Durant la nit del 23 de febrer de 1977, dos falsos servents narcotitzaren el personal de servei del xalet del duc d’Hernani i van robar els títols de propietat de les seues obres d’art i disset quadres que se’n dugueren a Portugal. Nou dies després, la policia filtrà a la premsa la sostracció dels quadres sense fer menció dels documents. Al cap de dos mesos, aparegueren les pintures i foren detinguts els delinqüents, però s’ometé qualsevol referència als documents. En 1979, el nebot del duc descobrí que mai no s’havia obert procés penal pel robatori (ni s’havia tornat a saber res dels lladres). La família del duc suposà que el veritable objecte de l’assalt eren els documents, i també arribà a la conclusió que s’havia falsificat el testament de l’oncle, per no alçar sospites, instaurant com a hereva única la seua esposa, la qual anava a ser, en realitat, simple testaferro que lliuraria la col·lecció —una part de la qual es trobava encara al Prado— a la família reial.
Paral·lelament, per a justificar la posterior aparició d’alguns quadres al patrimoni privat del rei, aquest havia dictat un decret incorporant el ducat d’Hernani a la seua família i lliurant-lo a la seua germana Margarita. La Casa Reial al·legà que el duc havia transmès per carta el seu desig de modificar al testament la seua línia successòria. El nebot del duc diu, en canvi, que es va confeccionar una “carta” en què el seu oncle demanava autorització al rei per a designar la persona que haya de ser el futuro segundo titular del ducado de Hernani, que en su caso será persona que lleve el real i glorioso apellido de Borbón. A la carta s’unia la manipulació de l’últim testament de l’aristòcrata i un afegitó: una minuta escrita a màquina, adossada a l’última voluntat, segons la qual deixava el ducat a mi nieta SAR doña Margarita. La Casa Reial completà la documentació amb un paper, datat el 10 de novembre de 1977, que pretenia ser un Reial Decret, pel qual el rei concedia a Manfredo de Borbón autorització per a cedir el seu títol sempre que siga a pariente colateral que porte el cognom Borbó (l’esmentat paper no era en realitat un Reial Decret, perquè mai no s’havia publicat al BOE).
A més de simular que el rei estava emparentat amb el duc d’Hernani, calia ocultar la seua herència. Com s’havia de fer creure que la col·lecció d’art només havia pertangut a l’infant portuguès Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza, i mai no havia estat en mans del duc d’Hernani, la vídua i hereva universal —possible testaferro del rei— no declarà la col·lecció d’art a Hisenda, eludint el pagament dels imposts successoris. La raó és simple: en cas d’haver-la declarat, no hagués estat possible cap apropiació de les obres d’art; a més de lliurar a l’Estat una part substancial, en concepte d’impost successori, s’hauria demostrat la titularitat del duc d’Hernani. (Resulta incomprensible que la inspecció d’Hisenda ignorés l’existència de les pintures; algunes havien figurat en exposicions organitzades pel Museu del Prado.) Els Méndez de Vigo van denunciar l’impagament d’imposts. Però la Delegació d’Hisenda de Madrid aturà la denúncia, potser per a no deixar en evidència el rei.
Més endavant, la Casa Reial degué caure en compte que els documents robats al xalet del duc eren, en realitat, còpia dels originals, dipositats a l’arxiu de la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, emplaçat a l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals. Va caldre, per tant, sostraure els originals i falsificar l’Inventari General de Pintures del Museu del Prado. La desaparició dels expedients s’esdevingué sent director de l’Institut de Conservació i Restauració el valencià Felipe Vicente Garin Llombart, que també havia estat director del Museu del Prado quan la inspecció d’Hisenda havia efectuat una falsa taxació de la col·lecció —molt per sota del seu valor real. Quan els Méndez de Vigo començaren a investigar, ja havien desaparegut les dues actes que certificaven, des de temps de la Guerra Civil, l’existència dels 681 quadres de la col·lecció. Lògicament, mai no han cessat de querellar-se contra la família reial.
L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir a l’Audiència Nacional. El fill del marqués d’Atarfe, l’advocat Luis Méndez de Vigo, fou condemnat a pagar una multa de 2.190 euros per injúries al rei. La guerra dels legitimaris del duc Manfredo apuntava a diferents funcionaris i institucions de l’Estat: notaris, directors del Prado, Ministeri de Cultura, Ministeri d’Hisenda... Els querellants pretenien fer aflorar els més de sis-cents quadres de la Col·lecció Duc d’Hernani. Bé que la majoria no es podien exportar, n’hi ha uns quants penjats en museus estrangers, sobretot americans: Meadows Museum de Dallas, Metropolitan de Nova York, Chicago... La immensa majoria dels no venuts continuen, però, en parador desconegut. Un d’aquells llenços, Bodegó de caça, hortalisses i fruites, firmat en 1602 per fra Juan Sánchez Cotán, fou comprat pel Prado en 1991 a Teresa Mariátegui. El museu pagà per ell 450 milions de pessetes —no era un dels més valuosos; a la col·lecció, hi havia obres de Tiziano, Rafael, Carpaccio, Rembrandt, Goya, Van Dyck, Teniers...
L’operació fou molt controvertida; tres anys abans, la inspecció d’Hisenda havia descobert que l’hereva del duc no havia rebut únicament tres obres, com havia declarat. En diversos registres, es descobrí que amagava més de cent quadres que foren taxats per Edmund Peel, de Sotheby’s (on treballava llavors la infanta Pilar de Borbó), en la irrisòria quantitat de 25 milions de pessetes (es tractava, evidentment, d’una falsa taxació). Més tard, aparegueren onze quadres més. La vídua mai no fou sancionada; se li va aplicar, segons es va dir, l’amnistia fiscal de la llei 16/1985 de Patrimoni Històric. Finalment, en morir Teresa Mariátegui i fer-se públic el seu testament, hom pogué comprovar que en realitat no havia rebut gran cosa del duc d’Hernani. En febrer de 2000, la família Méndez de Vigo —alguns membres de la qual han esdevingut republicans confessos— interposà en el Jutjat d’Instrucció Nº 46 de Madrid una querella criminal contra la família reial espanyola per estafa, falsificació i robatori de bens del Patrimoni Històric Nacional, però aquesta querella fou finalment arxivada en 2006.
4 comentaris:
La pregunta és per què totes aquestes informacions no es fan públiques?
Perquè des de la Transició ençà, el sistema —i ací incloc els grans partits de dreta i esquerra— i els mitjans de comunicació han exercit l’autocensura i un pacte de silenci.
No tots els polítics han seguit la consigna del silenci. Iñaki Anasagasti, posem per cas, va escriure un llibre sobre el rei. Hi conta algunes anècdotes protagonitzades per Joan Carles, com una en què intervingué el mateix Anasagasti. Resulta que, tot just acabada de començar la guerra d’Irak, els reis acudiren a un dinar que se celebrava al Congrés. A l’entrada, un diputat d’Esquerra Unida exhibia un cartell amb la llegenda «No a la guerra». Llavors, Joan Carles s’acostà i li preguntà: ¿Por qué? Yo soy militar. A mí me gusta la guerra. El portaveu del PNB, enfadat, li amollà: ¿Por qué no va usted o envía a su hijo? Més recentment, Anasagasti ha criticat el rei per no fer una sola menció de la Llei de la Memòria Històrica o no pronunciar ni una paraula en euskera o en català als seus discursos de Nadal. Si voleu saber més, podeu visitar aquesta pàgina.
El principi més simple i cert per entendre el funcionament de la Terra i de nosaltres mateixos, que en formem part, és el que ensenya la Biologia: només prosperen els oportunistes. I prou.
No els intel·ligents, savis, bonics o sensibles; els oportunistes i prou.
L'alga més forta pren camp a les altres; la cèl·lula més potent envaeix la veïna; la vespa més preparada es menja l'abella i el musclo zebrat, tòxic a més a més, fa fora els autòctons. A cada racó un exemple. Per això puja qui puja en política.
És la llei de la vida aquí a la Terra.
Publica un comentari a l'entrada