A Refalete
Com qui fa un viatge al Tibet a la cerca d’espiritualitat, jo em vaig deixar caure la setmana passada per un hotel prop del cinematogràfic desert de Tabernas a Almeria, paradís de l’espagueti-western. Volia obrir la meua ment al desert i vore si podia escoltar el metafísic eco de les galtades de Bud Spencer. Per poder entrar en tal estat de catarsi, abans de fer el meu particular pelegrinatge interior, em vaig vore totes les pel·lícules rodades a este paratge on va participar l'incommensurable actor italià (1). Estava preparat. Igual massa sensible, perquè només entrar a la recepció de l’hotel em va semblar tindre un miratge. Per eixir de dubtes, vaig fer una foto que immortalitzara tan màgic moment. Ací la teniu:
Com podeu observar el personatge retratat continua estant en la fotografia, per tant, no va ser un miratge, com tampoc un somni. La qüestió, ara, és saber si, qui ix en la imatge, és un espectre o, realment, és qui sembla ser. Encara que està de gaidó, segur que a molts penjollaires (en especial, Peguie) els sona la seua cara més que un concert de la Dipu... Si és ell: ¿què feia este director, documentalista, actor i poeta assagístic a hores lliures tan prop del desert de Tabernas? ¿Estarà cuinant un projecte d’espagueti-western, fideuà-western, paella-western o arròs al forn-western?______
(1) Déu perdona... jo no (1967), Els quatre de l’ave Maria (1968), El turó de les botes (1969), Un exèrcit de cinc homes (1970), Li deien Trinitat (1970), Es pot fer... amic (1972), Una raó per viure i altra per morir (1972), També els àngels mengen fesols (1973) i Dos brètols a l’Oest (1981).
20 comentaris:
Se ho està pensant. Si de peix, pollastre i conill o mixta. M'incline pel conill, més adient a eixes terres.
És ELL! No hi ha dubte.
El comentari de Vicicle m'ha fet saltar les llàgrimes de riure. Gràcies.
Per cert, impressionant l'enllaç al Bud Spencer de la Muchachada.
Per cert (de bell nou), en l'enllaç al desert de Tavernes (Blanques o de la Valldigna?) he vist que hi havia un campament de tendes d'indis. Ha mirat dins a vore si es trobava amb l'enyorat Cul-de-sac, amb el desaparegut Funambuliste, o amb l'amic Lo Pol?
Aleshores si este tio és ell, voleu explicar-me qui era el tio que estava a ma casa?
A este pas haurem de crear una etiqueta nova: "articles dedicats a refelet".
Això, això, explique'ns qui era el tio que estava en sa casa. És més, explique-li a ELL qui era eixe tio.
I que feia ell amb un altra, dos xiquetes i un gos? que m'ho han xerrat!
Sí, sí, que se sàpia, que se sàpia!
uf, maêdeu senyor!!! Açò té pinta d'acabar com el ball de Parra!
Però per a mi és fonamental que Ramatxoto ens explique d'on li ve la inspiració per anar a fer un viatge basant-se en les pelis de Bud Spencer.
Crec que a la senyoreta Peguie li estan donant gat per llebre.
Li responc, senyoret Davit: Com li ha passat a tans seguidors de Bud Spencer (qui, de ser Anglés, hauríem de tractar-lo de Sir), la meua afició per este camaleó de l’escena va començar després de vore "Els quatre-cents colps" de Truffaut. Em vaig quedar amb ganes de més colps.
Gràcies, Ramatxoto. Ha satisfet la meua curiositat.
Qui anava a pensar que el jove Antoine, de la peli de Truffaut, acabaria convertit en un repartidor de guantaes: semblava més aviat que acabaria de repartidor de telepizza.
Per cert, de Truffaut li recomane El Petit salvatge (L'enfant sauvage): en aquesta peli mostra l'esforç d'un dels primers pedagogs de la història per recuperar per a la civilització a un pseudoautor penjollaire. No crec que a ningú li importe que avance el final de la peli: el pseudoautor és irrecuperable i el pedagog se'n va Almeria a treballar d'extra als espagueti-western.
Sí, l’he vista, Sr. Davit. "El petit salvatge" està basada en el xiquet salvatge d’Avairon. A El Penjoll tinguérem la sort de fotografiar-lo a principis dels 90. Ací pot vore la foto.
Si vol completar la trilogia educativa de Tuffaut, li recomane el film "La pell dura" (L'argent de poche). Jo no l’he vist, però ja em dirà vosté què li sembla si la veu.
Home capità, per fi em faig l'anim de fer una entradeta per el penjoll, on veig que segueixes essent l'actor principal.
M'ha agradat molt veure com es segueix tractant amb l'habitual ironia tants i tants temes d'actualitat i en especial com no passa desapercebut aquest personatge vaja on vaja, ni tan sols al desert d'Almeria. Es molt lògic fer un marcatge tan interesant a una personalitat d'aquest tipus, sobre tot després de les seves últimes direccions cinematogràfiques.
La veritat es que em sembla que el penjoll deuria esser mes un vehicle que transmetera una realitat social cada cop mes empobrida a tots els aspectes mes que un portal ludic de gent que gaudeix sobremanera de veure's el melic a ell mateix i que en realitat no te cap esperit altruiste ni filantròpic, mes que escoltar-se a ells mateix sen se que puga en cap moment parlar-se de cap efectivitat social. Una llàstima, donat que tenim mes motius que mai per fer la revolució en tota la història de la humanitat.
Un petó per a tothom penjollaires.
per cert.....no per molt matinejar amaneix mes aviat...(mes o menys així quedaría en la nostra llengua, no?, jajajajaja)
Òstia sodomita! arribes tard al concurs d'anònims!
A l’anònim que ha vist La Resplendor i és la reencarnació de la Mare Teresa de Calcuta:
De quina revolució estàs parlant?
cal tenir molta dignitat i autoestima per tal de poder veure una mica mes enllà amic.....
pensa-ho
Com encara no sé de què parles (i em dóna la sensació que tu tampoc), almenys aclarix-me una cosa: ¿Tu veus allò que jo no veig perquè tens molta dignitat i autoestima, o tu tens molta dignitat i autoestima gràcies a poder vore allò que jo no veig? Oh, Gran Mestre!
jajajajaja, que fàcil es picar-te capità
Publica un comentari a l'entrada