Pepe Toni Durà Lleixa

Pepe Toni Durà Lleixa s’ha despenjat dient que el nou govern de Barateria és «sòlid i consistent», i que «la seua preparació i la seua experiència són manifestament superiors a les dels darrers governs baraters». (Tot açò després d’haver-se oposat a la investidura del guanyador dels recents comicis.) ¿Parla ex cathedra, com el papa, el líder de la Unió Demòcrata Cantonalista? Això pensa ell, un presumptuós insofrible i orgullós de ser-ho. Altiu, arrogant, envanit, pretensiós són alguns dels adjectius que millor li escauen a aquest personatge petulant. Durant l’anterior legislatura, quan es discutia la proposta d’eliminar els complements de pensions, endurir el règim d’incompatibilitats i publicar els béns i les rendes dels diputats baraters, el senyor Durà Lleixa soltà una perla que mereixeria passar als anals de la fatuïtat: Si la sociedad quiere que aquí venga simplemente gente que no tenga nada en propiedad, si quieren que al final ésta sea una cámara de funcionarios y de gente pobre, pues vamos por buen camino.

Vaja ínfules! Segons el parer d’aquest polític, els pobres i els funcionaris no pinten fava a les institucions públiques, que serien feu exclusiu de persones riques. Hay que defender la dignidad de la política, en lugar de impulsar la funcionarización de esta actividad pública que debe ser realizada por gente preparada, concloïa el portaveu de DIU. Heus ací la manera de pensar de qui troba que ministres com Luis Guinda i Pedro Morenet són gent «sòlida i consistent». El cas és que el senyor Durà no ve d’una família de multimilionaris. Va nàixer en un petit llogaret de la Franja de Ponent, al si d’una família d’orígens pagesívols. Simultaniejà el treball i els estudis. Ha arribat a ser nou ric —com sembla insinuar ell mateix—, i a tenir tants fums, dedicant-se a l’activitatpolítica des dels 22 anys; ocupa càrrecs públics sense interrupció des de 1979. Això són més de trenta anys cobrant de l’erari públic. Pepe Toni Durà és, en realitat, un funcionari de la política. I la seua activitat funcionarial li ha permès de tenir pis a Pedralbes amb tres places de garatge, un apartament junt al Segre amb dos pàrquings, casa a les vores de l’Onyar, apartament amb plaça de pàrquing al Sardinero i dos cotxes.

Actualment, el polític percep 28.858 per ser secretari general de la UDC, 5.105 euros mensuals com a diputat i portaveu de DIU i altres 1.052 euros per a despeses de lliure disposició. Durant les seues estades a la capital de Barateria, Durà sol residir en una suite de l’hotel Palace. Col·lecciona vestits de bones marques i corbates (segons diu, en té més de mil; el dia del debat d’investidura, n’elegí una que li havia regalat la seua amiga Esther kaspersky). També toca la bateria, com l’alcalde d’una població veïna. En fi, el senyor Durà Lleixa, personatge —ja es veu— superb i presumit, va fer durant la passada campanya electoral la següent proclama: Con lo que les damos nosotros, en otros sitios de Barateria reciben el subsidio del PTR para pasar todo el día en el bar de su pueblo. En fi, el mort li diu al degollat... En realitat, les lloes a l’executiu barater obeeixen a raons pragmàtiques: DIU no té majoria absoluta al parlament cantonal. Fins ara, ha tret endavant les seues iniciatives gràcies als vots de qui ja sabeu.

Cal tenir present també l’esperit conciliador de Durà Lleixa, que rebutja les consultes per la independència amb el següent argument: «Com que mon pare viu en una vila de ponent, no vull que una frontera ens separi.» El diputat de DIU avorreix els debats sobre la independència, un objectiu que considera infantil i poc pragmàtic. Ell sempre ha tingut l’aspiració d’aconseguir una cartera ministerial a Barateria. I és un dels polítics millor valorats a les enquestes barateres; fins ara, s’havia guanyat entre els baraters fama de perifèric seriós —porque no antepone los intereses de su “patria chica” a los generales de Barateria—, però això està a punt d’acabar-se per culpa de les seues diatribes al PTR i als homosexuals. I de nou s’ha quedat sense cartera ministerial; al centre només se’n recorden de la perifèria quan algun partit barater necessita completar la majoria absoluta. (Hablaremos con Durà, que es buen chico.) Oncle Tom seria, en definitiva, el sobrenom que millor li escauria a l’etern diputat. Però clar, el veritable Oncle Tom no vivia a l’hotel Palace, ni pecava d’immodèstia, jactància i vanitat a tothora.