Es va llevar de la migdiada amb l'estranya sensació de torpor que et deixa dormir amb la panxa massa plena. Una sèrie de malsons s'havien succeït i l'havien fet despertar amb un sotrac angoixat. Amb la boca pastosa s'apropà a l'armari de la cuina i buscà, infructuosament, un got net. De l'aigua greixosa de la pica rescatà una tassa, la repassà com pogué amb un raig d'aigua freda, la calenta trigaria massa en arribar, i l'omplí a la mateixa aixeta. Begué amb ànsia, malgrat el regust a clor, a sabó i, segurament, a restes greixoses del suc de fregar. Tornà a deixar la tassa dins de l'aigua de la pica, se sentí el plop i un parell d'esquitxos li adornaren els pantalons del xandall que feia servir per dormir, i per viure, també.
3 comentaris:
No haurà estat aquest, un fet vertader a conseqüència de la digestió del dissabte?
Més val que sigues una "cuentista", una contadora de contes.
;)
Malgrat sentir-se assaciat per la menjada, l'estat d'abandonament és evident. Per què? Continuarem llegint.
Farem el que podrem :)
Publica un comentari a l'entrada