Escriptors de l'aire

Hem d'oblidar-nos de la literatura hitita?

Estava a casa envoltat de munts de runa, algeps, pols que desafiava la llei de la gravetat, discs de vinil, els dvd penjats de fils per als ocellots malvats, llibres vells i harmònics, alguns no havien estat llegits... que dormien somnis inimaginables per mi, cables de perifèrics immadurs, penjada la línia telefònica. I vaig pensar en l'esforç titànic per popularitzar la bellesa cuneïforme dels primers escrits hitites.
Sí amic, em vingueres a la memòria, passejares per les avingudes del desig d'una nova aurora.

Ah les lletres i la seua prístina seducció!

Conhortat per la literatura, les Tesis de Ianus se m'obriren gràcils, com finestres al cap d'un dia emboirat; al Penjoll ningú se n'havia adonat d'aquesta vuitena veu: ells mateixos, abillats d'el•lipsis, profunds, arrelats en la recerca d'una llum cordial i compartida, la generositat sense guanys, l'amor a la paraula per la paraula. Escrivien per divertiment però assenyats, pintaven colors per respirar altrament, una alternativa de suar l'existència, de manifestar-la oberta, de franc.

La no professionalització de l'escriptura, però escriptura autèntica, sense marges comercials, ni martingales d'estil, pocs donats a la connivència i jutges implacables dels propis escrits: vaja, una mena de ciselladors fantàstics i tendres sorneguers que ofrenaven i desconstruïen informacions per moblar-se les cambres interiors, per renovar-se i créixer.

Havia acabat d'escriure aquestes cortines d'aigua, paraules que arruixaven els carrers de la solitud que em transita i vaig assabentar-me d'uns gemecs. L'acció reflexa fou la mà a la butxaca, com un llamp... Cercar mocadorets per apaivagar la tristesa d'un home compungit de tants cabassos de pena. Aquest col·laborador d'un rotatiu digital explicava, amb la mà al cor, de la injustícia d'una societat que aparca Premis literaris, que els endarrereix quasi fins a les calendes gregues i tot això en un moment històric on sembla que la cultura i creació literària va com va.
No hem de perdre l'esperança i, sí, creure en el treball ben fet!

Mentre els mocadors absorvien tota aquesta mística fluida, no vaig poder evitar una subreptícia tendresa, una profunda càrrega de solidaritat.
PERÒ...
Hi havia un però. I aquest però -que, per altra banda s'engrandia extraviat pels extrems dels meus dits- fou el que féu que et recordara, oh gran mestre cuit d'amor per llengües antiquíssimes i vives.

Jo pensava que tu no estaries d'acord amb desenvolupar un sistema de creació literària fonamentat en la "subvencionitis"de l'establishment cojuntural, ço és, l'etern dilema de parar la mà fins després editar llibres siguen o no de paper. No és que tota la Realitat funcionès així, però hi palpitaven aproximacions al nostre petit país.
Jo imaginava paladins adreçats als vents tot brandint-los paraules; veia meravelloses bruixes que engronsaven perfums sobre els seus cabells, enamorats i enfollits per la llengua amb què s'estimava la Terra. Aquells amors havien espaordit vells prejudicis, fanatismes ortodoxes, les caceres de bruixes.

Esdevindria interessant per a una societat instal•lada perennement en crisi -amb la norma que sempre la paguen els mateixos- treure a la llum els escrits hitites?

Se'ls llegiria alguna ànima pletòrica?

Ens calen mecenatges reinventats o valors fins ara desconeguts en les editorials de la terra, també en la societat que ens veu caminar?

L'ART VERTADER en qualsevol de les seues modalitats no pot dependre mai dels diners, ni dels polítics de torn, ni de les empreses que gestionen la creació.

Necessitem gestors per fer veure palaus de cristall? Tan sols calen ulls i mirades netes.

Potser és l'hora de replegar-nos i reflexionar, adobar la ment i preparar aquesta profunditat fructífera en un paradigma nou, és clar.

Jo, mentrestant, m'havia posat en l'oculta tristesa d'aquells esperits que, batec a batec, generen ambients i pensen en la impossiblitat de donar a llum els seus àmbits vitals: escriptors de l'aire.

Us estime escriptors i escriptores passats, els qui presents ens regaleu petits cels o inferns, us estime a tots, també els qui sou per venir!

Estime les vostres veus, les ocultes, les llegides o escoltades... Aquelles que no heu imaginat però intuïsc que són, les escrites en paper o pantalles digitals, les gravades en l'aire.
Balle amb tots vosaltres.
Balla la meua ment per tot l'amor dels vostres cavalls desbocats.

Com si no podríem conéixer els secrets ocults, els tresors dels caçadors de les nostres vetustes i llengües actuals ?

A través de les flors, les grues, les nits, els estius, el dolor i la fam... A través dels rebuts no pagats i l'atur, del treball i la pau de l'amor, a través d'aquests vols dibuixats en la incertesa dels mots, quotidians i propers de pols fort i la pols dels lents dies on s'enlairarà la Primavera, a poc a poc, llaurarem el cel d'una nova Aurora.

No tingué un somni; ho vaig deixar escrit a Les Tesis de Ianus: tant de bo s'engrandisquen els seguidors de la vuitena veu.

Agrair la fotografia a Idlphoto.