mateix tractament que els esportistes d’elit. M’explique: a un esportista d’alt nivell sols se li reconeix la valia de la seua obra i la seua habilitat quan ho demostra en moments determinats per als que s’ha preparat i en els que es troba en plena forma, al màxim de les seues capacitats. De vegades, inclús estant en plena forma, falla i els entrenadors, directius, aficionats, mitjans de comunicació, altres esportistes i ell mateixa reconeixen que no està donant el nivell. Però un artista, a partir de que els gurus i els grups d’experts influents l’assenyalen i l’identifiquen com a bo, la seua obra és revalora de tal manera que la que abans no era considerada com bona ara ho és i la que encara no ha fet també ho serà. I així crec que molts dels artistes de nivell, com per exemple Dalí, ens han acabat prenent el pèl amb obres que valen molts diners però que, al meu entendre, no valen res. I quan dic res em referisc al no-res absolut.”
Deixant de banda les seues habilitats conversadores, Tarsan va tancar el tema diguent-me: “Dalí era un fatxa. Jo pense el mateix”. Però, clar, a mi m’haguera agradat que m’haguera fotut canya al més pur estil Cal·linca i com m’he quedat amb ganes de ser fustigat, vos ho faig saber, innocent de mi, a vostès els penjollaires.
4 comentaris:
Senyor capità:
Un esportista no crea res material; simplement supera una marca o bat un adversari. Lògicament, el valor de la seua gesta (normalment mesurat en diners, els diners que cobra de clubs o patrocinadors) dura fins a l’arribada d’altre esportista que el deixa arrere (la fama, no obstant, li sol durar més). Cosa distinta és, per exemple, un pintor o un escultor. Les pintures de la Capella Sixtina o el David de Miquel Àngel són obres materials que encara continuen causant l’admiració dels seus espectadors. Només per això (encara que altres obres seues puguen ser considerades menors) ja mereix l’adoració dels amants de l’art. Quant als impostors, ja ho va dir l’artista britànic Francis Bacon (Paco Cansalada en llengua vernacla): el temps ficarà cadascú al seu lloc.
A vore si anem posant les coses al lloc : jo veig una pintura i se si m'agrada o no. En canvi, no sé si l'execució d'un salt o d'esgrima es oK o no. Totalment d'acord amb l'escrivà, com ho compares!
personalment crec que tot a aquest món capitaliste en el que vivim té el preu que algú està disposat a pagar per tindre'l o per gaudir d'ell, pense que a l'esport es valora més a l'esportista que més diners genera i a l'art la cosa es complica més...
ara, mentres les "obres" d'un esportista és efímera, cada vegada més temporal... l'obra de l'artista perdura, física i anímicament ... i clar mentides, mentiders i esgarra-marges hi han a tots els àmbits de la societat, el poder d'influència dels crítics gens assenyats i gurus artístics sempre ha estat ahí, sobretot per a la gent que vol escoltar-los i seguir les seues doctrines... intentar tindre un criteri personal, i una bona educació crec que són bons remeis per combatre'ls...
prostata.-
eixa volteta en una horeta????? esteu com dos bous vosaltres!!!!
encara no ha eixit cap futbolista que li casque pilotada al de la grada(volguent, clar) i siga tractat de creador.
en art sí que es pot clavar una taça de vàter en un racó
i dir-li creació.
l´esport s´ha d´obrir a l´art.
Publica un comentari a l'entrada