La plataforma “Democràcia real ja!” inicià diumenge passat un seguit de protestes exigint una sortida social a la crisi. Bé que les posteriors concentracions s’han desvinculat de la plataforma, resulta interessant repassar les seues propostes concretes. “Democràcia real ja!” ha publicat a la seua pàgina web una sèrie de mesures que considera «essencials per a la regeneració del sistema polític i econòmic, i per a garantir les necessitats reals dels ciutadans davant l’actual deteriorament de l’estat del benestar». En realitat, aquestes mesures no posen en qüestió la legalitat vigent. Si de cas, només un parell exigiria una reforma constitucional menor o la derogació d’alguna llei orgànica. Al front de les iniciatives reclamades per la plataforma figura l’eliminació dels privilegis de la classe política, amb un control estricte de l’absentisme entre els càrrecs electes, l’eliminació de la immunitat parlamentària i la supressió de privilegis en allò tocant als impostos, als anys de cotització i a la quantia de les pensions.
Per a reduir la lacra de l’atur, els promotors del moviment proposen fomentar les reduccions de jornada i la conciliació laboral, la jubilació als 65 anys, les bonificacions a empreses amb menys del 10% de contractes temporals i el restabliment del subsidi de 426 euros per als parats de llarga durada. El dret a l’habitatge encapçala també les preocupacions de “Democràcia real ja!”, que reclama l’expropiació de les vivendes construïdes i no venudes, per a destinar-les a lloguer. També demana ajudes a joves i persones amb recursos escassos, perquè puguen llogar un habitatge, i la cancel·lació de les hipoteques amb el lliurament al banc de la casa hipotecada. Com es veu, totes aquestes mesures de política social les podria posar en marxa un govern socialdemòcrata sense tocar una coma de la legislació vigent.
La plataforma exigeix també uns serveis públics de qualitat. Proposa que l’Administració suprimisca, establint-hi els controls adients, les “despeses inútils” (que es reduïsca la despesa militar, posem per cas), que es contracte personal sanitari fins acabar amb les llistes d’espera i que hi haja professorat suficient per a garantir les ràtios d’alumnes per aula establertes a la legislació. Demana la reducció de la matrícula a tota l’educació universitària, el finançament públic de la investigació i un transport públic barat, de qualitat i ecològicament sostenible. Per a controlar les entitats bancàries, es proposa la prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital, la devolució a les arques públiques de tot el capital públic aportat i la prohibició d’inversió de bancs espanyols en paradisos fiscals.
Quant a la fiscalitat, “Democràcia real ja!” demana l’augment del tipus impositiu a les grans fortunes i a les entitats bancàries, l’eliminació de les SICAV, la recuperació de l’Impost sobre el Patrimoni, el control de la fuga de capitals a paradisos fiscals i l’adopció a nivell internacional d’una taxa sobre les transaccions internacionals (taxa Tobin). La plataforma reclama una major participació popular (referèndums obligatoris i vinculants sobre qüestions de calat polític que modifiquen les condicions de vida dels ciutadans o sobre mesures dictades des de la Unió Europea). Finalment, s’exigeix la protecció de la llibertat d’informació i la supressió dels controls sobre Internet (amb l’abolició de la Llei Sinde).
Tot açò està molt bé, però sorgeixen un munt de preguntes. Qui són i quina representativitat real tenen les persones que integren el Moviment 15-M? Estan mínimament organitzades? Què demanen realment? ¿Un seguit de mesures per a pal·liar la crisi econòmica o un canvi de model democràtic? Com pensen canalitzar el seu malestar? (Si hom vol avançar cap a una democràcia més participativa, caldrà concretar-ne la forma.) ¿Els indignats d’un país poden fer front sols als problemes de la globalització o cal tot un moviment europeu d’indignats? ¿Els concentrats de la pell de brau compten amb alguna possibilitat d’obtenir allò què demanen per la via de l’abstenció? ¿És possible canviar el sistema només amb un seguit de mesures socials i una nova llei orgànica sobre modalitats de referèndum? ¿Acabarà desinflant-se la revolta en un tres i no res? Són moltes preguntes, ja ho sé. Però s'haurien de contestar.
Per a reduir la lacra de l’atur, els promotors del moviment proposen fomentar les reduccions de jornada i la conciliació laboral, la jubilació als 65 anys, les bonificacions a empreses amb menys del 10% de contractes temporals i el restabliment del subsidi de 426 euros per als parats de llarga durada. El dret a l’habitatge encapçala també les preocupacions de “Democràcia real ja!”, que reclama l’expropiació de les vivendes construïdes i no venudes, per a destinar-les a lloguer. També demana ajudes a joves i persones amb recursos escassos, perquè puguen llogar un habitatge, i la cancel·lació de les hipoteques amb el lliurament al banc de la casa hipotecada. Com es veu, totes aquestes mesures de política social les podria posar en marxa un govern socialdemòcrata sense tocar una coma de la legislació vigent.
La plataforma exigeix també uns serveis públics de qualitat. Proposa que l’Administració suprimisca, establint-hi els controls adients, les “despeses inútils” (que es reduïsca la despesa militar, posem per cas), que es contracte personal sanitari fins acabar amb les llistes d’espera i que hi haja professorat suficient per a garantir les ràtios d’alumnes per aula establertes a la legislació. Demana la reducció de la matrícula a tota l’educació universitària, el finançament públic de la investigació i un transport públic barat, de qualitat i ecològicament sostenible. Per a controlar les entitats bancàries, es proposa la prohibició de qualsevol tipus de rescat o injecció de capital, la devolució a les arques públiques de tot el capital públic aportat i la prohibició d’inversió de bancs espanyols en paradisos fiscals.
Quant a la fiscalitat, “Democràcia real ja!” demana l’augment del tipus impositiu a les grans fortunes i a les entitats bancàries, l’eliminació de les SICAV, la recuperació de l’Impost sobre el Patrimoni, el control de la fuga de capitals a paradisos fiscals i l’adopció a nivell internacional d’una taxa sobre les transaccions internacionals (taxa Tobin). La plataforma reclama una major participació popular (referèndums obligatoris i vinculants sobre qüestions de calat polític que modifiquen les condicions de vida dels ciutadans o sobre mesures dictades des de la Unió Europea). Finalment, s’exigeix la protecció de la llibertat d’informació i la supressió dels controls sobre Internet (amb l’abolició de la Llei Sinde).
Tot açò està molt bé, però sorgeixen un munt de preguntes. Qui són i quina representativitat real tenen les persones que integren el Moviment 15-M? Estan mínimament organitzades? Què demanen realment? ¿Un seguit de mesures per a pal·liar la crisi econòmica o un canvi de model democràtic? Com pensen canalitzar el seu malestar? (Si hom vol avançar cap a una democràcia més participativa, caldrà concretar-ne la forma.) ¿Els indignats d’un país poden fer front sols als problemes de la globalització o cal tot un moviment europeu d’indignats? ¿Els concentrats de la pell de brau compten amb alguna possibilitat d’obtenir allò què demanen per la via de l’abstenció? ¿És possible canviar el sistema només amb un seguit de mesures socials i una nova llei orgànica sobre modalitats de referèndum? ¿Acabarà desinflant-se la revolta en un tres i no res? Són moltes preguntes, ja ho sé. Però s'haurien de contestar.
11 comentaris:
Les actuals protestes, protagonitzades sobretot per joves, tenen un punt feble: es dirigeixen contra tantes coses, i de manera tan genèrica, que la cosa no pot més que diluir-se abans o després. Sense un enemic clar, no hi ha protesta ni revolució que valga. Ací no hi ha Gadafis ni Mubaraks, ni estem en l'11M d'Acebes i el PP.
No sé si les preguntes que es fa el Sr. Escrivà tenen resposta. Jo diria que no val la pena calfar-se el cap per a respondre-les.
Això sí, una cosa a destacar de l'actual moviment de protesta és el seu caràcter pacífic. Res a vore amb els fills de puta que anys enrere, sota l'epígraf una mica confús de 'antisistema', es dedicaven a comportar-se com a salvatges pels carrers de les ciutats.
D'entrada em quede amb les preguntes, o és curtesa meua o tenen una resposta molt difícil.
No oblide monsieur Escrivà que per fer canvis d'arrel (radicals), abans cal fer preguntes pertinents.
Les ha resumit magistralment.
Potser és hora que ENTRE TOTS ( i perdone'm una altra intromissió en l'anomenada "ètica dialògica") cal cercar les respostes i tallar el bacallà per fer les racions el més equànimes possibles i reals.
Ens posem mans a l'obra?
Quedeu-vos quiets esperant respostes i feu-vos esta pregunta: Solucionarà això alguna cosa?
No sé on arribarà este moviment, però m'il·lusiona i tinc més esperances en ell que en la poca força (i em dol) que tenen els partits d'esquerra en política.
Home Ernest, quedar-nos quiets és el que s'ha fet fins ara; ans al contrari hem de presentar idees, crítiques i projectes de cara al futur immediat.
Els autèntics polítics (servidors i relacions públiques del poble en el sentit que parla l'antropòleg americà Marshall Sahlins)no poden emprenyar-se perquè aquesta gent - més farta que un gos de certa desídia i tanta desesperança- propose alternatives i canvis radicals en l'estructura socio-política espanyola i no reformes Margaret Astor.
Aquests polítics ja saben que no són el melic del món i que els ciutadans són veus que no sonen en va.
Solucions, respostes, discursos, propaganda mediàtica i màrqueting polític hi ha per a donar i vendre. En sobra. És hora de l'acció... I l'acció també és política. I l'acció la fan la gent que està fins els ous... Potser hi ha millor política? Si a mi el que m'estranya és que la gent no s'haja rebotat abans? No hi han millors persones que les desfavorides! Quina resistència tenen!
No només m'agrada que la gent sense sindicats, partits, ni orgues, tal volta obsolets al segle XXI, ocupen el que els perrtany: les places públiques, també m'agrada la intranquil·litat que tot açò està provocant a la dreta i que no han aconseguit els partits polítics d'esquerra en les seues inútils estratègies per ficar dos o tres regidors més en un consistori.
Senyor Perigüell, jo crec que està vostè desorientat. Malgrat el soroll mediàtic, els indignats que estan manifestant-se als carrers són, de moment, una insignificant minoria (especialment a la plaça de l’Ajuntament de València). Damunt, estan fent propostes moltes de les quals no són d’allò més trencadores. Crec que Escrivà ho deixa ben clar.
Encara diria més: algunes de les propostes, com aqueixa d’abandonar el sistema bancari a la seua sort, és atractiva; dinamitaria l’estatus dels grans especuladors. Ara bé, també delmaria els estalvis dels petits i mitjans impositors. Recorde’s del corralito argentí.
La dreta no està gens intranquil·la; està sobreactuant. Vol assegurar-se que diumenge també vagen a votar aquells electors seus que pensaven quedar-se a casa, convençuts que la victòria està més que garantida. Qualsevol precaució és poca! En realitat, a qui farà pupa el Moviment 15-M és al PSOE, perquè augmentarà el nombre d’abstencionistes d’esquerra i propiciarà una victòria espaterrant del PP.
Tinc ganes de saber si els indignats baixaran la guàrdia quan passen les eleccions. Les polítiques del PP, allà on guanyen, van a fer bo el PSOE. Ja veurà ací, a València, el que ens espera a partir del dia 23.
Salut!
Ací, a València, el PP ha aconseguit convèncer una immensa majoria d’incauts que la malaltia (la crisi) no l’han provocat els virus (els especuladors), sinó un metge maldestre (Zapatero). Així és que un número elevat d’electors es disposa a castigar el metge. Els virus ja els combatrà la dreta, ha! Estic d’acord amb Aquil·les: ja veurem què fan els indignats a partir del dia 23. Si pensen que Rajoy augmentarà la democràcia participativa, van llestos!
Bé, jo deixe de teoritzar... Deixe la teoria a les vostres sàvies boques. M'en vaig a passar el cap de setmana a la Plaça de l'Ajuntament. En estos moments, crec que sóc més útil allí que ací (que ja esteu vosaltres, grans polítics que heu conseguit en democràcia una dreta com mai tant a nivell de quantitat de vots com de corrupció). Si així teniu la consciència tranquil·la els intel·lectuals orgànics (que de segur sou funcionaris)...
Atenció príncep, no et refies molt dels diàlegs d'Escrivà, ni d'Aquiles ni d'Ernest.
Fan variacions sobre un tema de Paganini o Goldberg. I la culpa d'haver estat creades és dels funcionaris.
I diuen que El Penjoll és mort?
Hi ha gent que no s'entera!!
Podries respondre a moltes de les preguntes, si no totes, si hagueses participat a alguna de les assambles que es realitzen quasi tots el dies en les distintes concentracions. És molt fàcil criticar des de la barrera...
Publica un comentari a l'entrada