diumenge, 21 de novembre del 2010

De músiques i altres formes de poder

Fa uns dies estava parlant amb un company sobre la relació entre música i formes de poder. Aquest company té intenció d'estudiar a la seua tesi doctoral la relació (o més bé la manca de relació) entre determinada música i el gran públic: per què hi ha música que no arriba al gran públic? La pregunta serveix també per la literatura o altres manifestacions artístiques.
El tema estaria relacionat amb les minories, les formes de poder (no sols polític), etc. De quin signe són les minories? Acàs les minories alienes als grups dominants no són una font d'influència? (a aquesta darrera pregunta Moscovici va donar resposta fa anys, però encara hi ha fils per tocar). Quina influència projecten les minories sobre la resta del camps i estrats socials? El poder sols es concentra en determinats llocs?
Vos deixe les preguntes i vos deixe "Metàstasi", una peça d'Iannis Xenakis que va suposar un revulsiu quan va aparèixer fa cinquant-sis anys.
Sobre la relació entre música i poder vos recomane un text de Zerzan titulat "Tonalitat i totalitat", publicat per Numa dintre de "Futuro Primitivo" del mateix autor. També John Cage té coses interessants

5 comentaris:

Tadeus ha dit...

¿Per què hi ha música que no arriba al gran públic? En la nostra societat occidental supertecnològica el problema està, entre altres coses, en el format. La música clàssica, per exemple, s'adapta molt malament a les xarxes de comunicació. Si busquem en YouTube vídeos amb música de Bartok o Debussy el que ens trobem és una caricatura. Poc a poc van quedant-se fora de context, els falta un format adequat de difusió. I als poders, no cal dir-ho, li interessen sobretot els continguts (musicals o d'altra mena) que tenen una alta capacitat de difusió.

De tota manera, no estranya que una peça com "Metàstasi", de Xenakis, no arribe al gran públic: es tracta d'una creació sumament intelectualitzada destinada a la intelectualitat de fa més de mig segle. Realment, ¿què importa això hui en dia? Extreta del seu context original, o del seu rol dins de l'experimentació musical del segle XX, la peça de Xenakis és un puto rollo. I poc més.

Menciona vosté Zerzan. ¿Realment es pot prendre en serio a este senyor? Pel que fa a la resta de 'pensadors': ¿val la pena perdre el temps llegint-los?

Davit del carré Blanc ha dit...

Potser a banda del format hi ha altres coses: pense en el format del "reggeaton" que més cutre no pot ser i malgrat tot té molt d'èxit. De tota manera el que em resulta interessant de preguntar-se aquestes qüestions és justament que sovint es donen per "naturalitzades": "la música contemporània, per exemple, és de minories perquè no pot ser d'altra forma" és més o menys el que vindria a dir un sentit comú que ha estat (com no!) construït socialment. Ja dic: de vegades que gent com aquest company del que parle es faça preguntes aparentment tan òbvies té la virtut de posar-nos a pensar sobre com hem bastit la societat.
D'altra banda, efectivament el tema de Xenakis fóra de context no té massa sentit (encara que a mi continua agradant-me). Però és que resulta que les coses on prenen "sentit", on signifiquen quelcom, és en relació amb altre coses. Ser home o ser dona, per posar un exemple, no té sentit en si mateix: aquests atributs comencen a ser significatius quan els ubiquem en un context de relacions (què siginifica ser dona en una societat amb valors predominantment masclistes?). El mateix passa amb els productes culturals: trobe que no se'ls pot valorar si els deslliguem del seu context. I l'obra de Xenakis va ser important en un moment i en unes circumstàncies concretes i això forma part d'ella.
Home, si vol o no vol prendre seriosament a Zerzan no és cosa que ningú li puga aconsellar. Independentment de com el prenga cadascú, Zerzan és un autor sòlid i honrat: mai no amaga les seues intencions ni les seues adscripcions ideològiques. Per ahí circula molt de "neutral" que amaga la cua sota l'aparent distanciament. A mi de Zerzan em sembla molt interessant el debat que té amb els postmoderns.
Cage no és propiament un escriptor, és sobretot compositor, però té reflexions importants sobre la cultura. Moscovici potser és un dels pensadors socials més importants del segle XX: la seua aportació va acabar d'enfonsar la poltrona funcionalista i va permetre vies d'estudi de la societat que ens han sigut molt útils i profitoses (tots els fenòmens d'hibridació i mestissatge cultural no s'entendrien si seguírem amb les visions de la societat com un organisme on cada part té una funció i una posició).

Clidice ha dit...

Ves que no sigui que algunes coses MAI han arribat al gran públic per raons òbvies i del tot políticament incorrecte esmentarles ^^ O a la inversa, que algunes coses que fan alguns pertanyen a l'àmbit de la paranoia particular i així no hi ha qui les entengui :D Això si, queden d'un intel·lectual! I John Cage sempre m'ha agradat, però per anar de farra com que no, oi? I no em negareu que cal ser molt snob o creure molt en aquesta religió per anar a "escoltar" això tot fent cara de: "és que jo hi entenc molt".

Davit del carré Blanc ha dit...

Molt bo! El 4:33 de Cage trobe que és una bona forma de posar en evidència que també hi ha "creients" a l'alta cultura (com la religió, és també un univers simbòlic que comparteixen els qui hi "creuen"). Coincidim: jo no aniria de festa a un lloc on posaren música de Xenakis.

El (no) concert de Cage em recorda la (no) pel·lícula de Debord (Hurlements en faveur de Sade) que després d'uns quants silencis acabava amb 25 minuts de pantalla negra i muda. Els avalots que s'organitzaven serien per a veure'ls!

Alietes el del Corralot ha dit...

Bon post, Davit. I boníssima reflexió. He escoltat la peça de Xenakis, però no crec que ho torne a fer mai més. La pregunta és: Què pretén este senyor? Experimentar? Ok. Ja ho ha fet. Els experiments es fan als laboratoris i l'equip de científics té un orgasme intel·lectual quan resolen la incògnita; per cert, una incògnita que moltes vegades només ells es plantegen. No tinc paladar per estos experiment. I no m'importa no tenir-lo. Preferisc l'energia incomprensible de John Coltrane. D'ací a Lima. Almenys en Coltrane intuïsc l'anhel de comunicació i de transcendència de l'art.