dimecres, 11 d’agost de 2010

Una història de la insectomàquia

http://www.geotierra.es/imagenes/entomologia/cole2.jpg
Charles Darwin, abans d'emprendre el decisiu viatge en el Beagle, fou un dels col·leccionistes de papallones més reputats del món. És sabuda l'afició entomològica, i sembla que li va desvetllar l'interès per l'estudi més aprofundit de la vida, la seva evolució i característiques.

Allò que ja no s'ha divulgat tant, però, és el debat tan encès que es va donar al voltant de l'acte de caçar un insecte, clavar-li una agulla de cap i deixar-lo morir enganxat en un suro, per a exposar-ho després als ulls del públic. La polèmica fou enorme, però com sol passar amb tants fets humans, la ventada del temps se la va endur per sempre cap al pou dels oblits. La premsa de mitja Europa es va omplir d'articles -alguns de ben irats i encesos-, i signatures cabdals de diverses disciplines van dir-hi la seva.

Otto Rank, deixeble de Freud, va aportar al debat un punt de vista nou i sorprenent, que va ocupar les planes del Kronen Zeitung de Viena, des de 1899 fins a l'inici de la Gran Guerra. Rank afirmava que havia aconseguit hipnotitzar una papallona Parthenos sylvia, i que era ben obvi doncs que els lepidòpters no tan sols sofrien la terrible tortura de l'agulla, sinó que posseeixen emocions, records, somnis i un pensament atàvic.

El debat es va extendre, i va arribar a la Península: a casa nostra fou el reconegut Professor Francesc Darder qui va participar-hi. Darder, que més tard seria penosament conegut per la lletja trifulca del negre de Banyoles allotjat a la seva casa-museu, també col·leccionava tota mena de bèsties i fou un dels taxidermistes més galdosos de l'època. La postura del català fou recollida pel periòdic catòlic i carlista El Correo Catalán, que es va apuntar se seguida a la causa en favor de la insectomàquia.
Diu Darder el 15 de gener de 1912:

Capturar un insecte salvatge és ja de per sí una gesta innegable, el triomf de l'home civilitzat sobre la brutalitat de la Natura. L'acció de clavar-li l'agulla conté un gestu sublim, i gosaria anomenar-lo art: no es pot clavar en qualsevol lloc, requereix una profunda ciència i ensems un profund amor pel progrés. I no cal oblidar la noblesa, i àdhuc l'heoïcitat del gest: no oblidem que la papallona té mandíbules, i que et pot clavar la seva espiritrompa quan se sent amenaçada: el matador de papallones corre un risc digne d'Aquil·les.

El crític literari Manuel de Montoliu també va voler-se afegir a la disputa, i ho va fer donant la raó a Darder. Els historiadors creuen que Montoliu ho feu a indicació de Francesc Cambó, qui també deuria ser un gran aficionat a la insectomàquia. Des del Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, Montoliu escriví:

Eixelebrats mossos esquerranosos surten a defensar la vida de les papallones com si els anés la vida. Pusil·lànims i efeminats! L'home s'alça damunt el regne del desordre natural amb sa agulla dreçada al sol, i l'endinsa en el plexe de l'insecte, ah, quin moment de la civilització! Els àngels hi canten, quan el mestre traspassa lo cor eixut d'un vulgar insecte! Quina sort en tenen, les papallones, de poder fer una mort tan èpica sobre el suro! Sembla que el bon Déu les hagi creades per a ser ofrenades aixines. (Butlletí de l'IEC, març de 1912).

http://www.elplural.com/media/0000002500/0000002608.jpg
El debat es va perllongar durant anys, i va aportar milers d'articles, cartes i opinions. Un dels darrers episodis tingué lloc pel juny de 1936. El general Sanjurjo i el Bisbe de Toledo es reuniren en secret a la Catedral de Sigüenza i en sortir, el militar va pronunciar aquestes críptiques paraules:

Vamos a joder a esos malnacidos prohibicionistas de la insectomaquia. Con la ayuda de Dios! Arriba España!

Els historiadors marxistes sempre han volgut veure en la frase de Sanjurjo l'anunci del cop d'estat feixista que s'esdevindria apenes tres setmanes més tard.

3 comentaris:

Davit del carré Blanc ha dit...

LLuís, emhorabona pel text. Realment atrapa des de la primera línia: m'he sentit com un insecte embolicat en la malla del text.

EROs Ramatxoto ha dit...

Com diria Renfield, l'entomófago ajudant de Dràcula: una delícia de post. He gaudit molt llegint-lo.

el pidolaire entretingut ha dit...

Molt bon article Lluís; hom arriba a pensar on és la línia que separa la realitat de la ficció; però supose que, del que es tracta, és justament d'això: esborrar límits, sobretot quan ara la veritat és tan maltractada pels considerara gurus de la informació.
Ja t'has recuperat del teu emprenyment?
Al Penjoll hi ha deixebles del teatre japonès nõ i del kabuki. Practica l'art de l'Ikebana associat a un bon te verd i recuperaràs la dolcesa de la teua ment-ànima.