Creus que Zapatero ha estat alguna vegada fusterià? Creus que alguna editorial publicaria una tesi doctoral sobre el tema?
Et conte açò perquè ho cavil•lava en venir del treball mentre les corbes de la carretera besaven una boira apegalosa. Jo no em menge les ungles, però cercava l’adjectiu i se’m resistia…
Mare meua, amiga, ja l’he trobat! Aquestes neurones em fan una mica la punyeta.
No era fusterià, sinó weberià. Aquest sí que és l’adjectiu.
Zapatero, el Presi dels espanyols, s’ha tornat un tràgic seguidor weberià. I dic açò de “tràgic” perquè ho diu el mateix Weber en referir-se a la Política com una activitat de “passió desapassionada”.
Amiga Jana, sembla que a la pregunta feta per Llamazares li ha contestat al rei que fa quinze… Mira que dir-li que la seua posició és minoritària en tota Europa. No creus que aquesta contestació ha estat estúpida i escapista?
El Presi ha passat d’una ètica de la convicció a una ètica de la responsabilitat, que en un primer moment semblen en l'obra de Weber antitètiques. Bon alumne del mestre, sí senyor. Però ostres, on queda això de l’Aliança de les Civilitzacions?
Zapatero ha marejat la perdiu i, en aquesta acció, s’ha marejat també– Jana lladra-.
Però el Presi no ha acabat de llegir bé a Weber, car aquest ens parla que l’esser humà autèntic amb vocació política enfront de la constant insatisfacció d’una realitat inhumana i miserable ha de saber dir: “Prou, fins ací hem arribat”.
Weber comentà : “Cap ètica del món – jo afegiria ideologia , “Weltanschauung”, ni la d’Obama- pot demostrar quan i en quina mesura una fi moralment bona santifica els mitjans èticament perillosos i les seues conseqüencies col•laterals”.
No, m’he tornat a enganyar un cop més. No era weberià, sinó maquiavèl•lic l’adjectiu que s’escau.
Jana, de debó creus tu que l’eliminació física d’un humà terrorista és una finalitat bona en si mateix?
Ella em mira amb cara de llàstima...
11 comentaris:
Jana no sap la sort que té sent un ésser caní.
Un text molt ingeniós i amb el que comulgue al 100%.
Salut!!!
Gràcies Txals per compartir amb la Jana i amb mi aquests punxosos temes. L'article de Weber, una conferència pronunciada a principi de segle XX té, encara, prou actualitat, abanda que és una mica duret. Per això l'he posat enllaçat, per si de cas alguna persona vol fer-li una ullada...
M'agraden molt les seues converses amb la Jana. A més, ja sap vosté que li tinc molta estima a la Jana, l'única gossa que gosa lladrar coses interessants.
Ai, Pidolaire, que m'ha tocat vosté la fibra! Weber, un dels pilars de la sociologia, és potser una de les persones més coherents i compromeses amb el seu temps.
Trobe que no anava vosté mal encaminat: per a mi que Zapatero (Fapatero que diu un amic meu que té problemes per pronunciar la 'c' castellana) és més aviat weberià que no maquiavèl·lic. Maquiavel seria transversal a la política. El nostre drama no és sols l'incomplet i incorrecte weberianisme de ZP/FP, sinó que hi un Rajoy/Racoi (i tota la seua tropa) que no és ni weberià, ni maquiavèl·lic, sinó un poc hobbesià i un molt neofalangista i postdemòcrata. Amb aquesta banda Weber no hi hauria dubtat en fotre's des d'un pont!
Aclariment: quan dic postdemocràtic no va en el sentit que dóna Colin Crouch (http://www.editorialtaurus.com/es/libro/posdemocracia/), doncs des d'eixa perspectiva PP i PSOE són postdemocràtics. Em referisc més bé a què a Mariano i el seus la democràcia... pôs com que li la bufa.
Amic Profe Davit: deia això de maquiavèl·lic perquè a Obama en el cas "la fi sí que justifica els mitjans" i davant d'açò Fapatero que no té perquè ser PERFESTE no ha dit ni bufa i sí ha dit que "una pena menys"; així doncs em semblava d'aquesta colla. És clar que tampoc li va gens mal l'adjectiu hobbesià.
Ara que nomena vosté a Obama (Barack Osama segons la Fox de R. Murdock), altrament, la gent dels Nobel podrien anar amb compte: un premi Nobel (de la Pau!!!) va per ahí comportant-se com un macarra que entra als bars, arma la gresca i després diu que no li van les bregues. Més aviat patètic que hobbesià.
Per cert, que bé que ha fet vosté traguent el text de Weber. Una lectura que caldria que fera la gent que vol "fer política". Però, Weber i altra gent del seu temps estaven preocupats pels diletants i alhora pels perills de la professionalització. Potser la nostra època ja ens ha mostrat claret que la professionalització ha generat monstres (veure p.ex. el text esmentat de Crouch) i, llavors, potser és hora de fer un tomb a la política i canviar els ferraments: els partits polítics, tal com els hem conegut (tancats sobre si mateixa) no ens serveixen per aprofundir a la democràcia. Potser la solució al diletantisme no era la professionalització sinó l'extensió del fet polític més enllà de les institucions de representació. Uf, quin lladruc m'acaba d'eixir. Espere que la Jana no m'escolte: segur que se li escaparia un somriure.
L'ENLLAÇ DE COLIN CROUCH NO ESTÀ BEN REDIRECCIONAT AMIC...
GRÀCIES PER L'APUNT MESTRE, DESCONEIXIA AQUEST SENYOR, PERÒ INTENTARÍ POSAR-LI DAMUNT LES DENTS.
Seguint el raonament weberià, la immensa majoria dels candidats que protagonitzen un canvi de cicle solen presentar-se a l’electorat amb proclames directament vinculades amb l’ètica de la convicció. És més, durant un temps, solen actuar d’acord amb els seus postulats (recordem la sortida d’Afganistan decretada per Zapatero només guanyar les seues primeres eleccions). Ara bé, quan han de resoldre els primers problemes seriosos —em referisc a aqueixa classe de problemes la solució dels quals requereix el vist-i-plau dels poders globals—, es passen ràpidament a l’ètica de la responsabilitat.
El mateix Weber afirma que la millor estratègia es trobar un punt d’equilibri entre la convicció i la responsabilitat. (el problema de ZP, o FP, és que ha seguit una línia erràtica entre els dos pols). I l’oposició? L’oposició no té cap responsabilitat de govern; pot situar-se còmodament a l’ètica de la convicció. És la posició habitual de Llamazares. Però què faria EU si tingués responsabilitats de govern? La resposta la dóna una dita castellana: Una cosa es predicar y otra, dar trigo.
Weber ja explicava com els espartaquistes i els comunistes acabaren utilitzant (no oblidem que EU continua controlada pel vell PCE) els mateixos mitjans que els partits burgesos —inclòs l’ús de la violència— per arribar als seus fins. (Com diu Davit, el maquiavelisme és transversal.) En el fons, solem oblidar que ètica i política són coses distintes: la primera és el reialme del “cal ser”; la segona, del “pot ser”.
Tens més raó que un frare de biblioteca. Però no podem despatxar el tema amb una situació hipotètica del tipus, Què creus faria LLamazares si tingués possibilitats de govern?
Això NO ho sabem. Podem pensar, imaginar què faria, (ens movem en l'àmbit de les hipòtesis), però NO de la realitat.
Sembla, per tant, una mica cruel acabar l'argumentació projectant en la vida d'un altre actuacions que no mai ha fet fonamentant-les en tesis com "la majoria de persones en el passat i present fan "X" el mateix.
Així que la dita, en aquest cas, pixa fora de lloc, vaja crec jo.
I que conste que no sóc militant de cartilla Escrivà.
Em dec solament als amics del Penjoll.
Ha ha!
Comença vostè amb una petita concessió, «Tens més raó que un frare de biblioteca» (cosa gens difícil), i acaba fent una refutació en tota regla. He citat Llamazares a títol d’exemple, perquè em va fer gràcia l’expressió que va dirigir a ZP: No le reconozco a usted, señor presidente. Si no li agrada l’exemple, el retire.
Però jo no parlaria d’hipòtesi (bé que Llamazares presidint un govern d’Espanya em sembla una situació absolutament hipotètica, en efecte); jo preferisc parlar d’inferència (d’una inferència que s’hauria de verificar, però inferència al cap i a la fi).
Senyor Pidolaire, per què lliurem el nostre vot a tal o qual partit el dia de les eleccions? Perquè inferim que actuarà de tal o qual manera. No ho sabem, però ho inferim lògicament a partir d’algunes premisses prèvies. Sí, ja sé que és cruel, però les premisses no juguen a favor dels comunistes, Pidolaire. Les dites populars rarament s’equivoquen.
De tota manera, reconec que podria haver acabat el meu comentari amb altres exemples. Podríem inferir, posem per cas, què farà Rajoy el dia que guanye unes eleccions (si les guanya, naturalment). I com que jo tampoc no sóc militant de cartilla, accepte el seu tiró dialèctic d’orelles.
Salut!
Estimat Escrivà no tinc dits per estirar-li les orelles, però sí mans per abraçar-lo mestre i amic.
Publica un comentari a l'entrada