diumenge, 13 de febrer de 2011

En Egipte amb el Penjoll


Uei, doncs res. Que vaig conèixer en València un col·lega egipci, Naguib Abdel Ben Joll, àlies Penjoll, que em calfava el cap a tothora: Tienes que conceh mi país. Es bien bonito. I jo: Quina cosa he de conèixer? Les piràmides, l’Esfinx o la tomba de Tutankamon? I ell: No! Yo t’inseñaré mi barrio y el distrihto de la Universidad Al-Azhar. Buen rollo! Vaig acabar fent-li cas. El col·lega no ho aparenta, però ha estudiat llengua i traducció a la susdita universitat cairota de l’Atzar, Al-Azahar o com collons es diga. I entén el valencià! Això sí, el molt gossarro és seguidor del Barça, caguendéu! Total, que vam agarrar bitllet d’avió en una companyia de baix cost i vam aterrar a l’aeroport del Caire. De seguida vaig advertir les contradiccions del país: ties més bones que el pa, vestides amb uns vaquers superajustats, i criatures tapades de cap a peus, amb unes túniques negres igualetes, igualetes que les d’Eris. I barbuts amb xancletes? Hi haurà barbuts amb xancletes? Mãemeua! Naguib diu que són germans musulmans. Visca la germanor! Ah, i altra cosa: ací, nomenaves l’Esfinx, o la mòmia de Tutankamon, i tothom es trencava de riure: Mubarak, go to hell!, cridaven tots alhora. A poc d'arribar, anàrem a un cibercafé i Penjoll em va presentar la seua penya: Abd al-Rahman (nom de califa cordovès, tu), Ahmed, Muhammad, Tawfiq... Fotre! Quins noms! Alguns, me’ls vaig haver d’apuntar. Sobretot, em va cridar l’atenció l’Édouard al-Hakim, un tipus paregut a Refelet però més lleig. És cristià copte, em va dir Naguib. I clar, jo em vaig quedar sorprès. Copte? Pensava que només hi havia moros i cristians en Alcoi i Ontinyent! I què em dieu dels gitanos, eh? He conegut en una terrassa, mentre ens fumàvem uns narguils ben carregadets de bombo, un mosso que es diu Abdesselam Ghitany. I fadrines? Ja has conegut fadrines?, us preguntareu. El col·lega egipci, que sembla estar molt ben relacionat, m’ha presentat una caterva de ties, ié, totes universitàries: Samia, Oum, Najet, Leila, Souad, Jamila, Samira, Angham... Una d’elles, Souad, sembla que vulga intimar amb mi. És filla d’emigrants. Diu que es va criar a Santa Coloma de Gramanet, tu. Total, que m’ha contat tota la història de la universitat (madrassa, diu ella) d’Al-Azhar en perfecte català: La universitat d’Al-Azhar fou fundada l’any 975 per membres de la dinastia fatimí, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Muhammad, que era coneguda com Az-Zahra. I jo: Buà, no coneixes alguna guingueta on tu i jo...? I ella: Aquesta nit, hem d’anar tots a la plaça Tahrir. Pel que es veu, la policia havia enxampat un tal Wael Ghoneim, executiu local de Google, per muntar un bon canyaret amb el Facebook i el correu electrònic. I allà que vam anar, a la plaça Tahrir. Mãemeua, quina gentada! Hi havia milions de persones, tu. Tots protestant contra l’Esfinx: Mubarak, go to hell! Mubarak, go to hell! I en això que van arribar uns camells... No! Com els del Cabanyal, no; camells de veritat. I els cabrons que els muntaven (els tonton macoutes del tal Mubarak, segons Édouard) van començar a disparar, ié, i a repartir hòsties a tort i dret, amb unes barres de ferro així de llargues... A tota la penya de Penjoll i a mi mateix, ens bullia la sang, caguendéu! Naguib donà orde de retirada. I quan fugíem de la plaça, vam veure com una furgoneta blanca atropellava cinc o sis xicots que enarboraven pancartes. Ens vam amagar per les rodalies del parlament, la Majlis Al-Shaab o Assemblea del Poble, tu, que estic aprenent una barbaritat d’àrab. L’endemà, vam llegir les notícies al periòdic Al-Ahram (parauleta que significa “Les Piràmides”), el més antic d’Egipte, segons Souad, però addicte fins ara al règim militar; hi havia milers de ferits i centenars de morts. Total, que els ànims estaven molt encesos. Però va sortir anit per la televisió un tal Omar Suleiman, amb cara patibulària, i va dir que Hosni Mubarak havia presentat la dimissió. Tota la penya va botar d’alegria: Mabruk, mabruk! Jo em vaig marcar fins i tot uns passos de ball amb Souad. Avui, Penjoll, Abd al-Rahman, Tawfiq i companyia parlen molt acaloradament. Diuen que encara no s’han aconseguit tots els objectius de la revolució. Pel que es veu, l’exèrcit segueix controlant la situació. ¡A mí la legión! La mare que va! Els militars són iguals en totes parts. Souad té por dels barbuts de les xancletes. I mentre la penya discuteix qui podria ocupar la presidència provisional de la república (parlen de Wael Ghoneim, l’executiu de Google, i d’un tal Muhammad al-Baradei, que em sona d’alguna cosa i no sé de què), jo intente traure un bitllet d’avió. No ti vayas ahora, m’ha dit Penjoll. No ti ha gustado el país? I jo, per no enviar-lo a fer la mà: Sí, és molt bonic, però l’he trobat un poc agitat.

1 comentari:

el pidolaire entretingut ha dit...

Està força treballador polint l'estil Sisternià. Serà que se'ns acosta el Dia del Judici Final?
Els animalons de tot l'article éstan ben representats: és usual veure'ls parlar així.