PASSEJADES PER LLUTXENT (II)

Els Borja i els Pròixida

L’anterior entrada posà de manifest que Llutxent dóna per a molt. En passejar pel seu nucli històric, és obligat de visitar el palau, l’edifici més emblemàtic de la vila. Estigué vinculat a la Baronia de Llutxent, creada per Jaume I en fer el repartiment dels territoris conquerits als musulmans. El monarca lliurà el palau i la contrada a un dels seus fills. Posteriorment, el rei Pere el Gran concedí el senyoriu (format pels llocs de Llutxent, Quatretonda, Benicolet, Pinet, Palma, Ador i Beniarjó) a Joan de Pròixida, fundador de la branca autòctona d’una família noble d’origen napolità arribada a València a finals del segle XIII. Els Pròixida fixaren al palau la seua residència (potser, fou morada de l'insigne poeta Gilabert de Pròixida) i bastiren unes fortificacions que donaven a la construcció aspecte de fortalesa. Mantingueren el senyoriu més de 200 anys. En acabar les guerres, el castell perdé el caràcter defensiu i esdevingué una residència més confortable amb caràcter palatí.

Un descendent de Joan, Gaspar de Pròixida, també senyor de Llutxent, seria elegit pel cardenal Roderic de Borja (futur papa Alexandre VI) marit de la seua filla Lucrècia. Com que Roderic volia emparentar amb la noblesa valenciana, la casà per procura amb el Pròixida. Aquest matrimoni, que no arribà a consumar-se (ella tenia onze anys i ell, quinze), fou anul·lat quan Roderic ascendí al pontificat i ordí nous plans per a la seua filla. Això no obstant, els Borja acabaren emparentant igualment amb els Pròixida. El mateix Gaspar casà el 1493 amb Caterina del Milà i Borja. El seu fill, Ferran de Pròixida, també senyor de Llutxent i quart comte d’Almenara, emparentaria, a més, amb la branca borjana de Gandia, en casar en segones noces amb Magdalena de Borja i Castro, germana de Francesc de Borja, quart duc de Gandia.

Quant al poeta Gilabert de Pròixida i de Centelles (nascut a València en data indeterminada i mort a Gènova el 1405), prengué part a la campanya de Sicília del 1392 i a la de Sardenya i Sicília del 1395, i a la darreria del 1405 era al servei del papa Benet XIII. Es conserven vint-i-una poesies líriques seues, desconegudes fins el 1954, any en què pogueren ser llegides, gràcies als raigs ultraviolats, en uns folis esborrats del cançoner Vega-Aguiló.

En 1487, els Pròixida vengueren el senyoriu i les seues terres a Pere Maza de Linaza. Després de diversos problemes successoris i hereditaris, la baronia passà a mans dels marquesos de Dosaigües, que foren els titulars fins a l’extinció del règim senyorívol, a la primera meitat del segle XIX. En 1864, un veí de Llutxent comprà als marquesos el palau, que es trobava en un estat ruïnós. El nou propietari parcel·là l’edifici i el vengué a diverses famílies que hi van residir fins a l'any 1994, data en què fou adquirit per l'Ajuntament de Llutxent.

El conjunt actual, construït pels Pròixida entre els segles XIII i XIV, és d’estil gòtic valencià tardà amb diverses modificacions que han canviat el seu aspecte original. S’alça sobre altra edificació anterior d’època àrab. És de planta quadrangular, amb una torre en cada cantó, i s'organitza al voltant d’un pati central quadrat al qual s’accedeix per un arc de mig punt. La planta baixa albergava les dependències relacionades amb els treballs agrícoles. Des del pati, i per una esvelta escala, s’arriba a la planta noble on s’han descobert pintures i elements de l'enteixinat que confirmen el passat esplendorós de l’edifici. Aquestes pintures, unes escenes de combat entre cavallers cristians i musulmans, foren pintades pels volts del segle XIV. Sembla que la Conselleria de Cultura encara està restaurant els frescos.

Convent i església del Corpus Christi

L’antic convent dominicà fou bastit al segle XV, al cim d’un turó que s’enlaira al nord de la vila, gràcies a la donació d’Olf de Pròixida. Les seues dependències envolten una església construïda el 1335, per a commemorar el miracle dels Corporals de Daroca. Albergà la primera universitat valenciana de teologia (Estudi General en Arts i Teologia). El convent subsistí fins al 1835.

Compta amb un complex conjunt d'edificacions i ampliacions, enllestides en diferents èpoques, que segueixen diversos estils arquitectònics. L’espai principal gira al voltant d’un claustre quadrat amb arcs de mig punt. La part més antiga és el refectori, sobre el qual es troben les cel·les dels frares. A la part occidental, s'obri la sala capitular. Annexes es troben les dependències dedicades a l’allotjament dels novicis, sepultures, graners, celler.... Actualment és propietat de la Diputació i es troba en fase de restauració.

L'església del Corpus Christi està adossada a l'edifici del convent. Ostenta la dignitat de basílica. El cos principal és d'estil gòtic, però compta amb dues capelles obertes als laterals d’estils diferents. En les festes de Sant Maties i Sant Domènec és visitada per moltes persones.