La Màquina de Calín i el capitalisme

(Un conte local)

Els recreatius
En Kurtz i jo acudíem al Al-zira, un recreatiu de billars, futbolins i pinballs, on els videojocs s’havien obert pas entre el fum del tabac i la música de Ramones. En aquella època cada videojoc tenia la seua pròpia màquina. Una de les més conegudes era la Màquina de Calín. Aquesta era una màquina de marcianets que tenia com a peculiaritat que sols una persona podia gravar el seu nom. A diferència de les altres on sols podies posar tres lletres, en aquesta podies posar una frase. La màquina es dia així perquè un tipus anomenat Calín havia fet un rècord impossible, espectacular, inversemblant, inimaginable, antològic, estelar i havia gravat el seu nom per sempre més mai. El nostre amic Albu, que era sens dubte el millor de nosaltres, havia aconseguit fer uns 12.000 punts, però això quedava molt lluny del rècord del tal Calín que eren uns 54.000 o uns 100.000, o 400.000, o veste’n tu a saber quina increïble xifra que no podia encabir-se ni en les nostres ments ni en el caseller. El rècord portava mesos o potser anys, per a nosaltres tota una eternitat. Intuïem que Calín era, sens dubte, un ser superior.
El cabaler
Tothom desconeixia qui era el tal Calín. Alguns afirmaven haver-lo vist en alguna ocasió, però eren fonts pocs fiables. Nosaltres mateix el confonguérem amb un tipus estrany i antipàtic. Era realmente bo. Superava de prou a Albu. Botava d’una a altra pantalla sense esforç, però es posava de malhumor quan el mataven (cal tindre humor fins i tot per morir si vols ser el campió). Prompte comprenguèrem que no era Calín, si no algú que pretenia competir amb ell sense ni acostar-se-li.
Una desgràcia està en l’ambient
Un dia, però, va ocorrer una desgràcia o una fortuna, segons es mire. La màquina va ser desconnectada durant més temps de l’habitual perquè s’havien comprat de noves i calia redistribuir-les al local. Al tornar a posar-la en marxa el rècord s'havia esborrat. No ens ho podiem creure! Ràpidament animarem a Albu perquè jugara i gravara el seu propi, ja que el marcador estava a cero. Va fer un rècord acceptable, però no havíem ni pensat un nom. Així que quan per fi estiguèrem, plens d’admiració, davant d’aquella pantalla desconeguda per nosaltres, en Albu no sabia ni què posar i se li va passar el temps abans d'escriure res de trellat. En qualsevol cas, la cosa no va durar molt. Al dia següent, quan tornarem, el cabaler ja estava jugant compulsivament i havia elevat el rècord inabastiblement per a l'Albu. Però a aquest "secundon" al que anomaré, a partir d’ara, Anticalín, ben poc li va durar també l’alegria. No més tard d’una setmana, descobrirem, amb gran sorpresa nostra, que Calín havia tornat i havia gravat el seu nom. Qui era? Quan ho va fer? Algú l’havia vist? Existia realment? De ser així, conscient de l'admiració que suscitava, dosificava sempre les seues aparicions. La llegenda continuava avant.
La guerra dels noms
Aquesta situació que he descrit adés, es va repetir més d’una vegada a partir d’aleshores. Els vells videojocs, passaven de moda, i a poc a poc eren retirats, de manera que cada dos per tres reubicaven les màquines i s’esborrava el darrer record de Calín. Llavors, l’Anticalín acudia ràpidament i gravava de nou el seu nom (sentenciat a l'oblit i que ningú pot recordar) que, prompte i furtivament, era esborrat per l’ignot Calín. La inscripció que lluïa ara de manera humiliant per a l'Anticalín era: "Kala Calín el campeón". Una dia, tanmateix, aquella mena de William Wilson, tan proper en facultats a Calín però arraconat a l’ombra per ell, va aconseguir fer un dels seus millors rècords. Prompte ens adonarem que passaven els dies i la presència onomàstica de Calín no tornava. I un dia per fi el vegerem.
Calín!
Era una vesprada lluminosa i s’acostava ja l’estiu quan entrarem als Al-zira i el vegerem amb el seu impermeable Karhu (no podia ser menys). L'afortunat registre del seu competidor l'havia obligat a multiplicar les seues ràtzies fins a arricar-se a deixar-se veure a plena llum. En els Al-zira hi havia un silenci dens. Tothom xiuxiuejava d'un a l'altre confí dels recreatius: "És Calín! és Calín! està batent el rècord!". Es botava les pantalles amb serenitat. L’elegancia dels moviments distava molt de la de l’Anticalín. Hi havia però un cert malestar en la seua cara, ja que aquesta vegada, el seu enemic li ho havia posat difícil. Ells dos devíem ser com el foc i l’aigua. Quan estava un no estava l’altre. Es coneixierien? S’haurien vist? Eren sens dubte dues forces antagòniques de la natura. Els breus instants fugaços en que s’havien creuat al carrer no podien traspuar la confrontació tan pregona que hi havia entre ells i que podia estar instal·lada al seu cap durant la resta del dia. En ella, Calín se sabia superior, mentre que l’Anticalín sabia que, des del seu paper d’etern "secundon", un colp de fortuna podia donar-li la breu glòria de la sorpresa per un instant. Un personatge imprevist per nosaltres, però, va fer la seua irrupció trastocant tot aquest equilibri de forces.
El Maquinetes
El Maquinetes, que era com li dien al propietari dels recreatius, va retirar definitivament la Màquina de Calín i amb això no va excomunicar una llegenda, si no dues, i una epopeia que s’elevava per damunt del temps fins als inicis primordials de tot. No, no, no van ser els anys, va ser El Maquinetes qui va canviar llegenda per la banalitat del capital. I amb els diners que en va obtindre de Kurtz, Albu, Calín, l’Anticalín, Superflipo, Tarsan i jo mateix, i tants d'altres, ens va cobrir les faldes de les muntanyes de tarongers amb el reg per goteig. Prompte el latifundi va desplaçar als minifundis. Algun dia, el Maquinetes trobarà el seu Antimaquinetes o trobarà a algú que retire la maquineta de la taronja per altres maquinetes. O que retire totes les maquinetes. Mentrestant, aquest matí, jo m’he pres un suc de taronja (aquesta vegada de minifundi) i m’he preguntat què serà del legendari Calín, haurà trobat una nova màquina on gravar el seu nom? Haurà trobat el seu Anticalín que l’anime a superar-se? Què en pensarien El Penjoll i el Capità Superflipo de tot açò?