Paciència

Després del pati, la Beth ha tornat amb el portaviandes de l’esmorzar ple de caragols, de closques enormes, i intente enraonar amb ella perquè els hi torne al lloc on haurien de ser. Faig servir una mena de discurs que puga entendrir la seua “resolució-d’apropiament-justificat-per-la-dèria-de-col·leccionar-éssers-vius”, per fer-la canviar d’actitud. Vull suposar que, fins i tot sa mare, m’ho agrairà. Però després que les meues paraules no puguen aconseguir ni que siga clivellar mínimament la capseta del seu cor, li demane, per favor, que torne al pati i els aboque al lloc d’on els hi ha trobat. Obeeix perquè sap que no té més remei (la qual cosa vol dir que l’autoritat encara funciona, que ja és prou) i surt abraçada al portaviandes com si hagués de desfer-se del tresor més preuat. Supose que, en certa manera, així és. Jo l’espere a la porta d’eixida. La resta dels alumnes s’han repartit els tres finestrals de l’aula que aboquen al pati, per veure l’escena de primera mà. Hi ha una gran (i insòlita) expectació. La Beth es perd rere un parell de cotxes que no han pogut encabir-se dintre de l’aparcament i encara no han entrat a l’ordre de l’administrador. No veig el que està fent. Sembla que està ajupida. Els minuts passen i no torna. A les finestres se sent una remor creixent de xiquets que comencen a disputar-se els llocs d’observació. Olore la tempesta. Cride la Beth i no obtinc contestació. Preocupat, decideixo apropar-me per veure què està fent realment. A l’avançar unes passes veig que ella ja és de tornada, el portaviandes buit en una mà. Li pregunte perquè ha tardat tant en deixar-los. Ella em mira i molt seriosament em rebla: "Estava mirant que s'allunyaren en la bona direcció". Tornem a l’aula abans que es produeixin les primeres descàrregues elèctriques.