dimarts, 8 de febrer de 2011

Fixacions masculines

Ja fa setmanes que s’escolta el rebombori de les festes falleres: els rallis, les cavalcades, les presentacions... Tradicionalment, els sectors intel·lectuals i progressistes, la gent de conviccions nacionalistes i la militància de l’esquerra han rebutjat estes festes per considerar-les blaveres i reaccionàries. Esta actitud cap a unes celebracions de caràcter folklòric o etnològic és més que discutible. Ens hauríem d’interrogar sobre una qüestió de principi: per què les falles estan majoritàriament manipulades per la dreta blavera? No serà precisament a causa de l’actitud massa primmirada de la gent d’esquerres? Jo no sóc gens bel·licista, però he sentit dir que una posició abandonada durant la batalla és ocupada immediatament per l’enemic. Possiblement, la gent progressista no hauria d’haver menyspreat el fenomen faller.
De tota manera, a mi em criden l’atenció, des de fa temps, aspectes menys conjunturals de les falles. Em referisc al paper que hi juga la dona. Naturalment, cal fer una reflexió prèvia: com ja he dit abans, les festes són una manifestació etnològica sorgida al si d’una societat, la València del segle XIX, eminentment agrària. A les societats agràries, els trets conservadors (usos, rols reservats a homes i dones) són més presents que a les societats urbanitzades. A hores d’ara, tot i que la societat valenciana ha evolucionat, eixos trets tradicionals encara no han desaparegut del tot. Així que, en començar les celebracions, queda de manifest el paper subaltern de les dones. Es poden comptar amb els dits d’una mà les dones presidentes de comissions falleres.

Això sí, sobreviu el costum de la fallera major, regina de l’amor i la bellesa, la seua cort d’honor (el ramillet de beutats, que solen dir els mantenidors) i les col·leccions de naps i bacores que poblen els monuments fallers. Tots estos elements vegetals responen a una realitat: quasi tots els qui fan les falles i escriuen els llibrets són homes. Per tant, totes les icones que fan referència a eros, en forma de ninots o altres elements gràfics i escultòrics, estan modelats pel cervell i les hormones masculines. Les falles són, en realitat, una magnífica representació dels fantasmes que pul·lulen per la ment masculina: dones amb un cul, una cintura i unes mamelles impossibles (ço és, les imatges de la femella que nia al cervell de tots els xics, amb bona cosa d’estrògens, en edat fèrtil i no embarassada d’altre mascle); gran varietat de naps, cogombres, albergínies i plàtans d’unes dimensions colossals (transsumpte de la fixació masculina per tenir un penis ben llarg i ben gros); alguna Venus de Willendorf, per la dependència materna d’alguns barons...

I este és el panorama que es repeteix any rere any. I, ves per on, a causa d’aquelles casualitats de la vida, ací estic, col·laborant en un blog, que es diu El Penjoll, en què a penes hi ha presència femenina. Puc imaginar-me els motius: problemes de conciliació, doble jornada, temàtica poc atraient per a la sensibilitat femenina i el cansament que provoca haver de deseixir-se entre tanta quantitat de testosterona. Ser dona no és tan complicat, però s’ha de reconèixer que la vida ens ho posa molt difícil. Encara hem de trencar molts sostres de cristall!

7 comentaris:

el pidolaire entretingut ha dit...

Benvinguda al Penjoll, amiga i estimada Tecla; et sorprendràs dels fantasmes femenins que pul·lulen per totes les ments masculines Penjollaires; fins i tot captaràs que canviar de sexe, gènere o nomenclatura ens una realitat tan quotidiana per aquests indrets o verals com respirar.
I no et preocupes pels cristalls, tenim la pell tova o dura... també podem imaginar que duen joies a la carn.
Una abra cadabra çada.

Príncep de les milotxes ha dit...

A veure: què fan aquestes dues verdures i aquesta pobre fruita (què bones les tres) perseguint aquesta espantada xica fotogènica?

Alietes el del Corralot ha dit...

príncep, no l'estan perseguint són l'amant ideal de la xica, que s'amaga on pot. Perquè, Tecla, potser són les dones les que esperen dels seus amants que siguen només un plàtan, un cogombre o una albergínia gegants.

Príncep de les milotxes ha dit...

Alietes m'apunte al teu sentit de l'humor i per què no, de l'amor, també huas, huas...

Al Penjoll l'humor és total!

Tecla, digues alguna cosa que estem en "candeleta".

Tecla ha dit...

Perdoneu la tardança. Tenia feina. A ningú li amarga un dolç, Alietes. A les dones ens agraden els xics ben plantats (en l’ample sentit de l’expressió), però certs mites, excessivament exagerats, són producte de la imaginació masculina. I per a il·lustrar-ho, he elegit estes fotografies, fetes per un home, creatiu d’una agència de publicitat. M’ha semblat que complementaven molt bé el meu primer escrit en un blog que utilitza un penjoll com a icona.

Ah, i generalment busquem un company o un còmplice, però no un plàtan.

el pidolaire entretingut ha dit...

Estimadíssima Tecla: la convide i anime a parlar de tots el mites mínimament airejats que alhora són productes de la imaginació femenina.
Per altra banda puc donar fe que el plàtans emeten un gas que fa madurar acceleradament els homes verds i també les dones verdes... tot això i l'excés de potasi meravellós per a les nostres neurones penjollaires.

I ara que diu això, jo sempre havia vist una pastenaga entre els ulls.
No em faça molt de cas, són coses d'eixes del test de Rorschach.

Anònim ha dit...

Déu meu!

Tambe tenim la culpa els homes de la sempiterna carència de bon gust dels artistes fallers?

Es clar, com la majoria son homes doncs hi som tots culpables...

Reduccionismo hoygan! me lo quitan de las manosss!

Ja ho va dir Fuster als 60 en "Combustible per a Falles".

Ignorar el meninfotisme y el pensatifetisme del poble valencià es no voler vore la realitat...


E pur se muove...

O algo...