dijous, 24 de juliol del 2008

Realment, només he canviat jo.

Com que sóc un xativí exiliat, volia contar-vos-ho. Aquest post està penjat a Sóc el que veus.

El dissabte passat vaig baixar a Xàtiva. Prop del capvespre, agafava un rodalies que em va deixar a l’estimada estació de ferrocarril de la Socarrà. La novetat era que anava a dormir a casa de ma mare (antiga casa dels meus iaios, on m’he criat) i no en el sofa-llit de casa mon pare.

El fet d’estar a Xàtiva dissabte a la tarda ja era un novetat agradable i melancòlica. Com en un núvol, anava passejant per l’albereda camí del Cine Avenida, històric cinema que queda just enfront de casa ma mare. Tenia una sensació curiosa, com si estigués fent un recorregut històric per la meua infantesa. Recordant, reconeguent el carrers, les imatges, les experiències viscudes. La FP (ara institut la Costera), el mur del convent de les monges ( que va caure aquell dia d'estiu que féu un huracà, per l'any 90, si no recorde malament), El Little John (sempre serà el bar de Fran), la farmàcia de Rosalia; tot era magnífic!.

Quan vaig enfilar aquella vella escala cap al tercer pis els records s’amuntegaven (quantes vegades he pujat i baixat eixos esglaons!). La casa està igual, llevat que ma mare l’ha decorat al seu gust, està molt guapeta (no havia pujat des de feia molt de temps). L’impacte més agradable, però, fou quan vaig entrar a les habitacions ( habitacionetes, diria la iaia Natàlia). No recordava l’espectacle que es pot admirar des dels grans finestrots, la Penya Roja, el Castell, la serra Vernisa, la Seu, el Calvari Alt; tot el casc antic de Xàtiva, meravellós!. Hem vaig adonar que res havia canviat, aquella imatge que tantes vegades havia admirat romania igual, inalterable, el Parking, el cinema d’estiu (cine verano), els gats que acudien al reclam d’una borsa de deixalles que ma mare els va llençar.

Aquella nit vaig dormir a un dels llitets de l’habitació de dins, mentre per la finestra entrava, directa cap mi, la llum de la lluna. Em vaig dormir agust, després de fer una llarga vetllada amb els amics, a la fresca recordarem històries de sempre, riguérem com sempre. Més majors, però tan genials com tota la vida.

Diumenge al matí em vaig despertar tranquil, feliç; la llum i la calor colpejaven aquella menuda habitació amb dos llits de cos i una xicoteta tauleta de nit entre ells. Vaig escodrinyar pels antics prestatges de mon iaio (ma mare m’havia dit que agafés el que vullguera) i li vaig agafar dos llibre i un quadre, una làmina emmarcada de Xàtiva que ara decora el corredor de la casa de Benimaclet. Així, cada matí quan isc de l’habitació tinc la sensació d’estar asomat a la finestra de casa dels iaios.

15 comentaris:

Tadeus ha dit...

Açò és tot un himne a la nostàlgia. Jo també visc lluny de Xàtiva però no m'afecta tant aquest sentiment. De fet, encara tinc ganes d'anar-me'n més lluny.

Cul de sac ha dit...

Estic absolutament d'acord amb vosté, Calinca. Alguns volem exactament el mateix: què vosté s'allunye encara més, si açò és possible.

PROSTATA (que encara no la tenim molt fotuda): Els que ho desitjem no ens amaguem, i ens coneix a tots i cadascú. (El Vasco i jo mateix encapçalem al gran grup).

Tadeus ha dit...

Hola, Cul de Sac! M'agrada veure'l per ací, amb aquest to d'ironia. Hui he vist un poc de Canal-9 (coses que a vegades passen) i una de les notícies principals, amb retransmissió en directe inclosa, era la calor que anava a fer a Xàtiva. Està clar que a Canal-9 parlen de tot menys del que interessa, però això dels 40º a l'ombra no invita precisament a la nostàlgia.

Per cert, Sr. Cul. Em trobe raro. Hui m'he passat el matí escoltant cançons de Phil Collins. ¿Serà greu? ¿Serà per les calors de l'estiu?

Això sí, s'ha de dir que vinc d'un llarg període de dedicació al 'power pop'. Ahí va una recomanació: The Left Banke, un gran grup dels anys 60.

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Totalment d'acord amb Cul de Sac. No podríem fer a Calinca enviat especial de El Penjoll a l'Antàrtida per als concerts de Phil Collins? Aixina mataríem dos pardals d'un tir: per una banda com estaria fresquet s'acabaria la seua nostàlgia i el perill de que regresse a Xàtiva, i, per altra, com que no crec que Phil Collons Xicotets actue a l'Antàrtida, no tornaríem a saber res d'ell ni de Calinca. Quina meravella, no?

A banda d'això a mi sí m'agrada l'entrada de Paco.

Cul de sac ha dit...

Phil Collins? eixe pardal no és el que una vegada va fer una cançó amb Genesis i la duu repetint una vintena d'anys disfressant-la amb altres noms i grups? Per cert el tipo va ser el bateria substitut al grup i,a més a més, és molt baixet i "empindongat", No li recorda a algú? De The Left Banke ja fa anys que tinc el disc "Pretty Ballerina/Walk away Renee", i si este és el power-pop que vosté escolta últimament li diré que per ahí sí que anem be. D'eixa època són dels meus favorits junt a "Love". Per cert, un dels moments més extranys que he viscut, musicalment, va ser veure plorar com un xiquet a Arthur Lee al FIB 2005 per la mort d'un amic. Del Benicassim d'enguany, ja li faré uns quants comentaris en "petit comité".

Tadeus ha dit...

Doncs sí, Mr Cool, a vore si s'anima i ens escriu almenys una breu crònica de l'últim FIB.

El pas dels anys ens fa sentir nostàlgia de moltes coses, fins i tot d'allò que en aquells temps consideràvem coent, cursi, garrulo o hortera. Això es veu molt clarament en el terreny musical. Sintonitzem una cadena de ràdio del tipus M-80 i ens transportem cap al passat amb cançons de Lionel Richie, Phil Collins, Mecano, Modern Talking,... Gustos musicals apart, el que sol passar és que reaccionem amb certa nostàlgia, és a dir, amb cert grau de simpatia. Ens recorden els anys huitanta, i això ens fa sentir-nos joves. Sí, he dit Modern Talking... Recordem alguns dels seus temes immortals, com ara "Jeronimo's Cadillac", o aquella cançó que feia així: "Brother Loui Loui Loui...".

Oh, quins temps aquells!

Anònim ha dit...

Els anys huitanta eren els anys dels pijos i els fills de papa como los de la movida madrileña.

Cul de sac ha dit...

Si home, si. I ara em vindrà amb els Milli Vanilli, i lo bons que eren (ells i els seus dobladors). No està mal la nostalgia però als vuitanta també estaven els Pixies, Sonic Youth, Pavement... (i vosté mateix va viure "in person" algun que altre concertet de The Cure, Sad Lovers & Giants, o d'altres, acompanyat per un desficasiat açí present). Salut i força.

Cul de sac ha dit...

Per cert, se m'ha colat un anonim la mar de simpàtic. I es que mira que és fàcil generalitzar i simplificar les coses.
P.D. Sr. Calinca: explique-li vosté, que té més accentuat el do del "follonerisme", lo pijos que erem als vuitanta, i lo que ens agradava la "movida madrileña".

Anònim ha dit...

Tant que parleu, i segur que no eixieu del "Tropical" ni de la "Eli-T discológico"!!!
o ja us deixàven entrar a Espectàculos???
Per cert, a sant de que ve la campanya Calinquicida?, que no dona la talla requerida al penjoll??

Anònim ha dit...

No si al final resultarà que El Penjoll es va fer per a acabar amb Calinca. Vinga no exagerem! la gent té altres coses que fer que ocupar-se de Calinqueta.

Anònim ha dit...

PER FAVOR QUE ALGÚ FAÇA UN ARTICLE. AÇÒ ÉS UN ROLLO.SON DISCUSSONS ABORRIDES I ESTÈRILS, TAN ESTÈRILS COM LA PRODUCCIÓ DE CALINKA AL PENJOLL.

Unknown ha dit...

i tot açò vé per la nostàlgia? o per que sols hem canviat nosaltres?

Paco ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
jorodowosky ha dit...

M'ha agradat molt el relat, tinc les mateixes sensacions tots els estius, encara que... al marge de romanticismes ... crec que ha canviat tot, l'entorn i nosaltres mateixos.