Hola, sóc Smokman

Gràcies, equip, per convidar-me. Un amic ja m'ha dit alguna cosa de qui és algú de vosaltres. Jo ho deixaré en la incògnita, de moment. Per això de Smokman, algú m'ho va dir allà pels temps de l'EGB, que els que hem arribat a la quarantena (jo just aquest mes) és clar que la vam viure. Ho dic perquè com em dedique a l'ensenyament, les velles sigles em sonen això, velles. Al que anàvem, els que compartien classe amb mi en aquell col·legi del barri antic on el que parlava castellà era "el castellà", i no el fill de papà, perquè no hi havia, eren com jo: els nostres pares, si no treballaven no menjaven, i la llengua que parlaven era la de sempre, com no. D'aquella gent anònima segurament no coneixeríeu quasi ningú... no eren dels de fer-se molt famosos, i en l'institut (ni en la profe) pocs se'n van veure. M'ho posaren per això dels esternuts, de l'alèrgia primaveral, que segurament, en arribar el 25 d'abril, m'entrava. També em ploren els ulls, de vegades. Ara anit quasi em van plorar d'emoció en veure a Botifarra en l'homenatge d'Amics de la Costera. Cada vegada més autèntic, fins i tot en les endevinalles i dites i malnoms dels habitants de diversos pobles que ens va referir. Cada vegada veig més clar que l'estima a la meua terra i a la meua llengua no ve només del que hem reflexionat beguent-nos el cervell
de majors, sinó del que vam sentir de xiquets als nostres pares i avis, del que ens transmet la gent que ens ha precedit en aquesta terra. Gràcies Botifarra!