RADIOHEAD - In Raimbows (2007)
Usurpant el magisteri de Miquel Martínez, encetem a partir de hui una nova secció de recomanacions de discos, per a que amplieu els vostres horitzons a canvi de suportar la llanda. Començarem per un grup que no necessita promoció ni presentació, però com que a mi m'agraden molt, allà va: la banda d'Oxford Radiohead, provablement, i juntament amb Björk, Beck i algun més, els músics alternatius amb un legió de seguidors més considerable. A 2007, a més de presentar In Raimbows, el seu millor disc des d'OK Computer, van generar un enorme alteración en la fuerza en penjar aquest treball a la seua web i donant l'opció a descarregar-se'l a canvi de la voluntat. Part de la crítica indie els va posar a parir (ja sabeu: quan un referent alternatiu té èxit se'l crucifica de forma justa -Coldplay- o injustament, com és el cas). El disc es va editar després en format convencional. Jugada promocional redona.
Musicalment, In Rainbows és un compendi del bagatge musical de la banda de Thom Yorke: electrònica (15 Step, en aquest cas adornada amb un punteig jazzy genial), rock(Bodysnatchers), pop (?) preciosista (Nude o la celestial Arpeggi), fusió claustrofòbica (Wierd Fishes o la descomunal Faust Arp, agegantada per les percusions de Phil Selway i la veu doblada de Yorke). El disc no suposa cap pas endavant, ni té la voluntat experimentadora d'uns altres àlbums de Radiohead però, en tot cas, és una de les millors col·leccions de cançons de la banda, que ja és.
15 comentaris:
Molt bé Lo Pol! però recorde que el dia 1 no es publica res fins que no estiga l'editorial!
Magisteri? es refereix vosté a les meues hores als recreatius Saetabis jugant als futbolins? Jo no reconec ningun altre magisteri, i aixó que era més roín que la carn de coll, i no la clavaba ni arrastrant pilota. Encantat de que algun altre desficiós deambule per les pendents musicals alternatives. Radio Head, i més concretament els discos Kid-A i Ok Computer (un mateix engendre parit en dos temps), van obrir moltes portes al meu cervell descompasat. Amb In Rainbows, no es re-inventen, però amb la qualitat que destilen, ni falta que fà. Per a renaixements bianuals ja tenim a la coenta de Madonna (Alietes dixit). Una forta abraçada.
Sóc optimista, crec que aquesta serie anomenada "La Discoteca de lo Pol" pot molt bé convertir-se en un referent de la talla de "La juventud baila", "Aplauso" o "La Botica de la Abuela"... Encara recorde una vegada que lo Pol i jo vam fer un intercanvi de CDs i el molt pèrfid me'n va colar un dels Guns n'Roses... ¡Això no se li fa a un amic!
En els huitanta escoltàvem molt els Smiths i els The Cure, com no? La dècada posterior, recorde a lo Pol molt animat (podríem dir entusiaasmat) en un concert de Dover en el Festival Socarrat de Xàtiva (¿algú se'n recorda, d'aquest avortat projecte musical firer?). No sé, els gustos musicals de lo Pol em despisten, es mouen entre coses que m'agraden i coses que no m'agraden gens, com ara els Radiohead, els quals em semblen un grup ben poc interessant. Em cansa l'halo una mica místic del seu cantant, i les cançons tan lentes i avorrides que de tant en tant componen.
DJ Lo Pol, me he pres la llibertat de ficar-li música a la seua discoteca. Si no era la seua intenció, la lleve.
Dos qüestions:
1) Moltes gràcies al capità superflipo per il·lustrar la secció, a més amb uns arxius que s'escolen putamare. Quan siga major m'agradaria saber penjar coses.
2) Respecte del gran Cal·linca, recorde que en les últimes converses sobre música em va dir que estava interessat en el hip-hop (sic). I no faré més comentaris per respecte al meu introductor a Souxie, The Wedding Present, Pulp i etcètera.
3) Torne al mateix: ara per ser snob has de dir que Radiohead és una merda punxada del pal. Ala, a escoltar la Mala Rodríguez.
Si els sembla bé, faré la meua petita aportació a la Discoteca de Lo Pol.
Amb tres anys de retard,e swtic ara començant a escoltar el disc en solitari de Billy Corgan (ex l-ider dels Smashing Pumpkins) i m'està agradant molt. Hi ha una cançó que no té pèrdua: Billy Corgan i Robert Smith (el mític cantant i guitarrista dels The Cure) fan una meravellosa versió del tema "To Love Somebody", dels Bee Gees. Tota una sorpresa.
Redeu Calinca, vosté si que em desconcerta. Un homenot al que li han agradat (cronològicament) The Smiths, alguns dels representants del "flamenco" mes genuí (inclosos Camela), la música d'arrels indú en estat pur , el hip-hop nord-americà amb tota la seua càrrega d'emotivitat... em ve ara amb que li està agradant un mort com Billy Corgan? Si este home deambula musicalment des del final (dramàtic, per lo roín) de Smashing Pumpkins, ja siga en la seua versió Zwan, o en solitari. Deixem de maltractar als lectors del Penjoll amb bromera musical i taxacions de gustos personals. A la fí i a la cap els gustos musicals personals no donen per a tant, i per això ja tenim cadascun el nostre reproductor d'MP3 a casa.
PROSTATA (i vesícula si cal): Si a a la meua propera entrada musical, gosa fer la més mínima crítica negativa, deurà pagar el seu pes en gin-tònic, en un copiós sopar amb absència total de vegetals. (ostia, quina forma més roïna de convocar una parranda.
Sr Cul de Sac, accepte la seua reprimenda ja que ve d'algú que és un autèntic mestre en matèria de música popular contemporània. Voldria, això sí, fer alguns aclariments:
Tinc cert apreci per la música lorailo, però mai m'ha agradat Camela. Els meus gustos s'inclinen més per los Chichos i, com no, eixe cantautor anomenat Junco (se'n recorda d'aquell viatge a Castella, Sr Cul?).
Doncs mire vosté, el disc d'en Corgan em sembla molt bo. No m'ho creia ni jo mateix.
Pel que fa a la música indo-pakistaní i el hip-hop, ja tindrem temps de parlar-ne. Només recordar-li que vosté ha sigut un dels pocs elegits que ha pogut seguir (o patir) la meua curta i estrambòtica carrera com a DJ en músiques d'aquests dos estils. Per cert, posats a organitzar festes o sopars, m'oferisc com a (co)punxadiscs.
És clar, a més, que el món penjoller necessita una mica de festa.
Una festa Penjollaira amb dj's diversos incloent a Ramayana dj? Una disbauxa col.lectiva, desficaciada i destrellatada? I a més a més carnívora i alcohòlica? Està vosté boig o, encara més, més boig de lo normal? I em deixarien punxar a mi també? No es digne d'un estament patafísic i seriós com el Penjoll ¡¡¡
M'APUNTE, M'APUNTE, M'APUNTE...
Esteu proposant fer un "guateque"? Podríem convidar a Peter Sellers! Què algú ho (sic: eu) organitze! que tinc ganes de menejar l'esquelet. Cal·linca, anime's! Així saldaria un deute pendent amb una cibercampanya del Penjoll. Unes bones dates serien les del pont del 9 d'octubre. Ja estic fent eixir de l'armari els meus pantalons de campana i planxant la ratlleta...
Oblideu-vos de veurem en pantalons de campana... No em caben! Millor dit: jo no cap dins d'ells. Aniré al "guateque" en falda escocesa i gaita.
Comptéu amb mi, apunte'm Cul!!!...
-ai, collons! on m'he clavat!!! esta "vena sado-maso" que em surt de tant en tant sé que em durà problemes-
ah! i és lorailo o lolailo?
Jo vaig vore al cantant de Smashing fa aproximadament 13 anys a un Festimad.
Renove's SR. Kalinka
Per cert este cantant Corgan, que té veu de gat, té una pintura de la socarrà Cheles Martínez. Resulta que ella va estar a Irlanda i allí va coneixer a una amiga o amic d'ell. Cheles li va regalar un cuadro i sembla que l'amic li ho va mostrar a Billy Corgan i li va encarregar un. Curiós, no?
Bona anécdota sr. o sra.anónima. Cheles té fortes vinculacions amb la música indie. De fet les portades dels discos del grup local (ja extint) "Big Score" eren obra seua. A més a més és una bona aficionada i no és extrany vore-la en algun que altre concertet.
Publica un comentari a l'entrada