dimecres, 16 de març del 2011

Inspiració amunt, inspiració avall

Fa uns dies, Eros va penjar dos poemes que van suscitar un intercanvi d’opinions interessant per a uns i avorrit per als altres. S’especulava, per exemple, sobre quina cosa és la inspiració. En origen, es tracta d’un concepte religiós: influx dels déus sobre els poetes —o del Déu cristià sobre els autors dels llibres bíblics—, un regal diví. Per analogia, inspirar seria fer concebre una creació intel·lectual. Per a molts corrents artístics (el romanticisme, el surrealisme...), la inspiració, una mena de geni irracional, rau a l’inconscient del poeta i és responsable dels brots de creativitat. Altres corrents més actuals, emparentats amb el marxisme, només admeten com a fonts d’inspiració elements externs. Qui té raó? No ho sé, però està clar que Eros es decanta per la irracionalitat. Segons ell, la inspiració és un miratge pel qual s’ha de deixar seduir el poeta. Els brots de creativitat serien, per tant, irracionals i inconscients.

El concepte d’inspiració que defèn Eros pot existir, efectivament, de manera esporàdica. Però sovint, hom supleix l’absència de les muses amb algunes tècniques —possiblement, això és el que Aquil·les Sisternes anomenava treball— que ajuden a sortir de l’horror vacui o de l’angúnia que s’experimenta davant el full en blanc. Una frase cèlebre de Picasso, «que la inspiració em trobe treballant», explica perfectament el que estic dient. Utilitzen aquestes tècniques aquells que es veuen impel·lits a escriure regularment, per algun motiu no necessàriament “professional”. En qualsevol cas, la inspiració mai no pot ser el full en blanc; serà més bé algun dels pensaments que brollen davant d’ell (o els provocats amb tècniques com ara la pluja d’idees). També és freqüent que arribe una idea, mentre s’està “treballant”, que obligue a refer el ja escrit.


Fins i tot pot arribar la inspiració lluny del paper o la pantalla de l’ordinador: passejant pel camp o pel carrer, al treball, llegint, veient una pel·lícula... Conec gent que sempre porta a mà un bloc de notes; quan li arriba una idea, l’apunta (les idees són, de vegades, fugisseres); després, a casa, pren un paper o l’ordinador i concreta allò que se li ha acudit. La frase d’Eros «la millor inspiració seria que un autor arribés a dir-se alguna cosa interessant que desconeixia» és molt poètica però literalment inviable per manca de lògica. Jo trobe més factible aquesta: l’obra més creativa és aquella que, un cop acabada, mostra aspectes inèdits o recòndits de la realitat, inadvertits fins aqueix moment tant per a l’autor com per a l’emissor, o descobreix punts de vista originals. De fet, són molts els artistes que fan descobriments durant el seu procés creatiu.

Si férem bona l’afirmació «posar en paper allò que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure és imitació, recreació o mera reproducció», només podríem acceptar com a veritable creació l’obra feta pels seguidors del surrealisme, amb tècniques com l’escriptura automàtica. Aquesta no és, però, l’única manera de crear. En realitat, Eros plantejava als seus comentaris qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans que ell. Són qüestions molt velles i que han suscitat respostes distintes en cada moment històric. Tampoc no és nova la referència al concepte d’innecessarietat; des de fa temps, hom considera que l’art és gratuït —en el sentit de cosa innecessària o prescindible. ¿Era precís que Kandinsky creara la pintura abstracta? No! La gratuïtat és una característica fonamental de les activitats especulatives o artístiques. Per això, la mentalitat burgesa sol considerar els artistes gent mandrosa que es dedica a “perdre el temps”.

11 comentaris:

EROs Ramatxoto ha dit...

Este post m’agrada molt, és molt aclaridor i li trobe sentit des del meu punt de vista, però el trobe un tant contradictori des del punt de vista del seu autor. El seu post, Sr. Escrivà, deixa ben claret que les meues opinions «no descobreixen cap Amèrica» i que allò que plantejava als meus comentaris són “qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans”. Malgrat que és un tema gastat vosté, Sr. Escrivà, reobri el debat i torna a la càrrega. ¿No cau el seu post en la mateixa crítica que em fa a mi? És a dir, ¿no està continuant dient el que altres ja han dit?... Inspiració amunt, inspiració avall.

Anònim ha dit...

Inspiració. Mecànica arreplega d’oxigen que, si es fa conscientment, pot esdevenir llarga i profunda. Pot ser per corroborar un moment de plaent satisfacció o per certificar una absoluta impotència. Com ara la incapacitat de superar l’estat catatònic que ha pres el cos de l’escriptor davant la brillantor encegadora del paper en blanc per manca, evidentment, d’una altra inspiració més mitològica però igualment vivificadora per al seu esperit creatiu... Com veurà, senyor Escrivà, tot té capacitat inspiradora. El seu interessant article, per exemple.

EROs Ramatxoto ha dit...

Estic a fosques...
M’ofegue.
No m’arriba l’aire...
M’ofegue.
No m’entra oxigen
als pulmons...
M’ofegue...
No puc continuar
este poema.


No puc més!
Em lleve els dits del nas,
òbric la boca
i faig una forta inspiració.
Bufe:
Puc continuar!


Encenc la llum.
El full no està en blanc.
Hi ha escrites tres estrofes:
Una,
dues
i tres.
Desperta!

Alietes el del Corralot ha dit...

En els principals centres de devoció als déus oraculars grecs (per exemple a Apol·lo), les sacerdotesses es posaven damunt de les pedres sota les quals es feien bollir herbes de molta categoria al·lucinògena. Les sacerdotesses inspiraven aquella fumera i llavors el déu parlava a través d'elles.
Per als grecs (i molts altres pobles de tradicions psicofàntiques semblants), que les muses entraven pel nas era ben evident. També entraven per la boca (amb l'amanita muscària, per exemple, o amb l'absenta dels simbolistes), però vaja, eixe és un altre conducte reservat a l'al·lucinació personal i festiva.

Pel que veig, EROs és capaç de jugar-se la vida per un sol vers, inspirant aire pur. No siga tan bruto, home, i tire mà del celler, que és més apetitós.

escrivà de cort ha dit...

Senyor Eros, segurament és que estem manejant sentits diferents de la paraula “treball”. No crec que Picasso, en la seua frase, es referís a estar navegant amb un pic i una pala. Per a mi, el significat del mot, en el context en què estem utilitzant-lo, està molt pròxim al seu d’oci: imagine un pintor que fa esbossos en un paper, fins que una intuïció li revela el sentit d’allò que ha dibuixat; un escriptor que escriu sense un pla definit fins que li arriba el tema, l’argument, la metàfora... Què sé jo!

De totes maneres, no tinc altre remei que rendir-me a l’evidència: ha descobert vostè les meues contradiccions i, fins i tot, el gat amagat al títol de la meua entrada: «Inspiració amunt, inspiració avall». Enhorabona! Li dec una. Que córrega l’absenta!

escrivà de cort ha dit...

I se m’havia oblidat respondre una observació seua sobre la tècnica. Hi ha artistes amb una tècnica enlluernadora que no aporten res de nou. Altres vegades, en canvi, la manca de domini tècnic no és obstacle per a crear obres interessants. Podríem esmentar el cas de dos pintors, Rousseau el Duaner i Van Gogh: ni l’un ni l’altre tenien massa idea de tècnica pictòrica; tanmateix, van arribar a pintar uns quadres admirables. Ara bé, es tracta de casos excepcionals. En general, la tècnica és imprescindible perquè el missatge d’una obra d’art o literària arribe als seus destinataris sense interferències.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Eros, és possible que a vostè l’haja inspirat l’escriptor inexistent, però a mi m’ha inspirat el seu magnífic poema ple, una vegada més —marca de la casa?— d’anàfores i paral·lelismes.

Agença la ratlleta...
Al·lucina.
Esbossa una ganyota...
Al·lucina.
Inspira ben a fons
dels pulmons
i al·lucina.
Trontolla amb el poema,
col·locat!

Després tasta
el reig bord i l’absenta,
percaçant
la inspiració lírica
de vetustes
pràctiques psicofàntiques.

L’endemà,
qui sap si per efecte
d’al·lucinacions,
un,
dos,
tres
espectres veu al full.

EROs Ramatxoto ha dit...

Açò de la poesia, resulta, fins i tot, divertit. Animeu-vos els que no ho heu tastat.

Centrant-me en el contingut del post he de dir que es barreja creació i inspiració. Jo només feia referència a la inspiració, no a la creació. La creació pot ser de moltes formes (i la inspiració, també). El procés de creació no exigeix la inspiració. La inspiració tampoc és garantia de creació, ni de genialitat. Encara que, vaig a deixar-me de metàfores i altres rodejos i dir-ho clar: la inspiració no existeix. Existeix el full en blanc, el buit. I enfrontar-se a ell exigeix una actitud i en esta actitud alguns cerquen el miratge de la inspiració.

El que indubtablement existeix és l'espiració. D'això tractava el poema de més a dalt.

Alietes el del Corralot ha dit...

Aquil·les dóna en el clau.
Tot i que, malauradament, en molts casos encara que hi haja "material" per a inspirar, d'això no es desprén una bona creació. Ara bé, la inspirada no te la lleva ningú.
En altres casos sí, i cada creador ha de conéixer-se a si mateix per saber quin estat "inspirat" li escau més.
Durant un temps em va fer molt de bé el Remelluri del 96 i el Cardhu 12 anys, segons les hores.

Jo, contràriament al senyor EROs, sí que crec en la inspiració i menys en el pànic al full en blanc.

EROs Ramatxoto ha dit...

¿Com vaig a creure en la inspiració si sóc ateu? Jo mai parlaré de pànic a un full en blanc. Això és de cagarrines. Tot al contrari, el full en blanc és il·lusionant.

Alietes el del Corralot ha dit...

EROs, pot creure-hi a mans plenes: la inspiració no és cap déu.
El full en blanc és una vergonya! Reciclem!