divendres, 25 de juliol de 2008

"La amenaza de Andromeda" (1971)


La amenaza de Andrómeda”, és un film de l’any 1971 dirigit per un tal Robert Wise i basat en una novel·la del Michael Crichton, aquell del Park Jurassic. Vaig veure aquesta pel·lícula, per primera vegada, a un cine club que mon pare i els seus amics organitzaven als locals del Patronat parroquial del poble. Llavors jo tenia huit anys. De fet és la primera vegada que veig ciència ficció i, des d’aleshores, en sóc un fervent consumidor, tant literàriament com cinematogràfica. No cal dir que vaig quedar totalment captivat per aquella història visionària sobre les pandèmies i els seus desastrosos efectes sobre la humanitat. Allí és conta un presumible fet real sobre una important crisi científica als Estats Units que va durar quatre dies, i que són els que descriu de manera molt efectiva la pel·lícula.
Tot comença quan una càpsula espacial s'estavella en un poblet perdut de Nou Mèxic i, en el moment de la seua recuperació, descobreixen que tots els seus habitants han mort en estranyes circumstàncies, llevat d’un home vell i un infant, per la qual cosa es dóna l'alarma mobilitzant a tots els científics disponibles amb l’objecte d’esbrinar les causes d’aquest estrany succés en un laboratori secret i ocult en ple desert, el qual està dotat amb les més avançades tecnologies. De fet, aquest laboratori és on es desenvolupa la major part de la història.
En aquella època sorprenien els decorats i equips científics reals, els quals van ser subministrats (això ho sé ara) concedint així major versemblança a la història, per les empreses que van participar en l'elaboració del film.
Tot ve a tall perquè recentment ha sigut “revisitada” pels germans Scott, el Rydley i el Toni (Blade Runer, Alien...) en una producció de dos capítols per a televisió. Malgrat l’acció trepidant de la mini sèrie, els efectes especials, les truculències i l’aparent drama humà que representa, aquesta nova presentació del clàssic de la ciència ficció és un desafortunat producte que ni entreté, ni emociona, ni res. Només dóna unes ganes immenses de poder tornar a veure l’original i gaudir de la seua franquesa, dels seus ambients claustrofòbics, de la seua tensió argumental, sense escarafalls ni focs d’artifici i de la seua solidesa.
Resulta lamentable que amb els mitjans dels que disposa actualment el cinema, i del prestigi de dos directors com els Scott, no siguen capaços ni d’igualar un producte com el del senyor Wise. De fet, en aquest remake, l’única cosa intel·ligent sembla ser el virus.