Els ànims encesos

Aquella nit de principis de Setembre, d’Ontinyent estant, s’albirà de sobte, cap a l’esquerra, una gran resplendor: la serra del Torrater estava cremant-se; l’únic paratge verd, després d’antics incendis, començava a esfumar-se. Les flames arribaven a Agullent, impulsades per l’intens ponent. Cap a la dreta, cap a Fontanars, esclatà una nova resplendor: altre foc prenia volada al Pla de Ponce, bell indret ple de pins entre Ontinyent i Fontanars. Esclataven alhora tres o quatre incendis. Diverses llengües de foc avançaven per les Comarques Centrals, des de Banyeres de Mariola fins a Bocairent, d’Ontinyent a la vila d’Agullent, des de Barxeta fins a Simat de la Valldigna. Era la nit dels piròmans. Els habitants de les contrades miraven el cel abatuts. Fins a l’alba, les màquines voladores no arribarien a llançar la seua càrrega de líquid element. A poc a poc, la contrada esdevenia un infern. Començà l’evacuació de masovers. Algunes casetes eren consumides per les flames. Les escoles d’Agullent quedaven malmeses.

L’endemà, els artefactes voladors començaren a llançar successius ruixats sobre la foguerada. La ministra del superior govern i el sàtrapa local van recórrer els paratges ardents, amb les seues calesses, supervisant el treball de les esquifides brigades de bombers i detraient efectius, del sometent i d’altres milícies, que havien de salvaguardar la integritat i l’excelsitud de tan alts dignataris. El foc s’adreçava al Barranc dels Tarongers, al Pou Clar i a la serra de Bocairent, que cremava pels quatre costats, incloent els voltants de l’hostaleria del gran Ferrero. A la Cruïlla del Barranc, només es podia girar cap a Agres o Alfafara; el camí del despenyador estava tallat. Des d’Alfafara, es contemplava la magnitud de la tragèdia. Alguns vilatans lamentaven, davant els enviats dels remots serveis de notícies —els repòrters locals brillaven per la seua absència—, la manca de reforços a la tasca d’extinció. Això sí, la ministra i el sàtrapa feien gests de gran compunció davant els blocs de notes i prometien ajut urgent.

Arribà la nit següent i la serra continuava cremant. Tots els treballs d’extinció s’havien estavellat contra l’acció del vent eixut de ponent. Ningú no sabia com acabaria la cosa. Llavors, alguns veïns recordaren que, temps enrere, a finals de la centúria anterior, ja s’havia produït altre incendi. Abans del desastre, una companyia mercantil havia volgut destrossar el paratge, instal·lant una enorme conducció per al transport de cert vapor combustible. Les lleis i els reglaments no ho permetien; l’espai estava protegit. Però uns fantasmagòrics piròmans van botar foc a la serra i, llavors, es van dissipar els entrebancs burocràtics; la comercial pogué enllestir el seu projecte. Els vilatans contaven que fins i tot els brigadistes procedents d’Alcoi havien rebut ordes de no esforçar-se en excés apagant el foc que encerclava Banyeres. I clar, els més assabentats van proclamar que, ara, altres mercantils pretenien travessar la Serra del Torrater amb uns cables enormes, destruint la vegetació al seu pas, i un supercaminal entre Agres i Alfafara. El cap del sometent va informar que els seus homes havien detingut el piròman responsable dels focs, però el habitants de la vall estaven acostumats a pensar malament. Les sospites s’escampaven i, com que els ànims estaven ben encesos, hom pogué escoltar diverses expressions injurioses, com ara «fills de mala mare».