Occinematografia

Regire per Internet a vore si trobe més detalls d'una pel·lícula dels que dóna la fitxa de la Mostra de Valencia (sic): «A mediados del siglo XIX en un pequeño pueblo de Francia...» Què te'n jugues que la pel·lícula en qüestió, Au fond des bois, està ambientada en Occitània? En Allocine m'ho confirmen: «En 1865, au sud de la France...» El sud de França -sinònim de la part més rural, exòtica i llunyana de la República- es correspon poc més o manco amb la de l'Occitània granda, a banda del País Basc francés i la Catalunya del Nord; el sud de la República Francesa és, com ací el terme levante, una sort de macrotopònim generalista que inclou les conquestes meridionals de l'antic regne francés, en la marca entre les llengües d'oïl i la llengua d'oc. Ara falta saber si en la cinta del parisenc Benoît Jacquot algú parla occità, com en moltes altres històries localitzades a l'Occitània francesa: no sé si en Conte d'automne o en Le fils de l'épicier algú parla en provençal, però en Le pacte des loups sí que deien una frase en llenguadocià del Gavaldà. El puturrú de fuà descarregable del web de la productora desvetla la incògnita:

Quelle est la langue étrange que parle Timothée dans le film? C’est un mélange de provençal, de patois languedocien, d’espagnol et d’italien: je voulais une langue méridionale où le français apparaisse, de temps en temps, pour être à la fois une langue familière, audible et intelligible pour un spectateur français, et aussi étrangère, insaisissable, venue du fond des temps.

Té collons que, en una època on l'occità encara seria la llengua vehicular de quasi tota la gent i el francés la de l'administració i les classes altes -la substitució del patués no tingué lloc fins ben entrat el segle XX, amb l'escolarització i els mitjans en francés-, històries com esta o El pacte dels llops facen un ús folklòric i residual de la llengua vernacla de sengles regions geògraficament aïllades i rurals; i encara gràcies, que si rodar tot un guió en llengua d'oc seria comercialment suïcida, això damunt fa més surrealista que les úniques veus en parlars locals siguen sempre les de les capes més desafavorides de la societat: en el cas d'Al fons del bosc, la del protagonista, Timothée (una espècie de Jean-Baptiste Grenouille).

També resulta curiós que, en este cas, eixe paper li l'hagen donat a un argentí, Nahuel Pérez Biscayart, perquè «el personatge havia de tindre un accent especial i els càstings que van fer amb actors francesos no van funcionar pel que buscaven un perfil llatí.» Toca't el nas! Potser hi hauria hagut prou amb un actor de per ací, sense l'omnipresent accent francés que podria delatar un actor occitanòfon com... no en conec cap, però cert que n'hi ha, com hi ha produccions en llengua d'oc segons l'Internet Movie Database: E l'aura fai son vir, Gardarem lo Larzac, L'orsalher, Malatèrra i Vaquí, les soletes amb títol delator; la resta, com La gloire de mon père (!) i Le chateau de ma mère, amb alguna xarrada en provençal, la màger part dau temps.

Per cert, es coneix que la Provença paisatgística és la regió més cinematografiada de tota Occitània, per ço com en la IMDb té la seua pròpia etiqueta; tot s'ha de dir, quasi tots els guions parlen d'algú o altre que fuig del rebombori parisenc i troba la felicitat al sud de França. Afortunadament, també existeixen realitzadors no parisencs que mostren la seua terra des d'un punt de vista menys esbiaixat que el de París estant, com diu un crític en l'entrada de Malatèrra:

Contrary to the usual portrayal of such times and places in French films (in which everybody speaks Parisian French and wears designer clothes), the characters here speak mostly Occitan and wear unkempt clothes. Also, contrary to the usual French (and British) clichés about Provence, the village is cold and sometimes dark.