Estimats amics i amigues diver-avorrits:Fa uns dies que no em deixava caure pel Penjoll, encara que us llegia amb fruïció i deteniment totes les cabòries al voltant de l'estil i la inspiració: les llavors de la poesia fructifiquen.
S'havien convocat les primeres oposicions del País per a Pidolaires Corredors (no d'especuladors de borsa) i com a President del Tribunal aquesta burocràcia de somni em tenia capficat.
Com que estic guanyant pes a la carrera i la vellesa se'm menja, calia renovar la plantilla de Pidolaires i en això estem. Els Pidolaires Corredors són una espècie de felins que ensumen cert tipus de notícies tan aviat com són dites per alguns humans amb cap de molibdè.
En aquest oceà de crisis actual en què vivim he volgut fer ús de la memòria per estirar els pocs músculs cerebrals que em resten i, d'aquesta forma, recuperar l'instint que em desperta d'una estultícia superlativa i conformista.
Ja sabeu tots que sóc un burgés acostumat a les penúries de despatx i poques alegries que puc trobar a l'ull del Pont on visc.
Però és clar que certes declaracions dites, escoltades i llegides pels mitjans de comunicació -els periòdics que em duu el vent- m'han posat la carn, vella i tacada, d'eriçó.
Abans que els meus dies finisquen per terribles mutacions carcinogenètiques he hagut d'escoltar cabassos d'estupideses per comunicadors il·luminats que m'han fet plorar pels Sostres d'Àvila, per dir uns quants.
Déu ens guarde dels malignes!
Però, em demanareu si he restat "pagat" per les declaracions de certs personatges polítics i comentaristes?
Ai amics, a vosaltres m'encomane!
Aquest no és el verb, car he restat "horroritzat" en veure el nul tractament del tema nuclear al nostre país arran de la catàstrofe de Fukushima:
els partits polítics, de jutjat de guàrdia; l'esquerra ideològica -en cas d'existir- són reus per tanta omissió; la dreta, travestida de pseudo solidaritat i trepa-progressia; alguns tertulians -vividors del millor món habitat i narcotitzats per les promeses de viatjar a una altra galàxia- parlaven que no era el millor moment per establir debats sobre aquest tema. Mentrimentres han prorrogat 10 anys més el funcionament, a La vall d'Ayora, de la Central de Cofrents.
I en tot aquest alberginiar em trobe, xorrant-me de sang els nassos de tants ineptes i adlàters com pul·lulen.
Què en farem enmig de caçadors de vots, corruptes, dements oportunistes, escurabutxaques engominats i intel·lectualoides?
Horror vacui!
Sort que la innocència d'Olímpia i el record de les vostres sobretaules desfà aquest desfici, esmola els ganivets de la paraula i em mena a l'esperança.
Envoltat d'ametlers i sempre vostre, el Pidolaire Entretingut.
5 comentaris:
Molta gent vol arribar a casa per la nit, prémer l’interruptor i, apa, que es faça la llum. Molta gent vol que els carrers, en falles, estiguen ben bonics, amb milers o milions de bombetes. Molta gent vol tenir, durant juliol i agost, un aparell d’aire condicionat, per a estar ben fresquets! Molta gent voldria tenir un xalet amb piscina i depuradora elèctrica. Molta gent desitja gaudir de tota classe de gadgets d’última generació: ipad, iphone, mp4, televisor de pantalla plana, consoles de joc, portàtil... Molta gent vol anar en cotxe al forn del cantó, a comprar el pa, per a no cansar-se. Molta gent vol que la gasolina siga barata i abundant. Molta gent aprova que bombardegen Líbia per tal d’assegurar el respecte als drets humans. (Per assegurar el subministrament de gas a la caldera —que cal dutxar-se tots els dies amb aigua tèbia—, Noo!) Molta gent vol viatjar en avió o fer una travessia per la Mediterrània. Molta gent vol...
Evidentment, senyor Escrivà, la pregunta cabdal que caldria contestar seria: a què està vostè disposat a renunciar en benefici de tots? És difícil, però hi ha gent que totes les dies renuncia a agafar el cotxe per anar a la feina i aprofitar el transport públic, o condicionar la il·luminació del seu habitatge amb bombetes de baix consum, o diversifica l'ús de l'energia domèstica, recicla el fem, renuncia a la comoditat del telèfon o l'ordinador per la trobada física, i tantes i tantes coses, sense que siga cap mena d'heroïcitat. És una forma de vida lliurement assumida. Millor que no fer-ho a la força, tenint en compte com van succeint-se les coses últimament.
I jo que me n’alegre, senyor entintat. Jo també intente renunciar a algunes coses. Però som tan poquets encara... A més, com vostè mateix diu, no sempre és fàcil. Hi ha qui, per exemple, no té altre remei que anar al treball en el seu cotxe, perquè l’alternativa en transport públic és inexistent o directament surrealista. Hi ha, però, una qüestió de fons: una immensa majoria no vol renunciar a res. Per això tenim una dependència tan exagerada de l’energia. I per això hi ha tantes guerres per assegurar-ne el subministrament i tantes nuclears.
Sí, Escrivà, així és, jo també vull moltes d'aquestes realitats que em (ens) fan la vida més agradable; ja he dit que sóc un burgés, però m'educaren en una cultura diferent a l'exportada i pontificada ara mateix: la d'un consumisme irracional que malbarata recursos a qualsevol preu (encara que el preu sempre el paguen els mateixos).
Com la meua, i també de moltes altres persones, ens educaren en la disciplina, la capacitat per treballar sense que per això se'ns caiguen els anells, el sacrifici i la responsabilitat.
Així que des d'aquesta realitat no trobe CAP contradicció en plantejar una alternativa a la forma de generar electricitat actualment, una aposta que es troba dirigida no pels interesos dels veïns i ciutadans, sinó pels d'alguns lobbys que imposen polítiques energètiques al risc que calga per a tothom.
És immoral que dirigents polítics d'esquerres ara callen respectant les veus dels seus amos. Primer fou No a la OTAN: entràrem de CAP; després Zapatero digué que treballaria en una altra línia per cercar més autonomía energètica. Açò s'ha acabat. I el més penós són els arguments aportats de realisme i demagògia per els qui no pensen com ells.
Per reblar el clau i diluir la feble democràcia en què s'ha convertit l'actual forma de governar els pobles, fa encara més pena que aquestes argumentacions infantils provinguen d'una esquerra que ha crescut i ha mamat històricament el dolor de les pèrdues en vides generoses.
Ja ho va dir l'escriptor Jürgen Dahl fa anys - Revista Debats núm.35-36, març-juny 1991- quan digué en entrevista: " En un món on les grans majories aposten per l'opulència i on les opinions més raonables, les actituds més fonamentades i les advertències més sòlides no poden ser dutes a terme perquè la comunitat humana està deformada pel comerç, el consum i l'egoisme, en un món així només resta simbòlicament la nostra rebel·lia. I si no aconseguim salvar el món, almenys salvarem el nostre xicotet fragment de vida en aquesta Terra. Això sí, mentre aquest Planeta existisca".
Personalment no vull ser tan pesimista com Dahl, però les coses pinten malament.
L'amic entintat ha posat el dit a la nafra.
Les coses pinten malament, Pidolaire. A vegades em pregunte, ¿més o menys que sempre? No som animalets programats per ser feliços; som animalets programats per sobreviure. Això sí que ho fem bé, però, la felicitat? La felicitat és un horitzó on poques vegades s'arriba. I si un arriba, és impossible instal·lar-s'hi: som inquiets de mena.
Per un altre costat estan "alguns tertulians". Eixos sí que tenen barra i una bona barrada enmig del cap. Qui interés tenen certes cadenes televisives i radiofòniques d'enfrontar la gent? De crear mal rotllo constantment? D'estar sempre a la grenya? Són uns autèntics malparit. O com diria mon pare, "uns malasombres natos". La solució és ben fàcil: no deixar que entren a les nostres cases, perqué nosaltres al vent!
Publica un comentari a l'entrada