dimarts, 12 d’octubre de 2010

Espill


Conduïa per l’autopista, direcció Sud, lluny de casa. De sobte, rere un dels revolts, davant d’ell, immensa com mai, la Lluna. Fascinant. Instintivament pensa en la dona. Agafa el mòbil. Li truca.

—Hola, amor, has vist quina lluna?

—No.— diu ella.

—Ix al pati, és que és acollonant.

Mòbil en mà, la dona ix corrent al pati a buscar la Lluna. Allà està. Tan fascinant que queda bocabadada.

—Déu meu! És com un espill. Un gran espill de color os penjat al cel.

—És al·lucinant, veritat? Te la quedaries mirant tota la nit.

—És que… s’hi veuen coses reflectides. S’hi veu… Hi veig… Et veig! T’hi veig! T’hi estic veient! I… Vigila! Vigila, amor! Frena! Frennn…

Pel mòbil també el terrabastall terrible de l'accident.


13 comentaris:

Clidice ha dit...

Ni totes les llunes són prou motiu per telefonar, i és que la poesia pot resultar terriblement perillosa per la salut.

Anònim ha dit...

Però si és...La Lluna en un Cove!!!!

EROs Ramatxoto ha dit...

M'ha agradat fins arribar a la frase del final. Eixa última frase és un fre, una reducció de velocitat, i ha d'acabar amb un colp, un xoc, també per al lector.

Senyor Alietes, si vosté és un mestre de les onomatopeies! No siga tan obvi en la seua descripció del què passa al final, deixe que intervinga un poc la imaginació del lector.

Jo canviaria la frase narrativa i donaria continuïtat al diàleg per finalitzar amb alguna cosa semblant a:

- Bum! —escolta ella pel mòbil.

Alietes el del Corralot ha dit...

Hi ha llunes que peguen la pena telefonar-les, Clidice.

Anònim, crec que en este cas és millor la Lluna en un cotxe!

EROs, no només s'està convertint vosté en un poeta de referència per a El Penjoll; també en un crític de referència per a mi. I no ho dic només per la suggerència d'ara, ja ho sap vosté.

Tadeus ha dit...

La maduresa artística d'EROs és inqüestionable.

Posats a parlar de llunes, ¿què tal la del Teatre de la Lluna?

Detall tècnic: abans d'escoltar-se la cançó apareix un penós anunci publicitari. No pense utilitzar mai més goear.

El desenllaç del conte és una mica previsible, tot i que la mancança de verb en la frase final era menys de preveure.

Alietes el del Corralot ha dit...

La lluna de Teatre de la Lluna, o la de qualsevol altre teatre valencià ja sap vosté que passa per un eclipsi que dura (i durarà) anys.

Cansat de la puta publicitat, he eliminat la cançó.

Encara li pegue voltes al desenllaç... Però el final és el que és.

Tadeus ha dit...

Molt bé, Sr Alietes. El millor que podia fer era enviar a fer la mà l'enllaç a la cançoneta.

Té raó pel que diu del teatre valencià, que es troba en situació suposadament pèssima. Dic 'suposadament' perquè ja fa molt de temps que no tinc a penes notícies del teatre valencià, ni vaig a vore cap obra.

Per últim, un capritx: m'encantaria que alguna ment poètica el Penjoll componguera un poema titulat "La lluna hitita".

Alietes el del Corralot ha dit...

Pel que fa a la cançó, tampoc era la que volia punxar. En volia posar una altra de Manta Ray, però no recorde quin títol té i no la vaig trobar al goear.

El que li deia: si ja fa molt de temps que no en té a penes notícies, ni va a vore cap obra... pôs això.

Uhm, em fa que "La lluna hitita" és un apetitós tema per a un paladar com el d'EROs.

EROs Ramatxoto ha dit...

Present!

Estem parlant d'un poema per encàrrec?

Sr. Cal·linca, si vosté fa la festa de la sidra, abans d'este dissabte té "La Lluna hitita" publicada a El Penjoll.

Au, li toca: Menege peça.

No Soy Literatura ha dit...

Gracias por visitar mi blog, la verdad tu blog es genial y desde ya te aseguraste una visitante asidua.
Saludos...
Jime

Tadeus ha dit...

Sr EROs, hauré de consultar la seua proposta amb el meu equip d'assessors, quan en trobe un.

En vista del panorama, existeix la possibilitat que "La lluna hitita" es convertisca en un poema no escrit, com tants altres.

EROs Ramatxoto ha dit...

Xe, Sr. Cal·linca! I quina falta li fa a vosté un equip d'ascensors? Puge el pes per les escales del seu pis pel seu peu, i sàpia que, mentre la sidra la pot trobar embotellada, el poema "La lluna hitita" se l'escanciaria per a vosté en oclusiva alveolar sorda, ací a El Penjoll.

Ah, i sàpia també que un poema no escrit, o és un impossible o acaba sent un aforisme. Amb açò vull dir que ¿si s'escrigueren tots els poemes, estos s'acabarien? ¿És este el veritable motiu pel que alguns ens atrevim a escriure poemes? Si fóra així no tindria més remei que escriure "La lluna hitita"... No sé si este serà un poema no escrit, el que si que veig és que el dia de la sidra és una festivitat que ja no es fa. Mala sort per tots eixos dies de la sidra que mai més es celebraran... ¿Ha pensat en ells i en els convidats que mai seran convidats per culpa d'un amfitrió que es nega a celebrar a sa casa un dia tan assenyalat en el calendari peripoètic? La de poemes que podríem haver reciclat!... Ara també li dic que un poema no escrit, o un dia de la sidra no celebrat, sempre té la potencialitat d'arribar a ser. Ja ho va dir Parmenidea, la gran filòsofa del barceloní barri de Gràcia, en el seu conegut poema assagístic "El ser i la rumba":
El ser és i el no-ser pot arribar a ser... Per què no?.

Tadeus ha dit...

EROs, ¿ens anuncia potser una nova entrega de poesia assagística a ritme de rumba?

Poemes no escrits, poemes per escriure, poemes que es podrien escriure... En altres paraules: poesia 'potencial'. I potent. I... latent.