A Eduard Peusek i Tadeus; també amb amor, als xuclapolles intel·lectuals
Llostreja una nova idolatria, aquella de fregar el baló d'or ni que siga tan
sols la seua ombra incòlume.
Xuclapolles portentosos del futbol, literats infames i bloguers lloeu els
balons culturals, lloeu el Penjoll!
Genis mediocres del futbol, àrbitres, fumadors en subterfugis, venedors d'il·lusions per què us cal aprendre llengües vives si vosaltres no penseu? Dormiteu, oberts de cames als somnis, com plàcides amebes. Què voleu?
Avorrits literats sense consol, nàufrags que us amagueu sota la protecció àuria de l'hitita, tot creient-vos originals i creadors. Què voleu?
Jo volia no caure en cap de les vostres idolatries, escoltar la segona trompeta, perquè el meu Déu és rodó i es recrea al temps on regenera neurones noves, çò és l'esperança en l'avenir. És per això que us dedique aquesta frase manllevada:
"Sense la vigilància de la ironia, que fàcil seria fundar una religió! Sols caldria deixar els badocs agrupar-se al voltant dels nostres trànsits loquaços".
Amén.
7 comentaris:
Un Pidolaire més profètic que mai, i curiosament menys críptic.
Cenacles avorrits del Penjoll, tabernacles en ombra.
Celebre ser inspiració per a vosté. I ja van...
Gràcies per la dedicatòria. Per a contextualitzar i facilitar la comprensió d’este post, podeu llegir este creuament de comentaris que es va donar al voltant d'un paupèrrim post sobre la indignació de Cal·linca per una cosa tan intranscendent com és el fet de donar-li el bunyol d’or a Messi.
Gràcies, Tadeus i Eduard Peusek, pel vostre excels debat. Ho he passat francament bé llegint-vos el combat d'esgrima dialèctic.
No acabe d'entendre però la faena d'àrbitre conciliador -o la màscara de capellà conciliari- del Pidolaire.
Alietes, jo àrbitre conciliador?
Vosté no s'ha cartejat amb Joan XXIII, ni s'ha llegit el Concili Vaticà II, ni "el manual del buen entrenador" en castellà de Pep Vidriola. Però un paperet de capellanet obrer en una obreta de primavera, el brodaria. Ja l'estic veient i se'm cau la bava.
No siga malvat amb mi, les lletres juguen amb mi, fan carreres impàvides pels meus circuits neuronals.
Ature'm l'Alzheimer, que el seu cor impenetrable siga brull per a mi.
Oferim un sacrifici floral a Melpòmene i Talia!
Coincidisc amb vosté que han estat genials aquests paladins, paca dins i cap a fora.
Tadeus m'ha somrist, Peusek el meu ullet no assentat, sinó dret.
Dotze hores al darrera de la taula, dotze hores, menys una per dinar, dotze hores escoltant, ara l'un, ara l'altre, mirant la pantalla, consultant legislació, vuit més dues hores al davant d'una màquina, vuit més dues hores fent el mateix gest cada dia, cada setmana, cada mes, cada any, amb les mateixes cares sense veu, el soroll ho fa impossible, vuit més dues, dotze i després?
Tothom sap que "un sol partit guareix deu sentiments malenconiosos."
Tothom "recorda que tot el camp és un clam."
Tothom sap que "un sol partit guareix cent pensaments ..."
Al Flascó meu, Flascó meu, com t'enyoro!
Al Flascó meu, per què em van decantar?
Blau és el cel dins teu
Sempre hi fa bo.
Car
no hi ha Flascó en tot el món
com el meu petit Flascó!
I és que me n'alegro tant de no ser una Èpsilon!
Amb estima, Pidolaire.
Clidice pateix de pidolairitis.
Ai no senyor Alietes, que no és pas meua l'estrofa. Només ha estat una remembrança d'un llibre que m'heu recordat tots plegats :)
Publica un comentari a l'entrada