Narratives de la incertesa

L'anterior post d'Alietes m'ha recordat un altre projecte interessant. Es tracta de Tong, un projecte de l'agència de comunicació La Casa de los Fideos. La idea era (o és? Xavi digues alguna cosa!!!) una publicació amb un format que permetera qualsevol suport que els i les autores desitjaren fer servir. El primer número (del qual es van fer ressò fins i tot a la BBC) era un sobre amb fotografies, dvd's, gravats, aquarel·les, textos... Vaig fer una xicoteta col·laboració per aquell primer número. Amb uns textos molt breus vaig composar un recull de postals per poder-les enviar com qui llança un crit sense esperar resposta. Narratives de la incertesa es deia la criatura. Ací vos deixe alguns fragments.

Greuge

Belerofont, fill de Glauc i nét de Sísif, acusat falsament de tractar d’abusar d’Antea, dona de Pret i filla d’Ióbats, va gosar de pujar a l’Olimp al llom de Pegasus. En veure’l, Zeus va enviar un tave a picar Pegasus sota la cua, fent que alçara les potes de davant i llençara deshonrosament el genet Belerofont a terra. Un matoll d’argelagues va rebre el cos de l’olímpic desafiador. Coix, cec, maleit i solitari, Belerofont es va arrossegar per terra, eludint els camins dels homes.

Desconeixença

Tancats a la cova del cíclop Polifem, els aqueus veuen impotents com cada nit el brutal gegant es menja dos dels desgraciats tripulants. Han arribat acompanyant a Odisseu, fill de Laertes, a aquella maleïda illa, provinents de la terra dels lotòfags. Primer els trenca el cap contra terra; una vegada morts, esguella els seus membres i se’ls guisa per a sopar. Odisseu, amenaçat pel gegant, li ofereix a beure el vi que li havia regalat Maró, fill d’Evants i sacerdot d’Apol·lo. El cíclop beu i li demana pel seu nom: “Ningú em diuen sempre ma mare, el meu pare i els meus camarades”. “Doncs, va respondre Polifem, a Ningú el mataré l’últim”. Quan els aqueus aconsegueixen cegar l’únic ull de Polifem, aquest crida, fent riure tots els qui l’escolten: “Ningú tracta de matar-me”.

Incertesa

No és possible conèixer la posició i el moment d'un objecte al mateix temps. Amb aquesta aseveració confirma la teoria quàntica una de les pors més indignament humanes. L’estat i la ubicació d’una partícula, d’un cos o d’un sentiment són indesxifrables. La connexió entre el mercat i el comportament de les persones està feta de nexes canviants que tenen distints estats i posicions simultanis.

Contagi

La malaltia un cop és mediada per la cultura deixa de ser un succés i passa a ser una categoria. El malalt, travessat pel signe de la seua desgraciada condició, esdevé un senyal. Els senyals desplacen les paraules. La malaltia soterra qualsevol intent d’enteniment i el substitueix per un procés d’identificació. Sabem distingir un ordinador d’una vaca, però no necessariament sabem com funcionen les vaques ni com es reprodueixen els ordinadors. Sabem què (qui) és un malalt, però desconeguem on neix la malaltia. Sabem que el contagi propaga en l’espai els cossos malalts, però evitem qualsevol revelació sobre la nostra incidència en el mecanisme simbòlic que duu a la multiplicació dels expulsats. A la medicina, com a la criminologia, l’individu serà observat, vigilat, conegut i curat.

Ora pro nobis

Malgrat que segueixen sorgint reivindicacions, la majoria estan conformades per a aquell matalàs sociològic anomenat classes mitges. Estranys són els moments als quals s'entrecreuen els esforços i els interessos de les persones incloses i de les excloses. Els discursos d'ambdós grups s'allunyen, mantenint-se units per un vel de “buenismo”, que sorgeix des de la zona d'inclusió i es protegeix, a una convenient distància, d'aquells que són aparentment el seu objectiu. Això que s'ha convingut designar com societat civil és, en essència, un espai que només inclou una part de la societat i, ni de bon tros, arriba a representar els interessos que conformen el conjunt de la societat.

Es diu el pecat, però no…

Mai no gosarem tractar d’entrar a l’Olimp, al lloc on es prenen les decisions importants sobre la vida. Sabem que ens està vedat; qui s’atrevira, com Belerofont, vagaria apartat “dels camins dels homes”. Aquesta pena tan gran del malaurat genet, que podria ser creadora d’un moviment de cossos vers el canvi social, es veu embriagada pel vi del consum; en beure’l s’enterboleix l’enteniment i som incapaços de reconèixer cap responsable: Ningú es beneficia del nostre esforç, Ningú té cap responsabilitat. L’extensió del “buenismo” ens porta a una paràlisi que Chesterton ja va captar fa anys, més o menys quan començava el fordisme. Tot és ara, el futur és hui, el vestit de l’aparador el vull ja i quan travesse la porta de la botiga haurà perdut la bellesa de la novetat, envellirà irremediablement en l’instant precís en què siga tocat per les llums del carrer: d’altra forma ens convertim en els altres, en aquells als quals el càlcul probabilístic del sistema actuarial, substitutiu del destí, ha assenyalat com possibles criminals.