diumenge, 20 de març de 2011

Les finances de sa majestat (I)

Enguany s’ha complit el trenta aniversari del 23-F. A preguntes dels periodistes, el rei Joan Carles digué que ja se sabia tot sobre aquell intent colpista. No tots, però, pensen igual. A finals del mes passat, múltiples columnistes posaren de relleu l’existència de zones d’ombra que afectarien directament el monarca. Podríem citar, per exemple, un article d’Antonio Elorza publicat en El País. Heus ací algunes frases del seu text: Frente a la estimación del monarca, resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. La imagen del rey demanda claridad y no miniseries. La espléndida labor de desmantelamiento del golpe tiene unas sombras de origen cuyos perfiles resulta inexcusable dibujar. Ara bé, fos quin fos el paper del rei en aquells fets, una cosa és clara: la caverna mai no li ha perdonat la seua posició definitiva a favor de l’orde constitucional.

A causa d’això, hi ha gent —com ara Jiménez Losantos— que ha arribat a demanar l’abdicació del rei. És més: alguns personatges estranys s’han fet partidaris de la República. I clar, els republicans de soca-rel corren el risc que les seues crítiques envers la monarquia siguen interpretades com exabruptes reaccionaris. Paga la pena, això no obstant, de fer una incursió als aspectes menys coneguts d’una biografia sovint despullada dels episodis més incòmodes, d’esdeveniments als quals s’ha intentat posar sordina. El primer d’ells és ben conegut: durant les vacances de la Setmana Santa de 1956, el futur rei, que tenia llavors 18 anys, matà accidentalment el seu germanet Alfons a la residència familiar d’Estoril (Joan Carles, pensant-se que el revòlver amb que jugava no estava carregat, apuntà al pols de la víctima i va prémer el gallet).

Malgrat aquest fet, el jove acabaria sent apadrinat per Franco com a futur rei d’Espanya (des de l’adveniment de la democràcia, semblen haver-se oblidat les estretes relacions de Joan Carles amb el dictador, del qual és en realitat l’hereu polític). Tenim també els afers de faldilles, consubstancials amb tots els Borbons, com s’ha vist al llarg de la sèrie. Hi ha un assumpte, però, que ha estat objecte de major atenció relativa per part dels mitjans de comunicació. Es tracta dels negocis del rei. Són de sobra conegudes les seues amistats perilloses amb empresaris, promotors immobiliaris i gent com ara el xa de l’Iran, els monarques saudites, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa... Tots aquests personatges semblen haver afluixat cabals substanciosos a les arques privades del rei. Moltes de les dades sobre les finances de Joan Carles provenen precisament d’aqueixos personatges estranys que al·ludíem al paràgraf anterior.

La seua obsessió pels diners vindria de l’època d’estretors que passà la seua família a l’exili, en esclatar la II República. Sembla que el seu avi Alfons XIII només pogué endur-se a Itàlia les joies de l’esposa. Joan Carles sempre ha temut la possibilitat —ni que siga ben remota— de passar novament per unes circumstàncies com aquelles. Ben aviat, va intentar fer-se amb una fortuna i disposar de fons a l’estranger. Tanmateix, aquesta fortuna podria tenir uns orígens tèrbols. Una família nobiliària, la Méndez de Vigo, sosté que el patrimoni privat del rei prové del furt de la col·lecció privada de pintura del duc d’Hernani, que avui estaria valorada en més de mil milions d’euros. La família reial hauria venut a museus estrangers una gran part de la col·lecció, sense respectar la legislació que prohibia la sortida d’obres d’art de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el cap d’Estat s’hauria assegurat la disponibilitat de fons fora del territori espanyol. A l’operació, podrien haver intervingut els ministeris de Cultura i d’Economia i Hisenda. La història començà amb la mort, als 91 anys, d’un aristòcrata tres vegades gran d’Espanya, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós (1888-1979), duc d’Hernani.

Aquest personatge posseïa una de les millors col·leccions d’art de l’Estat espanyol. Tots pensaven que, en morir, heretaria el ducat un nebot seu, Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que ja havia rebut en vida de l’oncle un dels seus títols nobiliaris, el marquesat d’Atarfe. El duc d’Hernani havia demanat ajut al seu nebot en 1940, quan des del Museu del Prado el van cridar per a tornar-li la seua col·lecció, confiscada durant la guerra (només recollí part d’ella). Tanmateix, en morir el duc, el nebot descobrí que el testament del seu oncle modificava l’orde successori. Per un Reial Decret mai no publicat al BOE, el títol nobiliari acabà en mans de la infanta Margarita, germana del rei Joan Carles. Els hereus del duc van apel·lar al Tribunal Suprem, que fallà a favor de la infanta. Aparentment, el testament de l’aristòcrata mort deixava el ducat a la germana del rei i el patrimoni a la seua vídua, Teresa Mariátegui Arteaga, segona esposa del duc. Els Méndez de Vigo sempre han sostingut, però, que la firma del finat estava falsificada. Afirmen que la família reial, en col·laboració amb l’esposa del duc i diversos funcionaris, havien ordit un pla per a emparar-se de la col·lecció i vendre una part a l’estranger.

3 comentaris:

Plenadeseny ha dit...

Cal recordar que el rei no és responsable dels seus actes; això diu la Constitució. I mentre aquesta no canvie este homenet pot fer i desfer com se li antoixe.


Per aquest i per molts altres espectes: canviem la Constitució! ja! I que el poble diga la seua: volem corones heretables via úter?

Anònim ha dit...

Uei què passa????? hi ha por a parlar d'aquest tema? o esteu tots contentots amb aquest personatge?

Alietes el del Corralot ha dit...

Qué farem amb este pàcaro? Pel que sembla la majoria d'espanyols (i ho vulguem o no, de moment tots els que tenim el DNI, ho SOM) està encantadíssima de tindre rei, reina, família reial i totes les merdes que els pengen.

Efectivament, Plenadeseny, la Constitució en segons quins punts és una estafa d'alta categoria. I encara hi ha qui es nega a anar pegant-li rentons de cara!