Ideologia de l’enemic total en estat pur

Recorde haver llegit fa temps un article de Gregorio Peces-Barba sobre la cultura de l’enemic total, cultura que va recórrer les ideologies totalitàries i està a la base de molts fonamentalismes religiosos. La idea de l’enemic total és un perill per a una concepció humanista de la democràcia basada en components liberals, socialistes i republicans. Les idees de progrés, dignitat humana, llibertat, igualtat i fraternitat, pròpies de l’humanisme, pateixen l’atac dissolvent de les diverses formes que presenta la ideologia de l’enemic total (una variant, potser la més radical i perillosa, de la vella idea que l’home és un llop per a l’home). Aquesta cultura de l’enemic total es reflecteix a les societats, a les ideologies i fins i tot a la pròpia personalitat d’aquells que la professen. Es reflecteix en persones dogmàtiques, agressives, intolerants... Fomenta el rebuig a la dignitat humana, al respecte i l’amistat cívica, al joc net. Aquesta cultura és inexorablement fonamentalista i impulsa la destrucció de l’adversari, vist com un enemic absolut.

Qui considera que tots els homes són enemics sol creure en un jo bo, just i posseïdor de la veritat enfrontat dels altres, que són malvats. En tot cas, la ideologia de l’enemic total afectà el marxisme —leninista i stalinista— i és també una malaltia crònica a la cultura de les religions, quan s’institucionalitzen. No està ni en el Sermó de la Muntanya ni en els Evangelis, però sol aparèixer en la doctrina dels papes i els bisbes, sempre desconfiant de la il·lustració, la laïcitat i la llibertat religiosa. També hi ha formes més dèbils —light, podríem dir— d’aquesta cultura; la intolerància i l’afany d’extermini de l’altre hi són presents, temperats per estructures polítiques, jurídiques i culturals que els atenuen. Aquestes formes light sovintegen a les societats democràtiques. La cultura de l’enemic total s’amaga en moltes posicions i afecta sobretot persones que no han assumit el pensament liberal, democràtic i social, ni el talant respectuós, la noblesa d’esperit o l’amistat cívica dels qui saben que ningú no té la veritat total i redemptora.

Entre els qui veuen enemics pertot, trobem molts polítics que menyspreen els seus adversaris i que distingeixen, como fa sovint l’alcalde de Xàtiva, entre adeptes i desafectes, discriminant els segons sense cap escrúpol. En teoria, només en teoria, la política és una activitat noble dirigida al bé públic, al servei dels ciutadans. Però ja dic, això és només en teoria. En la pràctica, la política tracta del poder i de qüestions relacionades amb ell, com ara la manera d’accedir-hi, d’exercir-lo, d’usdefruitar-lo o de perpetuar-s’hi. És freqüent que els polítics del PP obsequien els ciutadans, les nits d’escrutini electoral, amb petites exhibicions de la cultura de l’enemic total. Com que tenen manca de l’altra —de la cultura il·lustrada i cívica—, solen inspirar-se en els rituals de les bandes ultres futboleres (tifosi, barras bravas, torcidas...). D’aquesta manera, les escenografies electorals esdevenen còpies dels partits de la màxima rivalitat entre equips atàvicament enfrontats: petards, danses guerreres, crits (els dits polzes cap avall i crits corals: «A segona! A segona!»). Allò que hauria de ser rivalitat esdevé, per tant, guerra total —amb les connotacions negatives que això comporta. És, efectivament, ideologia de l’enemic total en estat pur.